tag:blogger.com,1999:blog-78210901033147932772024-03-19T04:03:59.256+01:00literaturaimesBlog dedicat a la crítica literària i musical amb algun toc d'aire de la mar.
Homer, Epicur, Plató, Virgili, Lucreci, Dant, Ausiàs Marc, R.Llull, P. Bowles, Alberto Moravia, P. Highsmith, Ferran Torrent, P.D. James, Max Aub, Pio Baroja, Joan Fuster, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater, André Gide, Terenci Moix, Marcel Proust, Philip Roth, Caravaggio, Mozart, Mahler, Stravinsky, Nietzsche, Jung, ...P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.comBlogger53125tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-90952432726373189362013-09-06T18:22:00.000+02:002013-09-06T21:26:23.490+02:00Al som de l'escalina. Aparició estel·lar d'Arnaut Daniel a la Divina Commedia.Preparant-me materials per a les classes que aviat començarem he trobat uns encisadors i melanconiosíssims versos de Dante (Purgatori XXVI) que el poeta florentí fa dir al trobador Arnaut Daniel. Després que expressa per l'autoritzada boca de Guido Guinizzelli (poeta florentí nascut el 1230 ja molt proper al dolce stil nuovo) la seua pròpia opinió sobre l'autor provençal, tot comparant-lo amb Giraut de Bornelh (ací el "Lemosì"): <br />
<div>
<br />
<div>
"O frate", dise, "questi ch'io ti cerno</div>
<div>
col dito", e additò un spirto innanzi,</div>
<div>
"fu miglor fabbro del parlar materno.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Versi d'amore e prose di romanzi</div>
<div>
soverchiò tutti; e lascia dir li stolti</div>
<div>
che quel di Lemosì credon ch'avanzi.</div>
<div>
(...)</div>
<div>
L'autor de la <i>Commedia</i> se li adreça i aquest li respon en la seua llengua pròpia (cosa que constitueix una excepció en tota l'obra). Els versos que posa en boca d'Arnaut Daniel són d'una elegància i d'una tristesa colpidors:</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Io mi fei al mostrato innanzi un poco,</div>
<div>
e dissi ch'al suo nome il mio disire</div>
<div>
apparecchiava grazioso loco.</div>
<div>
<br /></div>
<div>
El cominciò liberamente a dire:</div>
<div>
<i>"Tan m'abellis vostre cortes deman,</i></div>
<div>
<i> qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.</i></div>
<div>
<i><br /></i></div>
<div>
<i> Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;</i></div>
<div>
<i> consiros vei la passada folor,</i></div>
<div>
<i> e vei jausen lo joi qu'esper, denan.</i></div>
<div>
<i><br /></i></div>
<div>
<i> Ara vos prec, per aquella valor</i></div>
<div>
<i> que vos guida al som de l'escalina,</i></div>
<div>
<i> sovenha vos a temps de ma dolor!"</i></div>
<div>
Poi s'ascose nel foco che li affina.</div>
<div>
<br />
<div>
<br /></div>
<div>
<br /></div>
</div>
</div>
P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-36461825752456173612013-06-10T20:56:00.003+02:002013-06-10T20:56:48.841+02:00Bucolismes. Sobre Lluny del brogit del món de Thomas Hardy.No sé si acabaré trobant-li trellat al neologisme del títol, però és ben cert que la literatura juga a presentar-nos la vida a la ruralia amb les cartes marcades. Si llegim <i>Els treballs i els dies</i> d'Hesíode des de la ciutat vivint és una cosa, llegir-lo al poble una altra. Sempre amb la por damunt de ser titllat de "turista" (aquella categoria demonitzada per Paul Bowles al <i>Cel protector</i>) la vida rural se'ns apareix seductora si va pentinada a la moda de Grècia i de Roma; esgarrifosa, lenta i ensopida, desquiciadament monòtona si llegim certes obres naturalistes (pense en Víctor Català o en Balzac mateix); desemmascarada, despintada i de ressaca emocional si la mirem a través de la magnífica <i>La vida encantada</i> de la nordamericana Mary McCarthy (i traduïda pel nostre gabriel Ferrater). Encara André Gide, no farà massa, escrivia un <i>Amyntas</i> virgiliejant, però a Gide li ho perdonem tot. Bé, tot açò és per parlar d'un llibre, <i>Lluny del brogit del món</i> de Thomas Hardy, que fa poc s'ha publicat en traducció catalana en l'editorial <i>el cercle de Viena</i> amb molt bona traducció de Xavier Pàmies (el català de les traduccions cada volta m'agrada més, o em fa patir menys). En la contraportada ja se'ns adverteix que "Hardy ret homenatge a la vida rural en una de les grans novel·les...". De les obres que m'he llegit de Hardy (tres o quatre) aquesta és la que més temps dedica a explicar com funciona la vida agrícola i ramadera de l'Anglaterra del XIX: això ja m'agrada i ja em va bé. L'autor és un apassionat i transmet eixa passió, la terra li dóna saba als seus llibres, ells s'hi ha criat i sap de què parla. L'equilibri moral del personatges estan vinculats a la terra, el ritme de les emocions, de les decisions que prenen i de les relacions que es fan o que es trenquen estan vinculats també a la terra. Els quatre personatges protagonistes tenen la consistència que la seua relació amb la terra els dóna. De molt forta, en el cas dels que li professen amor i treball, a molt fluixa en el saltataulells que fa de soldadet. Els diferents escàndols que anava provocant la narrativa de Hardy en la societat victoriana, anaven provocant que aquest trobara en el món rural d'on havia eixit alguna cosa més que un paisatge on projectar triangles amorosos: un món real on els beneficis espirituals deriven dels sacs de blat i tot el que això puga comportar. <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiKVo2dyAlCLTJb2MjFllEeHVG-SSJfg3GWEJwtGJrFQnYTBJW78Zq4UOwVOo1whzju5Eu32v2Wf12OGrZSFl9k40joUnT7Yg3WfYaAAfy1ywwzK1qvZCpAuIGGJsbhZMOgrbr5vIq_sv8/s1600/00106520333490___P1_600x600.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiKVo2dyAlCLTJb2MjFllEeHVG-SSJfg3GWEJwtGJrFQnYTBJW78Zq4UOwVOo1whzju5Eu32v2Wf12OGrZSFl9k40joUnT7Yg3WfYaAAfy1ywwzK1qvZCpAuIGGJsbhZMOgrbr5vIq_sv8/s400/00106520333490___P1_600x600.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg9OW5NLo4jbT74uPtavemq0ALztzPaRKPK3B40UHTqufZKFOm1i-cx6rV9eV1q2EYcJGJZr_VlUK_GfZO2QBlH9LAkxN_2WeCyl7gYfZpCAF9Fmpam1P6nsQvaJct1Pw6y48-JVwqm1b8/s1600/books.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg9OW5NLo4jbT74uPtavemq0ALztzPaRKPK3B40UHTqufZKFOm1i-cx6rV9eV1q2EYcJGJZr_VlUK_GfZO2QBlH9LAkxN_2WeCyl7gYfZpCAF9Fmpam1P6nsQvaJct1Pw6y48-JVwqm1b8/s1600/books.png" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJ3RU1P32MiSkap4ncChbkhaBdrg1OX_gDwtc6RYceJdcVyPrv57Og2jiqrEQbxF1eHtImqgpVnufme4aw8KknIdkVt8RE_yo3GXEgpteCjUJN4cfPFRi0protUu57yOBhGTYScx0S3bE/s1600/lluny-del-brogit-del-mon-9788483307212.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJ3RU1P32MiSkap4ncChbkhaBdrg1OX_gDwtc6RYceJdcVyPrv57Og2jiqrEQbxF1eHtImqgpVnufme4aw8KknIdkVt8RE_yo3GXEgpteCjUJN4cfPFRi0protUu57yOBhGTYScx0S3bE/s400/lluny-del-brogit-del-mon-9788483307212.jpg" width="260" /></a></div>
P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-18932668360709426852012-03-10T20:59:00.009+01:002012-03-14T18:46:36.227+01:00No es pot en aquest món fartar (lo desig). Àusias March, Tolstói, Houellebecq.<span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Ha vingut la cosa així. Primer van ser <i>Les partícules elementals</i> de l'esquerp i lleig Michell Houellebecq, després <i>La sonata a Kreutzer</i> de Tolstói i finalment la cosa va desembocar en un comentari empescat com qui no vol, en la revista digital <i>Lletra</i>, en què Joan Ferraté, referint-se a Àusias March, diu que el poeta valencià parla de sexe -de cardar- i sembla que ningú no ho vol veure. <div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Regire una mica entre els meus papers i em trobe el volum de Ferraté <i>Opinions a la carta</i>, on és preguntat per Enric Sòria: "-<i>Se sol resumir l'amor de March amb la dicotomia de la carn i l'esperit. Vosté ens proposa una lectura més complexa i més humana. ¿Hi ha, també ací, simplificacions miops?</i> -La simplificació és evident, i es deu sobretot al fet que s'han buscat abans que res les explicacions basades en l'apel·lació a contextos externs, vull dir fonts, influències i altres curiositats perifèriques semblants, en lloc de recórrer al context intern de tota l'obra de March, on hi ha tot el que el lector necessita, al costat, és clar, de la seva pròpia experiència, que és una de les fonts més importants de l'explicació de la literatura. Però potser passa que el pudor ofega la intel·ligència dels savis, en el cas d'una obra en darrer terme tan impúdica com ho és la de March." </div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Quedem-nos amb aquesta darrera sentència del savi català ("el pudor ofega la intel·ligència dels savis") i tornem a Houellebecq i les seues partícules elementals. Es tracta sens dubte d'una novel·la que com a mínim deixa "mal cos": se'ns narra la peripècia de dos germanastres que no han sabut o no han pogut trobar una vida mínimament satisfactòria i esdevenen personatges totalment inadaptats i marginats (com un s'imagina l'autor, tot siga dit), un, totalment obsessionat amb el sexe, l'altre, incapaç d'establir vincles de cap classe amb ningú. L'autor és capaç de mostrar tot un catàleg de "perversions" a què els personatges recorren ara i adés a la cerca d'un certa felicitat. La tesi ve a ser: el sexe és una font inesgotable de patiment i d'infelicitat. </div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>La novel·la de Tolstói, que pren el títol de la sonata per a violí i piano de Beethoven, és també un text valent, despullat, on l'autor, en una època de crisi matrimonial, narra l'experiència d'un home casat que, presa d'un atac de gelosia, assassina la pròpia muller. El llibre és un al·legat passional contra la convenció amorosa occidental (l'amor romàntic o trobadoresc, la fin'amors), i explica, com només els grans autors són capaços de fer-ho, la deriva del seu matrimoni, les expectatives posades, els desenganys i els autoenganys, en què aviat es converteix tot. </div><div>Són textos que no podem llegir sense autoexaminar-nos i sense deixar de reconéixer certa quantitat de veritat que no poques voltes estem en condicions de reconéixer (en realitat quasi mai): textos que ens posen l'espill davant de la cara d'una forma brutal, que no sempre acceptem. </div><div>La interpretació cultural de March encara no ha aconseguit apropar-nos-el com l'humà que fou, però potser ara estem una mica més a prop. En qualsevol cas, si la valentia és una qualitat literària, March n'aniria sobrat:</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Si res he fet que bé puga ser dit,</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>no l'he obrat sinó per passió;</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>si m'ha semblat que ho ha fet la raó</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>a mi mateix certament he mentit.