Pere Brincs arriba a la barraca de la vinya amb el sol alt. Obre la porta de bat a bat i mentre penja el sarró en un clau i deixa el bastó darrera la porta, pica de mans.
Surten quatre gallines avalotades, hi ha un gran batibull d’ales davant del sol, una ploma de borrissol li queda penjada al bigoti.
–Tites, tites, tites…
Pere Brincs té quatre gallines a la vinya per mor de donar-li color.
Com que els matins són frescos, d’arribada fa foc a la llar de la barraca. A l’estiu el fa al pas de la porta, a l’ombra. Mentre es torra el pa i es daura l’arengada, encén un cigarret. Després, assegut al pedrís de l’entrada, menja la torrada amanida amb oli i vinagre, fregada amb un gra d’all. La llesca de pa té un color sumptuós, sembla un tros de casulla de cardenal tacada per un sol moribund. Hi ha casulles molt importants. La torrada és una mica salada i convida a beure. Havent menjat carrega de vinassa.
Ben fumat, amb el tràmec, fa el tomb de la vinya. Cada dia, en aquella hora, es posa la mateixa qüestió: per on començaràs?. Dóna la volta al tros lentament, com un gos que volta un plat. De vegades es mira la vinya de reüll, volent dir:
–Em fas una poca gràcia…
La vinya és a la vessant de migdia del cap de Begur, sobre Fornells. A dalt de tot, a la terra més magra, hi ha unes oliveres velles, plenes de pedaços, una figuera molt dura de llevar i sis o set pins per ombra. A la figuera, de vegades s’hi posa un oriol d’un groc desesperat. És una terra que sembla feta expressa perquè les perdius hi peonin amb la seva petulància. A mitjan lloc hi ha el pou, amb dues pilastres i una branca de pi a l’arc i el safareig, blau, per fer el sulfat. Al capdavall, la vinya toca el corriol dels carrabiners. El corriol és una cinta blanca que fa unes giragonses dolces sobre el penya-segat que dóna al mar. Passant-hi, se sent la fortor d’alga i de fonoll marí. Els dies de mal temps el ruixim de l’aigua socarrima la primera tira de ceps lineals.
La vinya és a solell tot l’any. A la tardor agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com quan hom trepitja engrunes de pa. Vista del mar és com un caliuer de foc i de cendra, amb la flama del sulfat del pou i del safareig. De la barraca es veu el mar, amb les embarcacions i la gràcia antiga de les veles que hi transiten, tota la badia de Fornells, amb la banya de les Falugues a la dreta i el cap de Begur a l’esquerra. Les Falugues són unes muntanyes de color de coll de tórtora sobre del qual els rocs semblen haver-se rovellat i florit. També es veu el caseriu de Fornells, ple de claredat, blanc, groc i rosat, la platja d’Aiguablava, d’una finor ombrívola, els cargols d’escuma de mar sobre les roques i les altres vinyes, pinedes i oliveres del vessant dolç i assolellat.
…I fet i fet, encara, la feina de cavar i treure herbes és la que li agrada més. Per ensulfatar s’ha de caminar massa. Podar o empeltar fa venir son, i no és gaire agradós despertar-se amb un roc a l’esquena i una tòria al forat del nas. Pere Brincs, que més aviat és llarg i roig de cara, sembla, de lluny, corbat com una perdiu bequejant sobre l’agranall.
¿Qui podria dir el que pot treballar, seguit, seguit? Potser només pot treballar una hora. Quan li sembla que no és temps, es redreça, es passa la mà pel front, mira el sol i deixa caure la sentència:
–Nois, això s’ha de mullar…
Arribat a la barraca, despenja la carbassa, gradua el broquet i es fa saltar el vi petit a la llengua. Després, ara un pas ara un altre, torna a la feina. Tot anant-hi, s’ajup aquí, s’atura allà, treu una herba o una brossa, cull un fonoll, llença una pedra, redreça una tòria, espolsa una cuca verda de sobre un pàmpol.
De seguida és migdia. A l’estiu poua una galleda d’aigua per posar el vi en fresc; a l’hivern passa mitja hora reviscolant un tronc al caliu del foc. Bufa la brasa, i el foc li enrogeix la galta. Estén el tovalló, torra el pa, menja la cua de peix o rosega l’os de la costella. Després espioca el gotim de raïm, paladeja la pansa o trenca quatre nous.
–El millor que pots fer –diu després– és anar a dormir un quart…
Si fa calor, s’ajeu sota la remor pregona i fina, com una carícia, dels pins. De l’ombra es veu el mar blanc, ensabonat, mandrós. L’horitzó és blau i fresc. Una gavina passa panteixant lentament. El paisatge té una immobilitat antiga, benigna i paternal. Si se sent un crit, el vent se l’emporta dolçament. Se sent passar el temps d’una manera suau, com un regalim d’oli.
Si el sol només és tebi, s’encabeix, abrigat amb la manta, en un clot ple de llistó que fa la vinya a mig aire. De vegades s’hi sent encara l’escalfor de la llebre. S’arronsa com un cuc. Tota la serenor del cel li entra pels ulls i veu l’aire com la meravella d’un eixam d’abelles daurades. Acluca els ulls a poc a poc, sentint encara la mica d’amargor de la nou al llavi i l’escalfor de la terra als ossos. S’adorm amb la sonsònia de la cua d’una cançó:
Els de Banyuls i els de la Roca
festa major van anar…
Si somnia, és de la joventut. Sobretot els diumenges quan amb els amics anaven a la vinya a fer àpats i tabola. Al matí, els que eren caçadors feien una canilla i anaven a tirar quatre trets i a fer soroll amb els gossos. Tornaven amb tres quarts de conill o una perdiu. Els que eren mariners feien mig cop de musclos o paraven la moixonera. Es feien uns arrossos suculents i majestuosos –arrossos amb el calcari del marisc arran de plata–. Hom escoltava amb recolliment ple de fervor la musiqueta del sofregit fent el xiu-xiu a dins de la cassola, i les bombolles finals s’esperaven amb un tremolor a l’estómac. Les cançons no s’acabaven mai. Hom tornava amb la mà balba de pessigolles, la boca pastosa, el cap gros i enterbolinat i la carn endolcida. L’olor de romaní ho aclaria una mica tot, però feia pensar en les cuixes de les noies i en el borrissol de les galtes…
