literaturaimes

Recompte. De Viena a Bahía.

2012-01-02T20:51:00.020+01:00

Acabada la família Máshber de Der Níster, m'adone que visc, des del començamemt de l'estiu, plàcidament instal·lat en l'Imperi Austrohúngar. Potser va començar amb Mahler, a qui feia 100 anys enterràvem, i de qui feia 10 anys que no escoltava res (potser perquè vaig abusar de la cançó de la terra). També podria ser que la cosa tinguera l'origen en Die Fliedermaus (d'algun dels Strauss, del més bo, segur), dirigida per Carlos Kleiber, àngel del senyor. Mentre intentava capbussar-me en l'estiu-estiu acompanyat pel Quadern gris d'en Pla, una mà (a la qual bese una i mil voltes) em va dur Alban Berg y sus ídolos, llibre del qual m'havien parlat però que, per alguna raó que es resisteix a ser verbalitzada, havia quedat arrere en la llista de llibres que no mai llegiria. El llibre de Soma Morgenstern reconstrueix l'amistat que va tindre amb el compositor vienés, des de la seua coneixença quasi casual fins la mort del músic, sobre el fons de la Viena que va des de la capital cosmopolita (Mahler, Freud, Roth, etc.) fins a la província desfeta i subjugada per la Gran Guerra primer i pels nazis després. La Viena que en resulta dibuixada és fascinant, i vaig haver de córrer per fer-me amb Huida y fin de Joseph Roth, del mateix autor, llibre si cap encara més commovedor que el de Berg, en tant que la història de Roth no deixa de ser-ho mai. Stefan Zweig, amb el món d'ahir, va afegir més llenya a la ja alta foguera. Després van vindre tot els llibres que vaig trobar de Joseph Roth, des de la llegenda del sant bevedor (que es pot trobar en català a Cercle de Viena -quin nom d'editorial més dolç-) a Job passant per El peso falso o Hotel Savoy. Amb Roth un ja comença a entrellucar què era l'Imperi, qui eren els jueus que hi habitaven, i qui eren els jueus orientals, de la fronterera Galítzia. Mentrestant m'assabente que el llibre que més ha influït en Quim Monzó, segons que vaig poder llegir en una entrevista, és el procés de Kafka, traduït per Gabriel Ferrater: corrent a llegir el procés. L'òpera Lulu d'Alban Berg va vindre després, així com les reconstruccions que de J.S.Bach va fer Anton Webern. Amb això arribem al principi, a la família Máshber, llibre que mereix l'etiqueta de clàssic. Bé, i ara, quan el fred se n'entra malgrat els nostres intents de viure en primavera, va i veig a la tele un documental, preciós, sobre Vinicius de Moraes i la bossanova, l'afrosamba, i altres coses brasileres, i què voleu, només vull que arribe l'estiu, tastar la sal de la mar nostra, i combatre la calor amb cervesa molt i molt fresca. De moment, penjaré un youtube amb una cançó, insensatez, interpretada per Mónica Solmaso, lletra de Vinicius i música de Tom Jobim, i si hem d'esperar, esperarem.

Ah, insensatez que você fez 

Coração mais sem cuidado 

Fez chorar de dor o seu amor 

Um amor tão delicado

Ah, por que você foi fraco assim 

Assim tão desalmado 

Ah, meu coração, quem nunca amou 

Não merece ser amado

Vai, meu coração, ouve a razão 

Usa só sinceridade 

Quem semeia vento, diz a razão 

Colhe sempre tempestade

Vai, meu coração, pede perdão 

Perdão apaixonado 

Vai, porque quem não pede perdão 

Não é nunca perdoado

Post per si voleu fer com que heu llegit Jo confesso.