</div><div><br /></div><div><iframe width="420" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/-i8BC2KpA_E" frameborder="0" allowfullscreen=""></iframe></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-57071537660434155212012-01-02T20:51:00.020+01:002012-01-02T21:55:37.956+01:00Recompte. De Viena a Bahía.<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif8mrMytd71L8Jj1eGNs7eMBTGxLx1oRT-6pwRUQ4W_MQ2-mywI-GxV5DrBVvLd6_SMbP9GZs5twvHmwnZCWH97vkfS5IsV7GAfB7B_p_SkrNrPL9P3YtbgqII3phXF-hVr3Pih9MQI3c/s1600/images-7.jpeg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 180px; height: 279px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif8mrMytd71L8Jj1eGNs7eMBTGxLx1oRT-6pwRUQ4W_MQ2-mywI-GxV5DrBVvLd6_SMbP9GZs5twvHmwnZCWH97vkfS5IsV7GAfB7B_p_SkrNrPL9P3YtbgqII3phXF-hVr3Pih9MQI3c/s320/images-7.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5693129137027831650" /></a><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJuvNqq0EErM61Y2oa9asUGoQnHFUsAVVzgbW67w_f5U4-rPLHx7b6R0DJxLSnFXe_GwgkrC3-MPOARP3EgeDY8jo7xpHHw4YLkyhWMUEdSkcTTZjyC5xr9aZxs3vWkp8qckD7eiGHYiQ/s1600/images-9.jpeg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 182px; height: 277px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJuvNqq0EErM61Y2oa9asUGoQnHFUsAVVzgbW67w_f5U4-rPLHx7b6R0DJxLSnFXe_GwgkrC3-MPOARP3EgeDY8jo7xpHHw4YLkyhWMUEdSkcTTZjyC5xr9aZxs3vWkp8qckD7eiGHYiQ/s320/images-9.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5693129132283081122" /></a><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuMTwi-OrRPbEf5sjAloGgiGH6Tu_Whkyngfl1Qr5DzWiYH90bjxyuj2PT6DIhYzKHmuHV5ZTQCbr2cAPtsAVsS9J68b4MLY-GAUT2ac-sUzxWtoJhpyPMRxjpMAhj-ZhmufNOmHNjuvc/s1600/images-6.jpeg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 225px; height: 225px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuMTwi-OrRPbEf5sjAloGgiGH6Tu_Whkyngfl1Qr5DzWiYH90bjxyuj2PT6DIhYzKHmuHV5ZTQCbr2cAPtsAVsS9J68b4MLY-GAUT2ac-sUzxWtoJhpyPMRxjpMAhj-ZhmufNOmHNjuvc/s320/images-6.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5693129127025660098" /></a><div> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><span style="color:#535353;">Acabada </span><span style="color:#535353;"><i>la família Máshber</i></span><span style="color:#535353;"> de Der Níster, m'adone que visc, des del començamemt de l'estiu, plàcidament instal·lat en l'Imperi Austrohúngar. Potser va començar amb Mahler, a qui feia 100 anys enterràvem, i de qui feia 10 anys que no escoltava res (potser perquè vaig abusar de </span><span style="color:#535353;"><i>la cançó de la terra</i></span><span style="color:#535353;">). També podria ser que la cosa tinguera l'origen en </span><span style="color:#535353;"><i>Die Fliedermaus</i></span><span style="color:#535353;"> (d'algun dels Strauss, del més bo, segur), dirigida per Carlos Kleiber, àngel del senyor. Mentre intentava capbussar-me en l'estiu-estiu acompanyat pel </span><span style="color:#535353;"><i>Quadern gris</i></span><span style="color:#535353;"> d'en Pla, una mà (a la qual bese una i mil voltes) em va dur </span><span style="color:#535353;"><i>Alban Berg y sus ídolos</i></span><span style="color:#535353;">, llibre del qual m'havien parlat però que, per alguna raó que es resisteix a ser verbalitzada, havia quedat arrere en la llista de llibres que no mai llegiria. El llibre de Soma Morgenstern reconstrueix l'amistat que va tindre amb el compositor vienés, des de la seua coneixença quasi casual fins la mort del músic, sobre el fons de la Viena que va des de la capital cosmopolita (Mahler, Freud, Roth, etc.) fins a la província desfeta i subjugada per la Gran Guerra primer i pels nazis després. La Viena que en resulta dibuixada és fascinant, i vaig haver de córrer per fer-me amb </span><span style="color:#535353;"><i>Huida y fin de Joseph Roth</i></span><span style="color:#535353;">, del mateix autor, llibre si cap encara més commovedor que el de Berg, en tant que la història de Roth no deixa de ser-ho mai. Stefan Zweig, amb </span><span style="color:#535353;"><i>el món d'ahir</i></span><span style="color:#535353;">, va afegir més llenya a la ja alta foguera. Després van vindre tot els llibres que vaig trobar de Joseph Roth, des de </span><span style="color:#535353;"><i>la llegenda del sant bevedor</i></span><span style="color:#535353;"> (que es pot trobar en català a Cercle de Viena -quin nom d'editorial més dolç-) a </span><span style="color:#535353;"><i>Job</i></span><span style="color:#535353;"> passant per </span><span style="color:#535353;"><i>El peso falso</i></span><span style="color:#535353;"> o </span><span style="color:#535353;"><i>Hotel Savoy</i></span><span style="color:#535353;">. Amb Roth un ja comença a entrellucar què era l'Imperi, qui eren els jueus que hi habitaven, i qui eren els jueus orientals, de la fronterera Galítzia. Mentrestant m'assabente que el llibre que més ha influït en Quim Monzó, segons que vaig poder llegir en una entrevista, és el procés de Kafka, traduït per Gabriel Ferrater: corrent a llegir </span><span style="color:#535353;"><i>el procés</i></span><span style="color:#535353;">. L'òpera </span><span style="color:#535353;"><i>Lulu</i></span><span style="color:#535353;"> d'Alban Berg va vindre després, així com les reconstruccions que de J.S.Bach va fer Anton Webern. Amb això arribem al principi, a </span><span style="color:#535353;"><i>la família Máshber</i></span><span style="color:#535353;">, llibre que mereix l'etiqueta de clàssic. Bé, i ara, quan el fred se n'entra malgrat els nostres intents de viure en primavera, va i veig a la tele un documental, preciós, sobre Vinicius de Moraes i la bossanova, l'afrosamba, i altres coses brasileres, i què voleu, només vull que arribe l'estiu, tastar la sal de la mar nostra, i combatre la calor amb cervesa molt i molt fresca. De moment, penjaré un youtube amb una cançó, <i>insensatez</i>, interpretada per Mónica Solmaso, lletra de Vinicius i música de Tom Jobim, i si hem d'esperar, esperarem.</span></span></p><p style="margin-bottom: 0cm"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'News time roman';font-size:130%;color:#535353;"></span></p><p style="margin-bottom: 0cm"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'News time roman';font-size:130%;color:#535353;"> </span></p><p style="margin-bottom: 0cm"><span class="Apple-style-span" style="font-family:'News time roman';color:#535353;"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Ah, insensatez que você fez </i></span></span></span></p><span class="Apple-style-span" style="font-family:'News time roman';color:#535353;"><i><span class="Apple-style-span" style="font-size:130%;"> </span></i><p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Coração mais sem cuidado </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Fez chorar de dor o seu amor </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Um amor tão delicado</i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Ah, por que você foi fraco assim </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Assim tão desalmado </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Ah, meu coração, quem nunca amou </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Não merece ser amado</i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Vai, meu coração, ouve a razão </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Usa só sinceridade </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Quem semeia vento, diz a razão </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="color:#535353;"><span style="font-family:News time roman;font-size:130%;"><i>Colhe sempre tempestade</i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-family:News time roman;"><span style="font-size:130%;color:#535353;"><i>Vai, meu coração, pede perdão </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-family:News time roman;"><span style="font-size:130%;color:#535353;"><i>Perdão apaixonado </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-family:News time roman;"><span style="font-size:130%;color:#535353;"><i>Vai, porque quem não pede perdão </i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-family:News time roman;"><span style="font-size:130%;color:#535353;"><i>Não é nunca perdoado</i></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><br /></p> <p></p></span><p></p></div><div><iframe width="420" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/foo_cVmebTM" frameborder="0" allowfullscreen=""></iframe></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-29340928131920456112011-10-31T18:03:00.004+01:002011-11-18T19:17:35.282+01:00Post per si voleu fer com que heu llegit Jo confesso.