31.10.11

Post per si voleu fer com que heu llegit Jo confesso.


Començaré confessant que és la primera novel·la que llig d'aquest autor. No tots arribem a tot. Per què no havia llegit res d'aquest novel·lista abans? Doncs no hi ha grans raons. Les seues obres (els títols, alguns comentaris sentits ací o allà) em suggerien novel·la històrica, de gènere, amb les connotacions negatives que hi puga haver en l'expressió, novel·la fàcil, novel·la que agrada a gent que jo no considere lectora, gent que té a les bibloteques de sa casa la col·lecció dels premis planeta i els llibres d'escola que els profes d'institut van manant a llegir als seus fills, gent que no llig perquè diu que no té temps, gent que només llig a l'estiu, quan té les vacances i els entra les ganes d'agafar “un bon llibre”, gent que se sorprén que et puga agradar llegir una Ilíada, o els sonets de Petrarca. Arribats a aquest punt la qüestió és una altra: per què m'he decidit per llegir-me, ara sí, aquesta darrera de l'autor? Provem d'engrunar les raons: primera, l'edició en català m'ha agradat més que la castellana i el preu era el mateix, segona, els meus llibreters (a La Vila Joiosa i especialment a Altea) o se l'estaven llegint o se l'anaven a llegir; tercera, l'obra i l'autor venien amb el reclam “ha triomfat a Europa”, “han hagut de reconéixer de fora la qualitat de la literatura d'aquest home”, amb la qual cosa es feia bona la dita del profeta i la terra, etc. quarta, no sé com, segurament per la publicitat ambiental, em vaig assabentar que en el llibre es parlava d'Stefan Zweig, autor de la meua devoció, cosa que em va fer plantar les orelles de seguida. I cinquena i última: la meua sogra m'havia de fer un regal per al meu sant, 4 d'octubre. Ja estava clar: Jo confesso.

Abans de ficar-me en un estil de crítica més formal, que no domine, parlaré d'impressions, sentiments, intuïcions, que no fan tan científic però tenen la seua part de veritat. Un comença llegint el llibre amb alegria i esperança a parts iguals malgrat el volum i el pes que ja veus que et restarà comoditat al llit... però això és no res, vista l'envergadura del projecte. Després de la pàgina cent, en què ja has anat fent-te una idea dels personatges protagonistes, del català que fa servir l'autor, i de quatre cosetes tècniques que comproves que l'autor domina, ve una primera fase d'avorriment i de quimera...i si és així sempre? No, no pot ser, les històries s'aniran tancant i entrellaçant, açò podria ser un Italo Calvino perfectament, paciència i continuem. Pàgina dues-centes: estem ja en condicions d'afirmar que l'autor domina la combinació de plànols temporals i de punts de vista narratius, fins i tot en la mateixa frase, tu, xé, un mestre, i a més, no et perds mai, amb aquell català tan senzill, que s'agraeix i tot! Però la novel·la no arriba a entrar en matèria en cap moment, no hi ha ni un centímetre de profunditat, no hi ha vida! Ja vas mosquejant-te amb les tries que fa l'autor (que en un principi ni fu ni fa): això del nen superdotat, psé, què voleu, bé. Quinze idiomes parla el nen i toca el violí com si res. Com aprén els idiomes, si n'ha d'aprendre un més o aquell o aquell altre, i ale, vinga omplir pàgines amb els nombres en anglés, en italià, en... pufff! De l'avorriment podem veure quin serà el pròxim poble: es diu irritació. L'autor no té cap problema a fer-nos engolir els resultats de les seues recerques en la wiquipèdia.

Sort que aquelles cosetes tècniques li donen un punt de bon ofici, altrament la lectura hauria estat acabada. Us pose un exemple, el nen protagonista es desdobla amb els ninotets d'indis i pistolers amb què juga. Fa gràcia la cosa, ho fa bé l'home.

A aquestes alçades de partit ja ens hem adonat que a cada dos o tres capitolets s'inicia una història nova que ja es veu que té relació amb l'eix central: una va d'un inquisidor, una altra d'uns lutirers amb guerra amb els del poble veí, una altra sobre els nazis, … bé, ja aniran trenant-se. El que passa és que cap història captiva amb els seus personatges, recorda a les novel·les històriques en què simplement s'ha fet servir un atrezzo d'època i amb això ja és “històric”. Tant se val que siguen romans, àrabs o pirates del Carib. Clar, tot això, penses, pot estar subordinat a la intenció de l'autor de fer una espècie d'història del “mal”, on es puga equiparar qualsevol època o context... bé, s'accepta polp com animal de companyia. El problema és el mateix: la criatura no respira.

Mentrestant i com qui no vol la cosa, hem arribat a dilluns i cal anar a la faena. Ha passat un cap de setmana literàriament avorrit. Dilluns veig el Cracòvia, dimarts estic molt cansat, dimecres, llig... dues pàgines, dijous veig el Polònia, divendres no me'n recorde què passa. Sí, m'estic convertint en un d'aquells “lectors” que no tenen temps per a llegir!