2011-10-31T18:03:00.004+01:00

Començaré confessant que és la primera novel·la que llig d'aquest autor. No tots arribem a tot. Per què no havia llegit res d'aquest novel·lista abans? Doncs no hi ha grans raons. Les seues obres (els títols, alguns comentaris sentits ací o allà) em suggerien novel·la històrica, de gènere, amb les connotacions negatives que hi puga haver en l'expressió, novel·la fàcil, novel·la que agrada a gent que jo no considere lectora, gent que té a les bibloteques de sa casa la col·lecció dels premis planeta i els llibres d'escola que els profes d'institut van manant a llegir als seus fills, gent que no llig perquè diu que no té temps, gent que només llig a l'estiu, quan té les vacances i els entra les ganes d'agafar “un bon llibre”, gent que se sorprén que et puga agradar llegir una Ilíada, o els sonets de Petrarca. Arribats a aquest punt la qüestió és una altra: per què m'he decidit per llegir-me, ara sí, aquesta darrera de l'autor? Provem d'engrunar les raons: primera, l'edició en català m'ha agradat més que la castellana i el preu era el mateix, segona, els meus llibreters (a La Vila Joiosa i especialment a Altea) o se l'estaven llegint o se l'anaven a llegir; tercera, l'obra i l'autor venien amb el reclam “ha triomfat a Europa”, “han hagut de reconéixer de fora la qualitat de la literatura d'aquest home”, amb la qual cosa es feia bona la dita del profeta i la terra, etc. quarta, no sé com, segurament per la publicitat ambiental, em vaig assabentar que en el llibre es parlava d'Stefan Zweig, autor de la meua devoció, cosa que em va fer plantar les orelles de seguida. I cinquena i última: la meua sogra m'havia de fer un regal per al meu sant, 4 d'octubre. Ja estava clar: Jo confesso.

Abans de ficar-me en un estil de crítica més formal, que no domine, parlaré d'impressions, sentiments, intuïcions, que no fan tan científic però tenen la seua part de veritat. Un comença llegint el llibre amb alegria i esperança a parts iguals malgrat el volum i el pes que ja veus que et restarà comoditat al llit... però això és no res, vista l'envergadura del projecte. Després de la pàgina cent, en què ja has anat fent-te una idea dels personatges protagonistes, del català que fa servir l'autor, i de quatre cosetes tècniques que comproves que l'autor domina, ve una primera fase d'avorriment i de quimera...i si és així sempre? No, no pot ser, les històries s'aniran tancant i entrellaçant, açò podria ser un Italo Calvino perfectament, paciència i continuem. Pàgina dues-centes: estem ja en condicions d'afirmar que l'autor domina la combinació de plànols temporals i de punts de vista narratius, fins i tot en la mateixa frase, tu, xé, un mestre, i a més, no et perds mai, amb aquell català tan senzill, que s'agraeix i tot! Però la novel·la no arriba a entrar en matèria en cap moment, no hi ha ni un centímetre de profunditat, no hi ha vida! Ja vas mosquejant-te amb les tries que fa l'autor (que en un principi ni fu ni fa): això del nen superdotat, psé, què voleu, bé. Quinze idiomes parla el nen i toca el violí com si res. Com aprén els idiomes, si n'ha d'aprendre un més o aquell o aquell altre, i ale, vinga omplir pàgines amb els nombres en anglés, en italià, en... pufff! De l'avorriment podem veure quin serà el pròxim poble: es diu irritació. L'autor no té cap problema a fer-nos engolir els resultats de les seues recerques en la wiquipèdia.

Sort que aquelles cosetes tècniques li donen un punt de bon ofici, altrament la lectura hauria estat acabada. Us pose un exemple, el nen protagonista es desdobla amb els ninotets d'indis i pistolers amb què juga. Fa gràcia la cosa, ho fa bé l'home.