<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7fxGC5AwHu78O2gV3xV4Xd7WtiozuZAOk0msgAezRqYtjfzQaxvSE1dRUpFJDZ6f6N5j4BKmQRS8e65oLYWtSxObVtVvu73l2ZYP8OPceXXvmRvf6ErNF4rXh8D_FMACd7brYcNfocyU/s1600/images-2.jpeg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 180px; height: 280px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7fxGC5AwHu78O2gV3xV4Xd7WtiozuZAOk0msgAezRqYtjfzQaxvSE1dRUpFJDZ6f6N5j4BKmQRS8e65oLYWtSxObVtVvu73l2ZYP8OPceXXvmRvf6ErNF4rXh8D_FMACd7brYcNfocyU/s320/images-2.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5669704074031459602" /></a><br /> <p style="margin-bottom: 0cm">Començaré confessant que és la primera novel·la que llig d'aquest autor. No tots arribem a tot. Per què no havia llegit res d'aquest novel·lista abans? Doncs no hi ha grans raons. Les seues obres (els títols, alguns comentaris sentits ací o allà) em suggerien novel·la històrica, de gènere, amb les connotacions negatives que hi puga haver en l'expressió, novel·la fàcil, novel·la que agrada a gent que jo no considere lectora, gent que té a les bibloteques de sa casa la col·lecció dels premis planeta i els llibres d'escola que els profes d'institut van manant a llegir als seus fills, gent que no llig perquè diu que no té temps, gent que només llig a l'estiu, quan té les vacances i els entra les ganes d'agafar “un bon llibre”, gent que se sorprén que et puga agradar llegir una <i>Ilíada</i>, o els sonets de Petrarca. Arribats a aquest punt la qüestió és una altra: per què m'he decidit per llegir-me, ara sí, aquesta darrera de l'autor? Provem d'engrunar les raons: primera, l'edició en català m'ha agradat més que la castellana i el preu era el mateix, segona, els meus llibreters (a La Vila Joiosa i especialment a Altea) o se l'estaven llegint o se l'anaven a llegir; tercera, l'obra i l'autor venien amb el reclam “ha triomfat a Europa”, “han hagut de reconéixer de fora la qualitat de la literatura d'aquest home”, amb la qual cosa es feia bona la dita del profeta i la terra, etc. quarta, no sé com, segurament per la publicitat ambiental, em vaig assabentar que en el llibre es parlava d'Stefan Zweig, autor de la meua devoció, cosa que em va fer plantar les orelles de seguida. I cinquena i última: la meua sogra m'havia de fer un regal per al meu sant, 4 d'octubre. Ja estava clar: <i>Jo confesso. </i> </p> <p style="margin-bottom: 0cm">Abans de ficar-me en un estil de crítica més formal, que no domine, parlaré d'impressions, sentiments, intuïcions, que no fan tan científic però tenen la seua part de veritat. Un comença llegint el llibre amb alegria i esperança a parts iguals malgrat el volum i el pes que ja veus que et restarà comoditat al llit... però això és no res, vista l'envergadura del projecte. Després de la pàgina cent, en què ja has anat fent-te una idea dels personatges protagonistes, del català que fa servir l'autor, i de quatre cosetes tècniques que comproves que l'autor domina, ve una primera fase d'avorriment i de quimera...i si és així sempre? No, no pot ser, les històries s'aniran tancant i entrellaçant, açò podria ser un Italo Calvino perfectament, paciència i continuem. Pàgina dues-centes: estem ja en condicions d'afirmar que l'autor domina la combinació de plànols temporals i de punts de vista narratius, fins i tot en la mateixa frase, tu, xé, un mestre, i a més, no et perds mai, amb aquell català tan senzill, que s'agraeix i tot! Però la novel·la no arriba a entrar en matèria en cap moment, no hi ha ni un centímetre de profunditat, no hi ha vida! Ja vas mosquejant-te amb les tries que fa l'autor (que en un principi ni fu ni fa): això del nen superdotat, psé, què voleu, bé. Quinze idiomes parla el nen i toca el violí com si res. Com aprén els idiomes, si n'ha d'aprendre un més o aquell o aquell altre, i ale, vinga omplir pàgines amb els nombres en anglés, en italià, en... pufff! De l'avorriment podem veure quin serà el pròxim poble: es diu irritació. L'autor no té cap problema a fer-nos engolir els resultats de les seues recerques en la wiquipèdia.</p> <p style="margin-bottom: 0cm">Sort que aquelles cosetes tècniques li donen un punt de bon ofici, altrament la lectura hauria estat acabada. Us pose un exemple, el nen protagonista es desdobla amb els ninotets d'indis i pistolers amb què juga. Fa gràcia la cosa, ho fa bé l'home. </p> <p style="margin-bottom: 0cm">A aquestes alçades de partit ja ens hem adonat que a cada dos o tres capitolets s'inicia una història nova que ja es veu que té relació amb l'eix central: una va d'un inquisidor, una altra d'uns lutirers amb guerra amb els del poble veí, una altra sobre els nazis, … bé, ja aniran trenant-se. El que passa és que cap història captiva amb els seus personatges, recorda a les novel·les històriques en què simplement s'ha fet servir un atrezzo d'època i amb això ja és “històric”. Tant se val que siguen romans, àrabs o pirates del Carib. Clar, tot això, penses, pot estar subordinat a la intenció de l'autor de fer una espècie d'història del “mal”, on es puga equiparar qualsevol època o context... bé, s'accepta polp com animal de companyia. El problema és el mateix: la criatura no respira. </p> <p style="margin-bottom: 0cm">Mentrestant i com qui no vol la cosa, hem arribat a dilluns i cal anar a la faena. Ha passat un cap de setmana literàriament avorrit. Dilluns veig el <i>Cracòvia</i>, dimarts estic molt cansat, dimecres, llig... dues pàgines, dijous veig el <i>Polònia</i>, divendres no me'n recorde què passa. Sí, m'estic convertint en un d'aquells “lectors” que no tenen temps per a llegir!</p> <p style="margin-bottom: 0cm">Dissabte. Fem un réset. No vaig ni per la pàgina tres-centes, i en té mil, vinga collons, que igual a la pàgina quatre-centes això fa un gir i em quede flipat! Què bonic que és l'autoengany, és insuperable, res se li pot equiparar. Els propis defectes ens semblen, peculiaritats, trets únics, simplement difícils d'explicar. Bé, llegim, vinga. Adrià Ardèvol, pobret, no estimat a la infantesa, té clar que no vol ser perfecte... què humà! Fa un amic, Bernat Plensa, però l'Adrià té un defecte com a amic, no pot estar-se de dir-li la veritat sempre...toma! I clar l'amic s'emprenya amb el repelente niño Vicente. Adrià s'enamora d'una artista plàstica (i aquí plàstica també significa de plàstic, sense vida), que clar resulta ser una catalana-jueva, mig de París, amb mitja família assassinada pel nazis, mig mística, mig... Un dia ella no apareix, i ell desesperat marxa a Tübingen a acabar la carrera. Allà, com Jesucrist a la sinagoga, deixat bocabadats a tots (recordem que és superdotat), incloent a Coseriu. Mentrestant, els nazis maten els jueus, els partisans maten els nazis, els inquisidors maten els heretges, els àrabs lapiden les dones, i els africans es moren tots sols. S'acaba el cap de setmana. La sensació d'irrealitat va apoderant-se de mi. Ací els bons són molt bons i els dolents no, els dolents són molt dolents. L'afirmació de l'autor que allò va eixint així que li ve comença a fer-se'm present. Dilluns, res , dimarts, tampoc, dimecres, res, dijous, massa faena i no puc, divendres res. Semble un no-lector! A casa va acumulant-se la faena i jo sense fer res: <i>Llibertat</i> de Franzen ja és a la tauleta de nit de la meua companya, jo m'he comprat <i>Huida sin fin</i> de Joseph Roth, acaba de sortir la de Ferran Torrent, <i>ombres en la nit</i>, i jo ací!! Cap de setmana. Continuem; Adrià es lliga una profe, però la relació té el seu hàndicap: encara estima l'altra, no l'ha poguda oblidar. La relació se'n va en orris, però no s'acaba de fer net...en fi, qui no té una nóvia de la joventut a la que va deixar i que s'ho mereixia tot, etc? Mentrestant l'amic es fa escriptor, i Cabré també ens fa llegir trossos de les seues novel·les, es casa i li va malament el matrimoni, té un fill i no és bon pare, molt malament, molt remalament, però que n'és d'humà! Nihil humanum alieni est, o nihil humanus a me alieni est? És igual amics, segur que trobareu la cita a la novel·la, que a hores d'ara ja s'ha convertit en un <i>tesaurus</i> de llocs comuns de la cultura, o de la cultureta. Mi que en sap! I els nazis continuen igual de dolents, però atenció que es poden penedir! Se m'ha oblidat dir que n'hi ha un violí que fa de fil conductor de la cosa, de comú denominador entre moltes de les històries que sense peresa l'autor va introduint. Com Mujica Láinez, vaja, però amb un violí. Es crea una trama a l'entorn de l'instrument, símbol del refinament europeu. Violí venut a la deseperada per un nazi que fuig però que era d'un jueu que el va poder salvar i que ara es troba a mans del nen superdotat que l'ha heretat de son pare a qui van assassinar per culpa del ditxós violí. Arribats en aquest punt, un només vol que facen el barsa per la tele, encara que siga tard. Cap de setmana altre cop, l'estiu se n'ha anat i plou. Cap de setmana per a llegir...sense esme ni il·lusió!! Proseguim però. Ella, la gran ella, torna de París i viuen junts per fi. Però atenció, aviat s'acaben les flors i violes i violins, perquè ella, la gran ella, exigeix al superdotat que torne el violí (que és del S XVII i val una milionada) al seu propietari anterior al nazi si vol continuar la relació. Ell s'hi oposa: ha fet un jurament al seu difunt pare que mai se'n desfarà. Ella, la gran ella, marxa a Cadaqués, ale. El superdotat es posa a investigar de qui és realment el violí i de sobte li apareix un avi jueu que el reclama, explica la història de la seua deportació a Auswitz i es queda amb el violí. Quin superdotat més rebó, és que jo el vull de fill! Sensació d'irrealitat i ràbia per l'ensabonada sentimental a costa del jueu i Auswitz. Finalment, ella, la gran ella, té un accident i es queda tetraplègica!!! Pàgina 930, diumenge a la nit. Deixem-ho estar, fan <i>Sagrada família</i>. No us en puc parlar més de l'argument perquè me l'he deixada en aquesta pàgina. </p> <p style="margin-bottom: 0cm">Bé, ja hem arribat on anàvem: ja podem parlar a la cultura europea cara a cara, ja tenim el nostre Proust, per fi algú que proposar de candidat català als nòbels, quin tàndem que forma amb la Rodoreda. Tot això, més o menys, he estat veient que diu la crítica oficial. Tot em sembla fantàstic, tot bé. Només reclame els tres caps de setmana invertits barallant-me amb un best-seller. </p>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-79604156854784235682011-08-29T18:53:00.011+02:002012-03-10T22:56:44.827+01:00Epicureana II<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7YNlLh6_St2Z5ViRrgxnRLve3V296vf5IHeA8fUmotLMYuH9gAvLtqE20_Dui2haqDaGfYPq_NwWCwD2t8MD_k-DHIactjFPWrVzuJhibBNSAmrenD7_gSTIuWtK23IU-hjhpvLXj5cQ/s1600/images.jpeg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 148px; height: 217px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7YNlLh6_St2Z5ViRrgxnRLve3V296vf5IHeA8fUmotLMYuH9gAvLtqE20_Dui2haqDaGfYPq_NwWCwD2t8MD_k-DHIactjFPWrVzuJhibBNSAmrenD7_gSTIuWtK23IU-hjhpvLXj5cQ/s320/images.