Dissabte. Fem un réset. No vaig ni per la pàgina tres-centes, i en té mil, vinga collons, que igual a la pàgina quatre-centes això fa un gir i em quede flipat! Què bonic que és l'autoengany, és insuperable, res se li pot equiparar. Els propis defectes ens semblen, peculiaritats, trets únics, simplement difícils d'explicar. Bé, llegim, vinga. Adrià Ardèvol, pobret, no estimat a la infantesa, té clar que no vol ser perfecte... què humà! Fa un amic, Bernat Plensa, però l'Adrià té un defecte com a amic, no pot estar-se de dir-li la veritat sempre...toma! I clar l'amic s'emprenya amb el repelente niño Vicente. Adrià s'enamora d'una artista plàstica (i aquí plàstica també significa de plàstic, sense vida), que clar resulta ser una catalana-jueva, mig de París, amb mitja família assassinada pel nazis, mig mística, mig... Un dia ella no apareix, i ell desesperat marxa a Tübingen a acabar la carrera. Allà, com Jesucrist a la sinagoga, deixat bocabadats a tots (recordem que és superdotat), incloent a Coseriu. Mentrestant, els nazis maten els jueus, els partisans maten els nazis, els inquisidors maten els heretges, els àrabs lapiden les dones, i els africans es moren tots sols. S'acaba el cap de setmana. La sensació d'irrealitat va apoderant-se de mi. Ací els bons són molt bons i els dolents no, els dolents són molt dolents. L'afirmació de l'autor que allò va eixint així que li ve comença a fer-se'm present. Dilluns, res , dimarts, tampoc, dimecres, res, dijous, massa faena i no puc, divendres res. Semble un no-lector! A casa va acumulant-se la faena i jo sense fer res: Llibertat de Franzen ja és a la tauleta de nit de la meua companya, jo m'he comprat Huida sin fin de Joseph Roth, acaba de sortir la de Ferran Torrent, ombres en la nit, i jo ací!! Cap de setmana. Continuem; Adrià es lliga una profe, però la relació té el seu hàndicap: encara estima l'altra, no l'ha poguda oblidar. La relació se'n va en orris, però no s'acaba de fer net...en fi, qui no té una nóvia de la joventut a la que va deixar i que s'ho mereixia tot, etc? Mentrestant l'amic es fa escriptor, i Cabré també ens fa llegir trossos de les seues novel·les, es casa i li va malament el matrimoni, té un fill i no és bon pare, molt malament, molt remalament, però que n'és d'humà! Nihil humanum alieni est, o nihil humanus a me alieni est? És igual amics, segur que trobareu la cita a la novel·la, que a hores d'ara ja s'ha convertit en un tesaurus de llocs comuns de la cultura, o de la cultureta. Mi que en sap! I els nazis continuen igual de dolents, però atenció que es poden penedir! Se m'ha oblidat dir que n'hi ha un violí que fa de fil conductor de la cosa, de comú denominador entre moltes de les històries que sense peresa l'autor va introduint. Com Mujica Láinez, vaja, però amb un violí. Es crea una trama a l'entorn de l'instrument, símbol del refinament europeu. Violí venut a la deseperada per un nazi que fuig però que era d'un jueu que el va poder salvar i que ara es troba a mans del nen superdotat que l'ha heretat de son pare a qui van assassinar per culpa del ditxós violí. Arribats en aquest punt, un només vol que facen el barsa per la tele, encara que siga tard. Cap de setmana altre cop, l'estiu se n'ha anat i plou. Cap de setmana per a llegir...sense esme ni il·lusió!! Proseguim però. Ella, la gran ella, torna de París i viuen junts per fi. Però atenció, aviat s'acaben les flors i violes i violins, perquè ella, la gran ella, exigeix al superdotat que torne el violí (que és del S XVII i val una milionada) al seu propietari anterior al nazi si vol continuar la relació. Ell s'hi oposa: ha fet un jurament al seu difunt pare que mai se'n desfarà. Ella, la gran ella, marxa a Cadaqués, ale. El superdotat es posa a investigar de qui és realment el violí i de sobte li apareix un avi jueu que el reclama, explica la història de la seua deportació a Auswitz i es queda amb el violí. Quin superdotat més rebó, és que jo el vull de fill! Sensació d'irrealitat i ràbia per l'ensabonada sentimental a costa del jueu i Auswitz. Finalment, ella, la gran ella, té un accident i es queda tetraplègica!!! Pàgina 930, diumenge a la nit. Deixem-ho estar, fan Sagrada família. No us en puc parlar més de l'argument perquè me l'he deixada en aquesta pàgina.

Bé, ja hem arribat on anàvem: ja podem parlar a la cultura europea cara a cara, ja tenim el nostre Proust, per fi algú que proposar de candidat català als nòbels, quin tàndem que forma amb la Rodoreda. Tot això, més o menys, he estat veient que diu la crítica oficial. Tot em sembla fantàstic, tot bé. Només reclame els tres caps de setmana invertits barallant-me amb un best-seller.