A aquestes alçades de partit ja ens hem adonat que a cada dos o tres capitolets s'inicia una història nova que ja es veu que té relació amb l'eix central: una va d'un inquisidor, una altra d'uns lutirers amb guerra amb els del poble veí, una altra sobre els nazis, … bé, ja aniran trenant-se. El que passa és que cap història captiva amb els seus personatges, recorda a les novel·les històriques en què simplement s'ha fet servir un atrezzo d'època i amb això ja és “històric”. Tant se val que siguen romans, àrabs o pirates del Carib. Clar, tot això, penses, pot estar subordinat a la intenció de l'autor de fer una espècie d'història del “mal”, on es puga equiparar qualsevol època o context... bé, s'accepta polp com animal de companyia. El problema és el mateix: la criatura no respira.

Mentrestant i com qui no vol la cosa, hem arribat a dilluns i cal anar a la faena. Ha passat un cap de setmana literàriament avorrit. Dilluns veig el Cracòvia, dimarts estic molt cansat, dimecres, llig... dues pàgines, dijous veig el Polònia, divendres no me'n recorde què passa. Sí, m'estic convertint en un d'aquells “lectors” que no tenen temps per a llegir!

Dissabte. Fem un réset. No vaig ni per la pàgina tres-centes, i en té mil, vinga collons, que igual a la pàgina quatre-centes això fa un gir i em quede flipat! Què bonic que és l'autoengany, és insuperable, res se li pot equiparar. Els propis defectes ens semblen, peculiaritats, trets únics, simplement difícils d'explicar. Bé, llegim, vinga. Adrià Ardèvol, pobret, no estimat a la infantesa, té clar que no vol ser perfecte... què humà! Fa un amic, Bernat Plensa, però l'Adrià té un defecte com a amic, no pot estar-se de dir-li la veritat sempre...toma! I clar l'amic s'emprenya amb el repelente niño Vicente. Adrià s'enamora d'una artista plàstica (i aquí plàstica també significa de plàstic, sense vida), que clar resulta ser una catalana-jueva, mig de París, amb mitja família assassinada pel nazis, mig mística, mig... Un dia ella no apareix, i ell desesperat marxa a Tübingen a acabar la carrera. Allà, com Jesucrist a la sinagoga, deixat bocabadats a tots (recordem que és superdotat), incloent a Coseriu. Mentrestant, els nazis maten els jueus, els partisans maten els nazis, els inquisidors maten els heretges, els àrabs lapiden les dones, i els africans es moren tots sols. S'acaba el cap de setmana. La sensació d'irrealitat va apoderant-se de mi. Ací els bons són molt bons i els dolents no, els dolents són molt dolents. L'afirmació de l'autor que allò va eixint així que li ve comença a fer-se'm present. Dilluns, res , dimarts, tampoc, dimecres, res, dijous, massa faena i no puc, divendres res. Semble un no-lector! A casa va acumulant-se la faena i jo sense fer res: Llibertat de Franzen ja és a la tauleta de nit de la meua companya, jo m'he comprat Huida sin fin de Joseph Roth, acaba de sortir la de Ferran Torrent, ombres en la nit, i jo ací!! Cap de setmana. Continuem; Adrià es lliga una profe, però la relació té el seu hàndicap: encara estima l'altra, no l'ha poguda oblidar. La relació se'n va en orris, però no s'acaba de fer net...en fi, qui no té una nóvia de la joventut a la que va deixar i que s'ho mereixia tot, etc? Mentrestant l'amic es fa escriptor, i Cabré també ens fa llegir trossos de les seues novel·les, es casa i li va malament el matrimoni, té un fill i no és bon pare, molt malament, molt remalament, però que n'és d'humà! Nihil humanum alieni est, o nihil humanus a me alieni est? És igual amics, segur que trobareu la cita a la novel·la, que a hores d'ara ja s'ha convertit en un tesaurus de llocs comuns de la cultura, o de la cultureta. Mi que en sap! I els nazis continuen igual de dolents, però atenció que es poden penedir! Se m'ha oblidat dir que n'hi ha un violí que fa de fil conductor de la cosa, de comú denominador entre moltes de les històries que sense peresa l'autor va introduint. Com Mujica Láinez, vaja, però amb un violí. Es crea una trama a l'entorn de l'instrument, símbol del refinament europeu. Violí venut a la deseperada per un nazi que fuig però que era d'un jueu que el va poder salvar i que ara es troba a mans del nen superdotat que l'ha heretat de son pare a qui van assassinar per culpa del ditxós violí. Arribats en aquest punt, un només vol que facen el barsa per la tele, encara que siga tard. Cap de setmana altre cop, l'estiu se n'ha anat i plou. Cap de setmana per a llegir...sense esme ni il·lusió!! Proseguim però. Ella, la gran ella, torna de París i viuen junts per fi. Però atenció, aviat s'acaben les flors i violes i violins, perquè ella, la gran ella, exigeix al superdotat que torne el violí (que és del S XVII i val una milionada) al seu propietari anterior al nazi si vol continuar la relació. Ell s'hi oposa: ha fet un jurament al seu difunt pare que mai se'n desfarà. Ella, la gran ella, marxa a Cadaqués, ale. El superdotat es posa a investigar de qui és realment el violí i de sobte li apareix un avi jueu que el reclama, explica la història de la seua deportació a Auswitz i es queda amb el violí. Quin superdotat més rebó, és que jo el vull de fill! Sensació d'irrealitat i ràbia per l'ensabonada sentimental a costa del jueu i Auswitz. Finalment, ella, la gran ella, té un accident i es queda tetraplègica!!! Pàgina 930, diumenge a la nit. Deixem-ho estar, fan Sagrada família. No us en puc parlar més de l'argument perquè me l'he deixada en aquesta pàgina.