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5646327278263836242" /></a><br />L'ombra d'Epicur és allargada; en la literatura romànica clàssica molt palesament, però en autors-pensadors que no ho suposaríem també. N'és un bon exemple el cristianíssim Petrarca, de qui espigolem un fragment del seu <i>Elogi de la vida solitària</i>, bellament traduït per Núria Gómez Llauger.<div><br /></div><div><i>Heus ací el mode de vida que em plau: un son breu, un àpat lleguer, la beguda senzilla, la toga modesta; sols demano que es pugui distingir entre l'abillament, el llit i la taula propis d'un home i els d'un animal. No cerco pas un estatge fastuós ni ruïnes daurades, ni taules carregades d'argent cisellat i de plats que fumegen -no m'he oblidat de mi mateix fins a tal punt!-; cerco, més aviat, la mesura en cada cosa. No refuso de jeure o de dormir de tant en tant en terra, no vull pas que sembli que m'oposo al que propugna un amic meu a les seves </i>Epístoles<i>: "Cal que el sopar sigui breu, i dormir vora el riu estirat sobre l'herba". Ara bé, passar tot el temps a l'aire lliure em sembla més propi dels óssos que no pas dels homes, malgrat que aquell presumeixi de tenir tot el cel com a sostre i la terra sencera com a llit. </i></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-40805797470736956162011-07-12T10:26:00.007+02:002011-07-12T10:58:07.966+02:00Dibuixant el ventHui no hem navegat perquè fa massa vent; ahir perquè en feia massa poc... el vent, el vent. El vent té nom, i a voltes cognom. Els qui heu passejat pel poema d'Ausiàs March <i>Veles e vents</i> en sabeu alguna cosa. Però a més del poeta de Gandia altres autors fa referència al vent. Ací en portarem dos, dels nostres més llegits; l'un és Josep Pla, de qui no cal dir res més; l'altre, Tono Fornes, molt viu per sort, és un poeta denienc, vitalista i amant de la mar. Tots dos parlen del gregal, l'un a Calella, l'altre a Dénia. Per al primer, net i mineral, per al segon, mentider i desconcertant:<div><br /></div><div>Josep Pla</div><div><p style="margin-bottom: 0cm"><i>Quan entra el gregal, l'hora és clara i el matí radiant. L'aire és suau i les petites onades -ondulacions de joia- fan un camí planer i amable. A mesura que el dia avança tot naufraga en un elluernament universal. La sorra de la platja té una qualitat de pasta de vidre de color carmí esblaimat. La mar passa com un corrent de vidre fosc. Els caires de les coses tremolen, desdibuixats. El cel, desmoblat, és un abisme insondable. Arriba un moment que hi ha tanta llum que és impossible de veure res clar. Fins les persones de la família fan una altra cara.</i> (Quadern gris).</p><p style="margin-bottom: 0cm">Tono Fornes</p><p style="margin-bottom: 0cm"></p><p align="JUSTIFY" style="text-indent: 1.25cm; margin-bottom: 0cm; line-height: 150%"> (...) <i>el </i><b><i>gregal</i></b><i>, sol ser brut, mentider i desconcertant. Teniu a la boca certa sensació d’assaborir la pols d’un paradís destruït, i la sospita que siga el de la vostra infantesa perduda no contribueix a l’optimisme. Tot està cobert de núvols baixos d’un cotó fluix i desfibrat que emboliquen de sedes opaques el Montgó, donant esperances que plourà per a finalment no caure ni gota. La mar s’altera més del que la força del vent podria fer pensar, la visibilitat és pèssima i us grinyolen els ossos més del compte. A l’estiu us fa l’efecte d’estar dins d’una olla de pressió a punt de bullir, i a l’hivern sembla que travesseu un tros de la mar bàltica on és impossible dibuixar la línia de l’horitzó. Quan s’entaula dies seguits estiba aigua superficial estèril contra la costa, així que si teníeu plans de pesca ho teniu clar: amb Gregal, ni peix ni pardal. De nou la cosa canvia radicalment si es tracta d’una brisa, perquè aleshores el gregal significa el començament de la roda diària dels vents, els primers espillets d’unes ones que inciten a templar i cenyir cap a alta mar amb hores d’alegries per davant al compàs del rellotge solar.</i></p> <p></p> </div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-26000407534549683732011-07-09T14:58:00.006+02:002011-07-09T18:46:50.178+02:00Epicureana<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8arqKNOtpqDcrlx-avJfvMiK7GpCv5JnuXrqqW0jNbrBVkyb3fXy2Q4q_Gnhyphenhyphen0amvrJSdKTcYIrnjM-0sazBjEsDBb9nTkkN42kCipOT0eHFIw_P6S_UqCV0-CY6lVEtopYxWfmt_e7o/s1600/images-8.jpeg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 201px; height: 251px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8arqKNOtpqDcrlx-avJfvMiK7GpCv5JnuXrqqW0jNbrBVkyb3fXy2Q4q_Gnhyphenhyphen0amvrJSdKTcYIrnjM-0sazBjEsDBb9nTkkN42kCipOT0eHFIw_P6S_UqCV0-CY6lVEtopYxWfmt_e7o/s320/images-8.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5627338236648255858"></a><br />Un no sap mai a què treu cap la nostàlgia d'una vida més senzilla, perquè fet i fet la vida és sempre complicació, embolic i maldecap. La vida senzilla, senzilla, deu ser la de les plantes, és clar, ... Bé, per a casos com aquest és que van aparéixer els grans escriptors antics, d'entre els quals sempre tenim al cor a Epicur, ric per tindre un parell de formatges al rebost. Seguint la traça a aquest homenot, n'arribem a un altre, Josep Pla, que ens explica la història de Pere Brincs en el <i>Quadern gris</i>; que sigueu raonablement feliços:<div><br /><div><div style="text-align: justify;"><font class="Apple-style-span" style=" color: rgb(38, 38, 38); line-height: 29px; "><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Pere Brincs arriba a la barraca de la vinya amb el sol alt. Obre la porta de bat a bat i mentre penja el sarró en un clau i deixa el bastó darrera la porta, pica de mans.</span></font></i></font></div><p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Surten quatre gallines avalotades, hi ha un gran batibull d’ales davant del sol, una ploma de borrissol li queda penjada al bigoti.</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">–</span></font></i><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Tites, tites, tites…</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Pere Brincs té quatre gallines a la vinya per mor de donar-li color.</span></font></i></font></p><p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;"><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"></font></span></i></font><font class="Apple-style-span" style=" color: rgb(38, 38, 38); "><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Com que els matins són frescos, d’arribada fa foc a la llar de la barraca. A l’estiu el fa al pas de la porta, a l’ombra. Mentre es torra el pa i es daura l’arengada, encén un cigarret. Després, assegut al pedrís de l’entrada, menja la torrada amanida amb oli i vinagre, fregada amb un gra d’all. La llesca de pa té un color sumptuós, sembla un tros de casulla de cardenal tacada per un sol moribund. Hi ha casulles molt importants. La torrada és una mica salada i convida a beure. Havent menjat carrega de vinassa.</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Ben fumat, amb el tràmec, fa el tomb de la vinya. Cada dia, en aquella hora, es posa la mateixa qüestió: per on començaràs?. Dóna la volta al tros lentament, com un gos que volta un plat. De vegades es mira la vinya de reüll, volent dir:</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">–</span></font></i><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Em fas una poca gràcia…</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">La vinya és a la vessant de migdia del cap de Begur, sobre Fornells. A dalt de tot, a la terra més magra, hi ha unes oliveres velles, plenes de pedaços, una figuera molt dura de llevar i sis o set pins per ombra. A la figuera, de vegades s’hi posa un oriol d’un groc desesperat. És una terra que sembla feta expressa perquè les perdius hi peonin amb la seva petulància. A mitjan lloc hi ha el pou, amb dues pilastres i una branca de pi a l’arc i el safareig, blau, per fer el sulfat. Al capdavall, la vinya toca el corriol dels carrabiners. El corriol és una cinta blanca que fa unes giragonses dolces sobre el penya-segat que dóna al mar. Passant-hi, se sent la fortor d’alga i de fonoll marí. Els dies de mal temps el ruixim de l’aigua socarrima la primera tira de ceps lineals.