Bé, ja hem arribat on anàvem: ja podem parlar a la cultura europea cara a cara, ja tenim el nostre Proust, per fi algú que proposar de candidat català als nòbels, quin tàndem que forma amb la Rodoreda. Tot això, més o menys, he estat veient que diu la crítica oficial. Tot em sembla fantàstic, tot bé. Només reclame els tres caps de setmana invertits barallant-me amb un best-seller.

Epicureana II

2011-08-29T18:53:00.010+02:00

L'ombra d'Epicur és allargada; en la literatura romànica clàssica molt palesament, però en autors-pensadors que no ho suposaríem també. N'és un bon exemple el cristianíssim Petrarca, de qui espigolem un fragment del seu Elogi de la vida solitària, bellament traduït per Núria Gómez Llauger.

Heus ací el mode de vida que em plau: un son breu, un àpat lleguer, la beguda senzilla, la toga modesta; sols demano que es pugui distingir entre l'abillament, el llit i la taula propis d'un home i els d'un animal. No cerco pas un estatge fastuós ni ruïnes daurades, ni taules carregades d'argent cisellat i de plats que fumegen -no m'he oblidat de mi mateix fins a tal punt!-; cerco, més aviat, la mesura en cada cosa. No refuso de jeure o de dormir de tant en tant en terra, no vull pas que sembli que m'oposo al que propugna un amic meu a les seves Epístoles: "Cal que el sopar sigui breu, i dormir vora el riu estirat sobre l'herba". Ara bé, passar tot el temps a l'aire lliure em sembla més propi dels óssos que no pas dels homes, malgrat que aquell presumeixi de tenir tot el cel com a sostre i la terra sencera com a llit.

Dibuixant el vent

2011-07-12T10:26:00.007+02:00

Hui no hem navegat perquè fa massa vent; ahir perquè en feia massa poc... el vent, el vent. El vent té nom, i a voltes cognom. Els qui heu passejat pel poema d'Ausiàs March Veles e vents en sabeu alguna cosa. Però a més del poeta de Gandia altres autors fa referència al vent. Ací en portarem dos, dels nostres més llegits; l'un és Josep Pla, de qui no cal dir res més; l'altre, Tono Fornes, molt viu per sort, és un poeta denienc, vitalista i amant de la mar. Tots dos parlen del gregal, l'un a Calella, l'altre a Dénia. Per al primer, net i mineral, per al segon, mentider i desconcertant:

Josep Pla

Quan entra el gregal, l'hora és clara i el matí radiant. L'aire és suau i les petites onades -ondulacions de joia- fan un camí planer i amable. A mesura que el dia avança tot naufraga en un elluernament universal. La sorra de la platja té una qualitat de pasta de vidre de color carmí esblaimat. La mar passa com un corrent de vidre fosc. Els caires de les coses tremolen, desdibuixats. El cel, desmoblat, és un abisme insondable. Arriba un moment que hi ha tanta llum que és impossible de veure res clar. Fins les persones de la família fan una altra cara. (Quadern gris).

Tono Fornes

(...) el gregal, sol ser brut, mentider i desconcertant. Teniu a la boca certa sensació d’assaborir la pols d’un paradís destruït, i la sospita que siga el de la vostra infantesa perduda no contribueix a l’optimisme. Tot està cobert de núvols baixos d’un cotó fluix i desfibrat que emboliquen de sedes opaques el Montgó, donant esperances que plourà per a finalment no caure ni gota. La mar s’altera més del que la força del vent podria fer pensar, la visibilitat és pèssima i us grinyolen els ossos més del compte. A l’estiu us fa l’efecte d’estar dins d’una olla de pressió a punt de bullir, i a l’hivern sembla que travesseu un tros de la mar bàltica on és impossible dibuixar la línia de l’horitzó. Quan s’entaula dies seguits estiba aigua superficial estèril contra la costa, així que si teníeu plans de pesca ho teniu clar: amb Gregal, ni peix ni pardal. De nou la cosa canvia radicalment si es tracta d’una brisa, perquè aleshores el gregal significa el començament de la roda diària dels vents, els primers espillets d’unes ones que inciten a templar i cenyir cap a alta mar amb hores d’alegries per davant al compàs del rellotge solar.

Epicureana

2011-07-09T14:58:00.006+02:00

Un no sap mai a què treu cap la nostàlgia d'una vida més senzilla, perquè fet i fet la vida és sempre complicació, embolic i maldecap. La vida senzilla, senzilla, deu ser la de les plantes, és clar, ... Bé, per a casos com aquest és que van aparéixer els grans escriptors antics, d'entre els quals sempre tenim al cor a Epicur, ric per tindre un parell de formatges al rebost. Seguint la traça a aquest homenot, n'arribem a un altre, Josep Pla, que ens explica la història de Pere Brincs en el Quadern gris; que sigueu raonablement feliços:

Pere Brincs arriba a la barraca de la vinya amb el sol alt. Obre la porta de bat a bat i mentre penja el sarró en un clau i deixa el bastó darrera la porta, pica de mans.

Surten quatre gallines avalotades, hi ha un gran batibull d’ales davant del sol, una ploma de borrissol li queda penjada al bigoti.

–Tites, tites, tites…

Pere Brincs té quatre gallines a la vinya per mor de donar-li color.

Com que els matins són frescos, d’arribada fa foc a la llar de la barraca. A l’estiu el fa al pas de la porta, a l’ombra. Mentre es torra el pa i es daura l’arengada, encén un cigarret. Després, assegut al pedrís de l’entrada, menja la torrada amanida amb oli i vinagre, fregada amb un gra d’all. La llesca de pa té un color sumptuós, sembla un tros de casulla de cardenal tacada per un sol moribund. Hi ha casulles molt importants. La torrada és una mica salada i convida a beure. Havent menjat carrega de vinassa.