</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">La vinya és a solell tot l’any. A la tardor agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com quan hom trepitja engrunes de pa. Vista del mar és com un caliuer de foc i de cendra, amb la flama del sulfat del pou i del safareig. De la barraca es veu el mar, amb les embarcacions i la gràcia antiga de les veles que hi transiten, tota la badia de Fornells, amb la banya de les Falugues a la dreta i el cap de Begur a l’esquerra. Les Falugues són unes muntanyes de color de coll de tórtora sobre del qual els rocs semblen haver-se rovellat i florit. També es veu el caseriu de Fornells, ple de claredat, blanc, groc i rosat, la platja d’Aiguablava, d’una finor ombrívola, els cargols d’escuma de mar sobre les roques i les altres vinyes, pinedes i oliveres del vessant dolç i assolellat.</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">…</span></font></i><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">I fet i fet, encara, la feina de cavar i treure herbes és la que li agrada més. Per ensulfatar s’ha de caminar massa. Podar o empeltar fa venir son, i no és gaire agradós despertar-se amb un roc a l’esquena i una tòria al forat del nas. Pere Brincs, que més aviat és llarg i roig de cara, sembla, de lluny, corbat com una perdiu bequejant sobre l’agranall.</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">¿Qui podria dir el que pot treballar, seguit, seguit? Potser només pot treballar una hora. Quan li sembla que no és temps, es redreça, es passa la mà pel front, mira el sol i deixa caure la sentència:</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">–</span></font></i><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Nois, això s’ha de mullar…</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Arribat a la barraca, despenja la carbassa, gradua el broquet i es fa saltar el vi petit a la llengua. Després, ara un pas ara un altre, torna a la feina. Tot anant-hi, s’ajup aquí, s’atura allà, treu una herba o una brossa, cull un fonoll, llença una pedra, redreça una tòria, espolsa una cuca verda de sobre un pàmpol.</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">De seguida és migdia. A l’estiu poua una galleda d’aigua per posar el vi en fresc; a l’hivern passa mitja hora reviscolant un tronc al caliu del foc. Bufa la brasa, i el foc li enrogeix la galta. Estén el tovalló, torra el pa, menja la cua de peix o rosega l’os de la costella. Després espioca el gotim de raïm, paladeja la pansa o trenca quatre nous.</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">–</span></font></i><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">El millor que pots fer –diu després– és anar a dormir un quart…</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Si fa calor, s’ajeu sota la remor pregona i fina, com una carícia, dels pins. De l’ombra es veu el mar blanc, ensabonat, mandrós. L’horitzó és blau i fresc. Una gavina passa panteixant lentament. El paisatge té una immobilitat antiga, benigna i paternal. Si se sent un crit, el vent se l’emporta dolçament. Se sent passar el temps d’una manera suau, com un regalim d’oli.</span></font></i></font></p> <p align="JUSTIFY" style="margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm"><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Si el sol només és tebi, s’encabeix, abrigat amb la manta, en un clot ple de llistó que fa la vinya a mig aire. De vegades s’hi sent encara l’escalfor de la llebre. S’arronsa com un cuc. Tota la serenor del cel li entra pels ulls i veu l’aire com la meravella d’un eixam d’abelles daurades. Acluca els ulls a poc a poc, sentint encara la mica d’amargor de la nou al llavi i l’escalfor de la terra als ossos. S’adorm amb la sonsònia de la cua d’una cançó:</span></font></i></font></p> <p align="CENTER" style="text-align: justify;margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm; "><font color="#262626"><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Els de Banyuls i els de la Roca festa major van anar…</span></font></i></font></p><p align="CENTER" style="text-align: justify;margin-bottom: 0.64cm; line-height: 0.78cm; "><font color="#262626"><i><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;"><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"></font></span></i></font><font class="Apple-style-span" style=" color: rgb(38, 38, 38); "><i><font class="Apple-style-span" face="'times new roman'"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Si somnia, és de la joventut. Sobretot els diumenges quan amb els amics anaven a la vinya a fer àpats i tabola. Al matí, els que eren caçadors feien una canilla i anaven a tirar quatre trets i a fer soroll amb els gossos. Tornaven amb tres quarts de conill o una perdiu. Els que eren mariners feien mig cop de musclos o paraven la moixonera. Es feien uns arrossos suculents i majestuosos –arrossos amb el calcari del marisc arran de plata–. Hom escoltava amb recolliment ple de fervor la musiqueta del sofregit fent el xiu-xiu a dins de la cassola, i les bombolles finals s’esperaven amb un tremolor a l’estómac. Les cançons no s’acabaven mai. Hom tornava amb la mà balba de pessigolles, la boca pastosa, el cap gros i enterbolinat i la carn endolcida. L’olor de romaní ho aclaria una mica tot, però feia pensar en les cuixes de les noies i en el borrissol de les galtes…</span></font></i></font></p> </div></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-67982360670710179092011-07-05T18:38:00.008+02:002011-07-05T19:04:28.608+02:00Lo jorn ha por de perdre sa claror.<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipS04UpLV6gcbdNTxP33qIcbnDC-z9a35oxnSrk9WsERDoh9kXxvzodE2xrVuQ8oCdx9ijDvA_z6h3YnUFDS-UNsAvy8O_DdJeaPqyi7OP6p9I2cnIze2VPd-3vtF6HhAG4d5_fdGkI0M/s1600/images-6.jpeg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 216px; height: 233px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipS04UpLV6gcbdNTxP33qIcbnDC-z9a35oxnSrk9WsERDoh9kXxvzodE2xrVuQ8oCdx9ijDvA_z6h3YnUFDS-UNsAvy8O_DdJeaPqyi7OP6p9I2cnIze2VPd-3vtF6HhAG4d5_fdGkI0M/s320/images-6.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5625915175594600626" /></a><br />Si malgrat estar de vacances teniu la consciència encara una mica torbada per llevar-vos tard, potser us pot ajudar aquest fragment del <i>quadern gris</i> de Pla:<div><br /><div><i>De vegades sento que no seré mai home de matí. Cada dia és menor la meva curiositat per aquestes hores del dia. Quan m'hi llevo i surto de casa tinc la impressió de trencar les oracions de la gent, de molestar-la, per dir-ho ràpid. Al matí la gent té feina, va aqueferada, fa el seu comerç i les seves diligències i no vol ésser destorbada. Al matí, personalment, no tinc res a fer -res a fer en les coses que la gent sol fer al matí. La meva presència matinal entre els altres és una interferència empipadora, desagradable i sobrera. Per això aquestes hores em semblen els moments del dia més inútils, més desproveïts de sentit i de finalitat, més negligible. És molt possible que em llevi tard tota la vida per delicadesa, per no posar bastons a les rodes, per no trencar les oracions de l'altra gent. </i></div></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-58583700947489595872011-04-15T19:27:00.005+02:002011-04-15T19:47:14.215+02:00El sol també es lleva per la governació d'Oriola<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNohiQ0u5eZXvZ-dUTurq83T4QjyGlM21ZaxPhKRBvh-XRx5GUySfDOG-cUe36aGMPqQJlz5TnbSY-k7NJMltLs5j9tc-2nzG_l2VpcqtpLAge_arpMwYuayLWYIL9-cFVARONnUTimKA/s1600/DSC00219.JPG" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNohiQ0u5eZXvZ-dUTurq83T4QjyGlM21ZaxPhKRBvh-XRx5GUySfDOG-cUe36aGMPqQJlz5TnbSY-k7NJMltLs5j9tc-2nzG_l2VpcqtpLAge_arpMwYuayLWYIL9-cFVARONnUTimKA/s320/DSC00219.JPG" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5595867832789476162" /></a><br />Diu Amintas que el millor de matinejar és acompanyar el sol en la seua eixida. Pensant en ell i el lloc on va, copie aquest text, que fa molts anys vàrem llegir a Walter Benjamin.<div><i><b><br /></b></i></div><div><i><b>Rellotges i joieria.</b></i></div><div><i>Qui despert i ja vestit veja davant seu eixir el sol -durant un passeig, per exemple-, conservarà davant de tots els altres, i per a la resta del dia, la sobirania d'algú que ha estat coronat amb una diadema invisible, i a aquell a qui el sol haja sorprés treballant, tindrà la impressió, a migdia, d'haver-se posat ell mateix la corona. </i></div><div><i><br /></i></div><div><i><br /></i></div><div><i><br /></i></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-51077181224804923882011-03-20T17:50:00.004+01:002011-03-20T18:16:13.646+01:00Un Tirant profrancés i filocastellà<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjf-BMu0em2TU78btmseQ4qTArYha6tCesQ-qcV2j5jqFIHB5xKaeGp1ac_t9Yy_R0XZtpIizdaBqn3Hgj71pq7_126SVvtt8ZusuOHe_oIDUyy7fJ0fhKQxhi1pnkazObOYvjVjaigyls/s1600/images-42.jpeg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 195px; height: 258px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjf-BMu0em2TU78btmseQ4qTArYha6tCesQ-qcV2j5jqFIHB5xKaeGp1ac_t9Yy_R0XZtpIizdaBqn3Hgj71pq7_126SVvtt8ZusuOHe_oIDUyy7fJ0fhKQxhi1pnkazObOYvjVjaigyls/s320/images-42.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5586212112146780194" /></a><br />Diu Eduard Mira al text del catàleg de l'exposició <i>Joanot Martorell i la tardor de la cavalleria</i> que el <i>Tirant</i> és una obra profrancesa i filocastellana, segurament pel tracte que l'autor va arribar a tindre amb el príncep navarrés Carles de Viana (nebot d'Alfons el Magnànim). Fou aquest un escriptor aristocratitzant, de tema únicament amorós, que arribà a cartejar-se amb Roís de Corella. Ja ens agradaria que Mira (seguidor de Corella, almenys quant a l'estil de prosa que fa) ampliés o matitzés aquesta opinió. Certament el <i>Tirant</i> és parc en comentaris sobre personatges històrics o més o menys històrics de l'àmbit nacional de Martorell. Aragó a penes si apareix citat com a topònim en un parell d'ocasions, al costat de les sis o set voltes que s'esmenta Espanya. Fet i fet a continuació transcric un fragment que té certa ambició profetitizadora. Un frare valencià de la mercé, encarregat d'anar rescatant captius per la Mediterrània recala a la terra dels moros per ajudar Tirant a batejar-los. Diu Martorell:<div><i>E lo dit frare era natural d'Espanya la baxa, de una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna de ésser molt pomposa e de molts valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera. Exceptat spècies, de totes les altres coses molt abundosa, de hon se trahen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia. La gent qui és de allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació. Les dones de allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia é més atractives que totes les restants del món, car ab lo llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens. Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaÿment per la molta maldat qui en los habitadors de aquellà serà. De açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents que, com seran mesclats, la lavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoxes he de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de juheus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció. Encara diu més, que la causa per què és tan fructífera aquella regió e tan temprada sí és que com spera del sol dóna en parays terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li stà de dret endret, e de ací li ve tot lo que té. </i> (Cap. CCCXXX). </div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-88024361558068296602011-02-19T18:22:00.001+01:002011-07-09T18:46:53.479+02:00sense senyalP. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-24137267176075512382011-02-19T18:22:00.000+01:002011-02-19T18:23:52.913+01:00sense senyal<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOH2iIRMIHals73ZeHb92-xfgZ_HirU1-uzYY8dPYIIlgGQLhV2cjvxgHXMPhSRnUuvPyQFkEXpqxxowICUCVUn7s7x5eiOQxB1xJGGK0jy8SoVDe0l3b6_uofSuWM3cwkSd7lBELqAzE/s1600/Sense+senyal-1.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 276px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOH2iIRMIHals73ZeHb92-xfgZ_HirU1-uzYY8dPYIIlgGQLhV2cjvxgHXMPhSRnUuvPyQFkEXpqxxowICUCVUn7s7x5eiOQxB1xJGGK0jy8SoVDe0l3b6_uofSuWM3cwkSd7lBELqAzE/s400/Sense+senyal-1.JPG" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5575452634482850882" /></a>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-45688804864766964822011-02-19T18:15:00.005+01:002011-07-09T18:46:53.493+02:00Sense senyal<br /><div><img style="text-align: center;float: right; margin-top: 0px; margin-right: 0px; margin-bottom: 10px; margin-left: 10px; cursor: pointer; width: 320px; height: 221px; " src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi0K3jF0S6KusUpC0Y2KCD7eW-Vb5HXgMIu5o-C8Hex_xx9JQB_LKWTFjPZsrh34HyTp6ae1Z5bI4QEAl8F8lwzlZROGN972Rt0TOE3it1XPp-kahvm3AbHjnfLojUq8P0zXG4BDmyzWbA/s320/Sense+senyal-1.JPG" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5575451888369014258"></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-70524803093284327242011-02-10T18:00:00.006+01:002011-02-10T18:28:58.357+01:00Messi jugant en l'AlmeriaEm diu el meu benvolgut i enyorat amic Tirsis que s'ha enamorat d'una ària de Mozart (qui no!) que hi ha incrustada en una òpera d'un tal Anfossi. "És com Messi jugant a l'Almeria", m'ha dit, encertant la diana. Es tracta de l'ària Vorrei spiegarvi, Oh Dio! K 418. A continuació copie de Poggi i Vallora i després uns youtubes. Fortes i afectuoses abraçades!<div><br /></div><div>Ària per a soprano i orquestra (cordes, trompes i oboès i fagots) en la tonalitat de La Major escrita el 20 de juny de 1783 (27 anys) a Viena amb un text d'autor desconegut:</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Vorrei spiegarvi, oh Dio!</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>qual é l'affanno mio (...)</div><div><br /></div><div>NOTES: En juny de 1783 -a l'ombra d'aqueixes dues obres mestres que són la missa K427 i el quartet K421- Mozart composà una sèrie de pàgines "substitutives" destinades a l'òpera bufa El curioso indiscreto, de P. Anfossi, representada en Viena; les àries en qüestió (K418, K419 i K420) anaven destinades als protagonistes d'aquesta òpera, la seua cunyada Aloysia Lange i el tenor J. Valentin Adamberger. L'ària K418 (amb el mateix text que l'ària K178) està introduïda per un inoblidable adagio, una de les pàgines més tristes de la literatura vocal de Mozart, preciosament introduïda pel violí i sostinguda per les emotives veus dels instruments de vent.</div><div>COMENTARI: Paumgartner: "(...) una melodia afectuosa i melancòlica (...) que ateny altures sublims com un càlid núvol estival. La línia i la sonoritat d'aquesta peça són d'una perfecció sense par".</div><div>CURIOSITATS: La inclusió de les àries de Mozart en el treball d'Anfossi provocaren un inesperat i violent terratrèmol. "Deu saber -refereix Mozart a son pare- que els meus enemics són tan pèrfids que han difòs la següent maledicència: Mozart vol corregir l'òpera d'Anfossi... Llavors vaig ordenar dir al comte Rosemberg que jo no hauria lliurat aquestes àries si en el libreto no s'hagués estampat, en alemany i italià, la següent "Advertència: a aquestes dues àries (...) els ha posades música el Senyor Mozart per tal de complaure la Senyora Lange (...)". Açò deu quedar ben clar perquè vaja l'honor a qui convinga sense que quede en cap part danyada la reputació i la fama del famós Napolità". </div><div><br /></div><div><iframe title="YouTube video player" width="480" height="390" src="http://www.youtube.com/embed/5g5Dc3t7RaA" frameborder="0" allowfullscreen=""></iframe></div><div><br /></div><div><iframe title="YouTube video player" width="480" height="390" src="http://www.youtube.com/embed/2U4727JKEpw" frameborder="0"></iframe></div><div> </div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-37751205127321918462010-11-09T18:37:00.004+01:002010-11-09T18:53:55.805+01:00Vida i aventures del cavaller valencià don Pero Maça. Martí de Riquer. Quaderns Crema.<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgsHNa1o-104hwOir2lGwfnNi_4aWVOVbLiH442HoOouxhgZ_J__0IC2L2Ml3-AR2YMEzWiAf8mNnNp_gek7gx25gveOzQOKaqdQ9gYW3O6OuKvg-Ua5WL23X1d3QWNHDyUeZTsXYdFsf4/s1600/images-1.jpeg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 178px; height: 283px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgsHNa1o-104hwOir2lGwfnNi_4aWVOVbLiH442HoOouxhgZ_J__0IC2L2Ml3-AR2YMEzWiAf8mNnNp_gek7gx25gveOzQOKaqdQ9gYW3O6OuKvg-Ua5WL23X1d3QWNHDyUeZTsXYdFsf4/s320/images-1.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5537608949484445298" /></a><br />És aquest un llibre que volem recomanar per unes quantes raons: de primer, el seu autor, Martí de Riquer, és un dels actius més importants que tenim en la prosa catalana, i aquest llibret ve també a demostrar-ho: es llig i s'assaboreix, perquè la seua és una prosa lleugera, gens embafosa, sense elements sobrers, com tantes vegades veiem, posats només per seguir un cert cursus oral que no se sap a què treuen cap. Riquer ho fa fàcil: transparent. En segon lloc, malgrat l'erudició de què fa gala l'autor, la història que narra i documenta és l'aventura no solament del cavaller que apareix anomenat a la portada, sinó també la de la classe social a què pertanyia i de retruc la del país i l'època on vivia. A més a més, i en tercer lloc, Riquer ho fa tan bé, que el llibre esdevé un petit manual secret de la vida a la Corona d'Aragó des de Jaume I fins a Joanot Martorell, on Pero Maça, avi, pare i fill, és testimoni, més o menys involuntari de diversos episodis de la nostra història. Com els personatges una mica ridículs que acaben donant un punt de vista "real" a esdeveniments transcendents, Pero Maça apareix en les revoltes de Sicília, o en el viatge al purgatori de Sant Patrici compartint taula amb John Talbot, o en les bandositats entre Centelles i Vilaraguts, ... En definitiva, si no l'heu llegit, no us en penedireu.P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-86030028997044345702010-10-28T21:40:00.003+02:002010-10-30T17:41:53.923+02:00Joan Solà. In memoriam.Ens acomiadem del mestre Solà. Vinguts del que érem, restem el que som.<div><div><div><br /></div><div><div><object width="480" height="385"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/yVp_YLo04ok?fs=1&hl=es_ES"><param name="allowFullScreen" value="true"><param name="allowscriptaccess" value="always"><embed src="http://www.youtube.com/v/yVp_YLo04ok?fs=1&hl=es_ES" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="480" height="385"></embed></object></div></div></div></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-39432167090406237322010-10-16T14:29:00.005+02:002010-10-16T14:49:29.176+02:00L'ànima del món. (Tot recordant Conrad).<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjvp_OfXqsNX7T5fZuKsUAp4QwvcUULQ1LZDVm9wQM3uR_J0bz1xSe-mXGmEtCS1iv3Enk69GslT5ax3BfGsCm7pHtseim4fEtJhNwMWl-9YL5kUxQLU8Xu1-KBY3dau13LQRlgRwW3o-U/s1600/turner_fighting_temeraire.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 238px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjvp_OfXqsNX7T5fZuKsUAp4QwvcUULQ1LZDVm9wQM3uR_J0bz1xSe-mXGmEtCS1iv3Enk69GslT5ax3BfGsCm7pHtseim4fEtJhNwMWl-9YL5kUxQLU8Xu1-KBY3dau13LQRlgRwW3o-U/s320/turner_fighting_temeraire.jpg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5528624655455133890" /></a><br />El modern buc de vapor avança, per una mar tranquil·la i ombrívola, amb una bategant tremolor del seu armaçó, amb algun que altre retronar metàl·lic de les seues pregoneses, com si hostatjara un cor de ferro dins del seu cos de ferro; amb un ritme ostinat i dens en el seu progrés i el regular batec de l'hèlix, el sentit august i laboriós de la qual se sent de nit en la distància com la marxa d'un futur inevitable. Però, enmig d'un temporal, la silenciosa maquinària d'un veler no solament captava la força, sinó la veu salvatge i exultant de l'ànima del món. Tant si la nau escapava amb els seus alts pals brandant, com si s'enfrontava al vendaval amb eixos alts màstils completament vençuts, sempre estava present aquella frenètica cançó, profunda com un càntic, a la manera d'un baix que acompanya l'estrident flauta del vent, tocant sobre els crestalls de la mar, amb l'estrepitós punteig, de tant en tant, d'un trencall del maror. A voltes els embruixats efectes d'aquella orquestra invisible li crispaven a un els nervis fins l'extrem de desitjar ser sord.<div>I eixa remembrança d'un desig personal que jo he experimentat en diversos oceans, on l'ànima del món disposa de sobrat espai per revoltar-se amb un poderós sospir, em du a fer l'observació que més li val a un mariner que l'oïda la tinga en perfecte estat si vol cuidar com cal dels pals d'una nau. Tal era el grau d'intimitat en què un mariner havia de vivir en l'antigor amb la seua embarcació que els seus sentits venien a ser els de la nau, i la tensió a què el seu cos es veia sotmés li servia per jutjar l'esforç que els màstils del vaixell estaven realitzant.</div><div>Joseph Conrad, <i>The mirror of the see.</i></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-20622987663580943752010-10-12T14:26:00.005+02:002010-10-12T21:37:51.995+02:00El romanç de Tristany i Isolda. Joseph Bédier. Traducció i nota preliminar de Carles Riba. Presentació de Martí de Riquer. Quaderns Crema. 1981.<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-UrbTwdFIWoqTLGBaa5cPvbyxEAVJ4SachoiXeO6154INjX58_0zBqao4XVpEA1DyMQkFsxeXDv2dmkGyNHXammLIKl_NLCqwc1tXzdQEl4W5QS4fF3c5vOEgF_VYhXlgNkf8TQp2Qrs/s1600/images-14.jpeg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 194px; height: 260px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-UrbTwdFIWoqTLGBaa5cPvbyxEAVJ4SachoiXeO6154INjX58_0zBqao4XVpEA1DyMQkFsxeXDv2dmkGyNHXammLIKl_NLCqwc1tXzdQEl4W5QS4fF3c5vOEgF_VYhXlgNkf8TQp2Qrs/s320/images-14.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5527138038246173634" /></a><br />Que el <i>Tristany i Isolda</i> constitueixen un dels mites fundacionals de la nostra cultura és ben conegut. El segle XIX, amb Wagner i Donizetti per enmig, van establir-la de dret en el cànon, i l'obra de reconstrucció de Bédier no va ser sinó el resultat d'aquest desig col·lectiu inconscient. A totes aquestes coses, i en l'àmbit de la nostra cultura, cal que afegim la traducció que en féu Carles Riba amb només 28 anys. Se'n parla molt sovint de les seues traduccions dels grecs i de Rilke o Holderlin, però poc d'aquesta. Citaré unes paraules del pròleg de Riquer que potser li fan justícia: "fóra temptador fer un paral·lel entre Joseph Bédier, erudit romanista i gran prosista en llengua francesa, i Carles Riba, competentíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari. Però això no fóra just, car en Riba hi ha, per damunt de tot, l'altíssim poeta". Atenció, perquè algú podria pensar, "Riba és bon poeta com Bédier prosista". Em sembla que el comentari de Riquer va per la via de constatar que la traducció que en fa Riba d'aquest llibre ateny la més alta poesia. I ací constatem que no s'equivoca un pèl.P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-85274007800126920522010-09-14T16:43:00.006+02:002010-09-14T17:20:20.668+02:00La substància de què estan fets els nostres somnis.<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhP5DNZCAmFJ7X9rooIsZD6uU3aNelkUYq8m4475UbOTEFYdjsDVjZhC-uWdWAMHvSfGfg7WvjIdP-ADsNiq3j6kvBTles09bF2_oJSU4OoxoaDbfOhlpERHNpY5DPAzmRP6trxvniPLjc/s1600/images-4.jpeg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 192px; height: 262px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhP5DNZCAmFJ7X9rooIsZD6uU3aNelkUYq8m4475UbOTEFYdjsDVjZhC-uWdWAMHvSfGfg7WvjIdP-ADsNiq3j6kvBTles09bF2_oJSU4OoxoaDbfOhlpERHNpY5DPAzmRP6trxvniPLjc/s320/images-4.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5516787972480209298" /></a><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLXlZTnk5ZKzKfAGYEpXmoz2wyDE9b41Jn8N2hihxUzurEzm8HvrPrvBY3fh9DNY0gi_VQlZdwMwRhvhxuMBm8df5GSi60Dfth23cSe7DvbP1Sf0uJ2N9zxXk_os8q4SRtWJfyJ_AiOpM/s1600/Unknown-1"></a><span class="Apple-style-span" style="color:#FF0000;">Lectura de <i>The Shadow Line: A Confession</i> de Joseph Conrad. </span><div>Quan l'estiu se'n fuig i encara se't queda a les mans la sal enganxada, pots fet dos coses: canviar de vida o llegir Conrad; jo he optat per la darrera opció, en un nou intent de sobreviure als col·leccionables de la tele, a la foscor de les nou de la nit i al fred de la matinada. Conrad no és precisament un autor que m'atrevisca a recomanar, perquè alguna que altra volta m'ha caigut de les mans (<i>Lord Jim</i>, v.gr.), però crec que té una virtut, la passió per la mar, que el fa atractiu i que fa que sempre acabe pensant en ell (i afegiré "i més ara"). El protagonista de <i>The Shadow Line</i> és cridat a exercir la seua primera faena de capità, cosa que el treu d'un impàs en què es troba. Vos copie el trosset que ve i vos desige un bon final d'estiu!</div><div><br /></div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span><i>Una mitja hora més després, en posar per primera volta el peu sobre el seu pont, vaig experimentar una profunda satisfacció física. Res no haguera pogut igualar la plenitud d'aquell moment, la ideal perfecció d'aquella emocionant experiència que se'm concedia sense la faena prèvia ni les desil·lusions d'una carrera fosca.</i></div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"><i> </i></span><i>D'un colp d'ull, vaig recórrer, vaig embolcallar, em vaig apropiar la forma que donava cos al sentiment abstracte del meu comandament. Immediatament, una munió de detalls, perceptibles només per a un mariner, van ferir amb força la meua mirada. Pel que fa a la resta de coses, la seua existència em semblava aliena a tota condició material. La terra a què estava amarrat em semblava inexistent. ¡Què m'importava a mi cap país del món! En totes les parts del món banyades per aigües navegables, les nostres relacions seguirien sent idèntiques -i més íntimes que quant expressar es poguera amb paraules. Llevat d'això, els esdeveniments i el seu escenari només serien un espectacle efímer. La colla mateixa de coolies grocs, atrafegada per la coberta principal, era menys consistent que la substància de què estan fets els nostres somnis. [...]</i> Joseph Conrad. </div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-72936419171329334752010-08-25T19:13:00.007+02:002010-08-25T19:49:13.051+02:00Els dofins a "El quadern gris"<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIaE92EzMs0T28kS-ILPsdFd7vKs9aPaVuzuL6IDSHK0LSJtAIYYj5WbHbMx8EvO3qEN5o0h0SYk6nJWeI1pZi-SKZe3JK3M4hJjyJnSPJw8OVRhNopan0v-k4x-mxo1NIYhov3-OC5wc/s1600/images.jpeg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 227px; height: 222px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIaE92EzMs0T28kS-ILPsdFd7vKs9aPaVuzuL6IDSHK0LSJtAIYYj5WbHbMx8EvO3qEN5o0h0SYk6nJWeI1pZi-SKZe3JK3M4hJjyJnSPJw8OVRhNopan0v-k4x-mxo1NIYhov3-OC5wc/s400/images.jpeg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5509400902053615634" /></a><br />Escorco<span class="Apple-style-span" style="font-family:'times new roman';">llant l</span>a sàssia he entropessat amb <i>El</i> q<i>uadern gris</i> de Pla fet en blog. He anat a tal dia com hui, net, mig de llebeig (el matí) mig de llevant (el vespre), i m'he trobat amb una descripció d'una navegació de la qual vos copie un trosset que fa referència als dofins; ale, a passar-ho bé.<span class="Apple-style-span" style=" color: rgb(51, 51, 51); line-height: 19px; font-family:'Lucida Grande', Verdana, Arial, sans-serif;font-size:12px;"><h2 style=" font-weight: bold; color: rgb(51, 51, 51); text-decoration: none; margin-top: 30px; margin-right: 0px; margin-bottom: 0px; margin-left: 0px; font-family:'Trebuchet MS', 'Lucida Grande', Verdana, Arial, sans-serif;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">25 d’agost de 1918</span></h2><div class="entry" style="line-height: 1.2em !important; font-family:Garamond, 'Lucida Grande', Verdana, Arial, sans-serif;font-size:1.5em;"><p style="line-height: 1.2em !important; "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">A la tarda, amb el meu germà, varem el «N.</span><sup><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">a</span></sup><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> S.</span><sup><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">a</span></sup><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">del Carmen», hissem el tros de </span><a title="Vela llatina " href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Vela_llatina" target="_blank" style="color: rgb(0, 102, 204); text-decoration: none; "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">vela de martell</span></a><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">que porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més </span><img class="alignleft" src="http://www.whale-images.com/images/white_sided_dolphin.jpg" alt="" width="135" style="padding-top: 4px; padding-right: 4px; padding-bottom: 4px; padding-left: 4px; max-width: 100%; float: left; margin-top: 1px; margin-right: 10px; margin-bottom: -5px; margin-left: 0px; display: inline; " /><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall –semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb aquella voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua. [...] Josep Pla. </span></p><p style="line-height: 1.2em !important; "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><br /></span></p><p style="line-height: 1.2em !important; "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><br /></span></p></div></span>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-32484107482454074682010-08-11T12:39:00.005+02:002010-08-11T12:52:11.928+02:00Crear amb el cos (a propòsit de Miquel Barceló)Des que Tàpies ens ho explicà, hem comprés que la supefície en què l'artista fixa la seua creació forma part d'aquella creació (llegiu sinó el magnífic <i>El tatuaje y el cuerpo</i>). També sabíem que la dansa és l'art que usa el cos com a instrument expressiu, com a material de creació. L'escultura, per la seua banda, vindria a ser la "petrificació" d'un cos en un moment. Una combinació d'aquests tres elements (superfície, cos, escultura) ens la serveix l'artista mallorquí amb la col·laboració del ballarí Josef Nadj.<object width="480" height="385"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/gobHcZ6URWM&hl=es_ES&fs=1"><param name="allowFullScreen" value="true"><param name="allowscriptaccess" value="always"><embed src="http://www.youtube.com/v/gobHcZ6URWM&hl=es_ES&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="480" height="385"></embed></object>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-52951285478892159292010-08-09T17:44:00.003+02:002010-08-09T18:10:13.094+02:00construir la imatge del país<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6GKrjsMwMnL8OfDKSvZE6q-3tz4EOmn-FC7DOY85nVMrTxpNTVHDgrcYUEcVQ4c9HvCe3VioBXWfvduYj1MyNQpRBq1HUq9WjeXYoHjzu_nE9puVyo2zHcC-nAc-mcGLbWIUdJeK4-TQ/s1600/Bulevard_dels_francesos.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 264px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6GKrjsMwMnL8OfDKSvZE6q-3tz4EOmn-FC7DOY85nVMrTxpNTVHDgrcYUEcVQ4c9HvCe3VioBXWfvduYj1MyNQpRBq1HUq9WjeXYoHjzu_nE9puVyo2zHcC-nAc-mcGLbWIUdJeK4-TQ/s400/Bulevard_dels_francesos.jpg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5503442817230861042" /></a><br /><span class="Apple-style-span" style="color:#FF0000;"><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">Boulevard dels francesos</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: large;">. Ferran Torrent. Columna. Barcelona. 2010. </span><div style="text-align: left;">Si Joan Fuster no hagués inventat el nom de País Valencià als anys 60 i Ferran Torrent no l'hagués retratat d'ençà els 90 possiblement no sabríem de què parlàvem quan ens hi referiríem al terme "valencians". En aquesta darrera i esperada novel·la Torrent fa un retrat d'aquella generació que va voler canviar el món i va restar canviada per sempre (els qui sobrevisqueren); ens referim a aquells que als anys seixantes tenien vint anys. El retrat és implacable: una colla de fracassats, amb el matís que uns tardaren més que d'altres a adonar-se'n d'aquell fracàs. Torrent hi presenta un protagonista (fill de pares repressaliats a la guerra civil) militant del partit comunista, envoltat d'altres personatges que aporten algun punt de vista al collage de l'època (la feminista, l'antisistema sense motiu conscient, el fill de pare implicat en el règim, la filla de papà de "Balénzia", el mestre de la república). Certament, crec que aquest retrat està fet directament sobre el franquisme i el tardofranquisme però el negatiu que en resulta és aquesta generació "sacrificada". La novel·la avança en dos fronts: d'una banda hi ha un narrador objectiu en tercera persona i situat als anys seixanta en els capítols senars i d'altra un narrador personatge en els parells situat al moment present. Aquesta articulació fa de la novel·la una de les més riques de Torrent, sense arribar a embrutar el fil argumental en cap moment. </div><div style="text-align: left;">A aquestes alçades ens podríem preguntar, ¿què en resta de tot aquell temps, de totes aquelles il·lusions? ¿què hem de fer per la cosa col·lectiva? ¿hem de fer res per la cosa col·lectiva? ¿de quina cosa col·lectiva parlem? ¿La felicitat personal s'ha de deixar a banda en vistes a atényer fins col·lectius? Aquest i d'altres interrogants se'ns van plantejant conformen avancem en la novel·la de Torrent. </div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-31044436161415206772010-07-16T10:30:00.003+02:002010-07-16T10:40:57.593+02:00Dos vents<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiTYaIPxnZGMj-taOWezeUFnPNm9vMPO4ovEUDesRN1c6jpaI-GYR5IXRf3s2sYLgAY4CG-yqm7bFKR4Rm_1WSixu4A7OMMLQF-GL53BQhKcMDGc5Np2uwniPRBuquEtkyyHEG9LIOVfiA/s1600/DSC00419.JPG"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiTYaIPxnZGMj-taOWezeUFnPNm9vMPO4ovEUDesRN1c6jpaI-GYR5IXRf3s2sYLgAY4CG-yqm7bFKR4Rm_1WSixu4A7OMMLQF-GL53BQhKcMDGc5Np2uwniPRBuquEtkyyHEG9LIOVfiA/s400/DSC00419.JPG" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5494421164193651682" /></a><br />Tots sabem que les imatges que fa servir Ausias March són tretes de la realitat, qualitat en la seua poesia que han subratllat diversos crítics. Cal matisar que unes més que d'altres. Ahir, mentre moríem ofegats per la calor que un feble llebejol era incapaç d'aturar, véiem com un llevant impetuós, unes deu milles cap a fora, s'ensenyoria de la mar i estava per presentar batalla, amb uns ben alts borreguets com a emblema. Per un moment un tros de mar estava verdmaragda translúcid a penes pentinat mentre que un altre tros era blau blaumarí aiguamarina amb crestes blanques. No vam poder deixar de pensar en els versos de March:<div><br /></div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>Sí com la mar se plany greument e crida,</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>com dos forts vents la baten egualment,</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>u de llevant e l'altre de ponent,</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>e dura tant fins l'un vent ha jaquida</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>sa força gran per lo més poderós,</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>dos grans desigs han combatut ma pensa,</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>mas lo voler vers u seguir dispensa;</div><div><span class="Apple-tab-span" style="white-space:pre"> </span>io el vos public: amar dretament vós.</div><div><br /></div><div><br /></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7821090103314793277.post-30092507970796739772010-07-07T10:29:00.006+02:002010-07-07T10:55:14.224+02:00l'home, la bèstia i la virtut<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiMoTnZXbETp9Je36UMMF-HWRA6OggeDjAWpoQI1514jAdi7vCXBm7nE0bogDOQgVm1J8w1rUh4d-N9BeLTuNIhrXmyPieByKyGB2wIlpsMMTg5of0l_GI9BmciwX6SiHCQc2CRe58JHR8/s1600/futP.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 70px; height: 108px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiMoTnZXbETp9Je36UMMF-HWRA6OggeDjAWpoQI1514jAdi7vCXBm7nE0bogDOQgVm1J8w1rUh4d-N9BeLTuNIhrXmyPieByKyGB2wIlpsMMTg5of0l_GI9BmciwX6SiHCQc2CRe58JHR8/s400/futP.jpg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5491085213695886226" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUMNJQAa5OurarJBoYu36CgkhiB0S6GxBPQDZHPIZkiZHexhUjuoQxBS_SmIOR7qPFvrOQ7EyhzGIXaTpjzRg-qWd63bDQ1EZSs95zCUGC6ifBQF-qVKchzUtIjI_-yLDDu9vw6OQFpEY/s1600/futP.jpg"></a><span><span></span></span><span><span></span></span><span><span><br /></span></span><br /><span class="Apple-style-span" style="font-size:x-large;"><span class="Apple-style-span" style="color:#FF0000;">Fut</span> Jim Dodge. </span><span class="Apple-style-span" style="font-size:large;">Trad. Martí Sales</span><div><i>Fut</i>, en l'original <i>Fup</i>, és el primer llibre de ficció de l'autor nord-americà Jim Dodge, aparegut l'any 83, i des de novembre del 2009 en traducció catalana de Martí Sales en una bonica edició dins la col·lecció <i>Butxaca 1984</i> de l'editorial 1984. A més, l'edició es tanca amb una llarga entrevista que Kiko Amat signa amb el nom de <i>La festa sense fi</i>. <div>Fut és el nom d'un dels tres protagonistes de la història, un ànec coll-verd, que juntament amb Jake (un avi que es considera immortal) i Menut (el seu nét, virtuós de la construcció de tanques) conviuen en el medi rural de l'alta Califòrnia. La novel·la té un to de bonhomia que no li estalvia en unes quantes ocasions rampells de mala llet, normalment contra el "sistema" i que aporta al lector grans moments de diversió i reflexió lligades. Cada personatge (incloent-hi l'ànec) està molt ben dibuixat en les seues rareses i s'hi produeix un contrast entre ells que n'accentua cert sentit de la tolerància, o potser millor cert sentit de la comunitat, que segurament es troba lligat a la ideologia (si se'm permet aquesta paraulota) bio-regionalista de la qual n'és seguidor Dodge. En aquesta faula, en aquest petit país imaginari conviuen respectant-se i lluitant, una força individualitzadora irreductible i un sentit d'allò comú que tots els vius compartim. Un llibre que us recomanem. </div></div>P. Maróhttp://www.blogger.com/profile/00176293039963155736noreply@blogger.com0