Ben fumat, amb el tràmec, fa el tomb de la vinya. Cada dia, en aquella hora, es posa la mateixa qüestió: per on començaràs?. Dóna la volta al tros lentament, com un gos que volta un plat. De vegades es mira la vinya de reüll, volent dir:

–Em fas una poca gràcia…

La vinya és a la vessant de migdia del cap de Begur, sobre Fornells. A dalt de tot, a la terra més magra, hi ha unes oliveres velles, plenes de pedaços, una figuera molt dura de llevar i sis o set pins per ombra. A la figuera, de vegades s’hi posa un oriol d’un groc desesperat. És una terra que sembla feta expressa perquè les perdius hi peonin amb la seva petulància. A mitjan lloc hi ha el pou, amb dues pilastres i una branca de pi a l’arc i el safareig, blau, per fer el sulfat. Al capdavall, la vinya toca el corriol dels carrabiners. El corriol és una cinta blanca que fa unes giragonses dolces sobre el penya-segat que dóna al mar. Passant-hi, se sent la fortor d’alga i de fonoll marí. Els dies de mal temps el ruixim de l’aigua socarrima la primera tira de ceps lineals.

La vinya és a solell tot l’any. A la tardor agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com quan hom trepitja engrunes de pa. Vista del mar és com un caliuer de foc i de cendra, amb la flama del sulfat del pou i del safareig. De la barraca es veu el mar, amb les embarcacions i la gràcia antiga de les veles que hi transiten, tota la badia de Fornells, amb la banya de les Falugues a la dreta i el cap de Begur a l’esquerra. Les Falugues són unes muntanyes de color de coll de tórtora sobre del qual els rocs semblen haver-se rovellat i florit. També es veu el caseriu de Fornells, ple de claredat, blanc, groc i rosat, la platja d’Aiguablava, d’una finor ombrívola, els cargols d’escuma de mar sobre les roques i les altres vinyes, pinedes i oliveres del vessant dolç i assolellat.

…I fet i fet, encara, la feina de cavar i treure herbes és la que li agrada més. Per ensulfatar s’ha de caminar massa. Podar o empeltar fa venir son, i no és gaire agradós despertar-se amb un roc a l’esquena i una tòria al forat del nas. Pere Brincs, que més aviat és llarg i roig de cara, sembla, de lluny, corbat com una perdiu bequejant sobre l’agranall.

¿Qui podria dir el que pot treballar, seguit, seguit? Potser només pot treballar una hora. Quan li sembla que no és temps, es redreça, es passa la mà pel front, mira el sol i deixa caure la sentència:

–Nois, això s’ha de mullar…

Arribat a la barraca, despenja la carbassa, gradua el broquet i es fa saltar el vi petit a la llengua. Després, ara un pas ara un altre, torna a la feina. Tot anant-hi, s’ajup aquí, s’atura allà, treu una herba o una brossa, cull un fonoll, llença una pedra, redreça una tòria, espolsa una cuca verda de sobre un pàmpol.

De seguida és migdia. A l’estiu poua una galleda d’aigua per posar el vi en fresc; a l’hivern passa mitja hora reviscolant un tronc al caliu del foc. Bufa la brasa, i el foc li enrogeix la galta. Estén el tovalló, torra el pa, menja la cua de peix o rosega l’os de la costella. Després espioca el gotim de raïm, paladeja la pansa o trenca quatre nous.

–El millor que pots fer –diu després– és anar a dormir un quart…

Si fa calor, s’ajeu sota la remor pregona i fina, com una carícia, dels pins. De l’ombra es veu el mar blanc, ensabonat, mandrós. L’horitzó és blau i fresc. Una gavina passa panteixant lentament. El paisatge té una immobilitat antiga, benigna i paternal. Si se sent un crit, el vent se l’emporta dolçament. Se sent passar el temps d’una manera suau, com un regalim d’oli.

Si el sol només és tebi, s’encabeix, abrigat amb la manta, en un clot ple de llistó que fa la vinya a mig aire. De vegades s’hi sent encara l’escalfor de la llebre. S’arronsa com un cuc. Tota la serenor del cel li entra pels ulls i veu l’aire com la meravella d’un eixam d’abelles daurades. Acluca els ulls a poc a poc, sentint encara la mica d’amargor de la nou al llavi i l’escalfor de la terra als ossos. S’adorm amb la sonsònia de la cua d’una cançó:

Els de Banyuls i els de la Roca  festa major van anar…

Si somnia, és de la joventut. Sobretot els diumenges quan amb els amics anaven a la vinya a fer àpats i tabola. Al matí, els que eren caçadors feien una canilla i anaven a tirar quatre trets i a fer soroll amb els gossos. Tornaven amb tres quarts de conill o una perdiu. Els que eren mariners feien mig cop de musclos o paraven la moixonera. Es feien uns arrossos suculents i majestuosos –arrossos amb el calcari del marisc arran de plata–. Hom escoltava amb recolliment ple de fervor la musiqueta del sofregit fent el xiu-xiu a dins de la cassola, i les bombolles finals s’esperaven amb un tremolor a l’estómac. Les cançons no s’acabaven mai. Hom tornava amb la mà balba de pessigolles, la boca pastosa, el cap gros i enterbolinat i la carn endolcida. L’olor de romaní ho aclaria una mica tot, però feia pensar en les cuixes de les noies i en el borrissol de les galtes…

Lo jorn ha por de perdre sa claror.

2011-07-05T18:38:00.008+02:00

Si malgrat estar de vacances teniu la consciència encara una mica torbada per llevar-vos tard, potser us pot ajudar aquest fragment del quadern gris de Pla:

De vegades sento que no seré mai home de matí. Cada dia és menor la meva curiositat per aquestes hores del dia. Quan m'hi llevo i surto de casa tinc la impressió de trencar les oracions de la gent, de molestar-la, per dir-ho ràpid. Al matí la gent té feina, va aqueferada, fa el seu comerç i les seves diligències i no vol ésser destorbada. Al matí, personalment, no tinc res a fer -res a fer en les coses que la gent sol fer al matí. La meva presència matinal entre els altres és una interferència empipadora, desagradable i sobrera. Per això aquestes hores em semblen els moments del dia més inútils, més desproveïts de sentit i de finalitat, més negligible. És molt possible que em llevi tard tota la vida per delicadesa, per no posar bastons a les rodes, per no trencar les oracions de l'altra gent.

El sol també es lleva per la governació d'Oriola

2011-04-15T19:27:00.005+02:00

Diu Amintas que el millor de matinejar és acompanyar el sol en la seua eixida. Pensant en ell i el lloc on va, copie aquest text, que fa molts anys vàrem llegir a Walter Benjamin.

Rellotges i joieria.

Qui despert i ja vestit veja davant seu eixir el sol -durant un passeig, per exemple-, conservarà davant de tots els altres, i per a la resta del dia, la sobirania d'algú que ha estat coronat amb una diadema invisible, i a aquell a qui el sol haja sorprés treballant, tindrà la impressió, a migdia, d'haver-se posat ell mateix la corona.

Un Tirant profrancés i filocastellà

2011-03-20T17:50:00.004+01:00

Diu Eduard Mira al text del catàleg de l'exposició Joanot Martorell i la tardor de la cavalleria que el Tirant és una obra profrancesa i filocastellana, segurament pel tracte que l'autor va arribar a tindre amb el príncep navarrés Carles de Viana (nebot d'Alfons el Magnànim). Fou aquest un escriptor aristocratitzant, de tema únicament amorós, que arribà a cartejar-se amb Roís de Corella. Ja ens agradaria que Mira (seguidor de Corella, almenys quant a l'estil de prosa que fa) ampliés o matitzés aquesta opinió. Certament el Tirant és parc en comentaris sobre personatges històrics o més o menys històrics de l'àmbit nacional de Martorell. Aragó a penes si apareix citat com a topònim en un parell d'ocasions, al costat de les sis o set voltes que s'esmenta Espanya. Fet i fet a continuació transcric un fragment que té certa ambició profetitizadora. Un frare valencià de la mercé, encarregat d'anar rescatant captius per la Mediterrània recala a la terra dels moros per ajudar Tirant a batejar-los. Diu Martorell:

E lo dit frare era natural d'Espanya la baxa, de una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna de ésser molt pomposa e de molts valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera. Exceptat spècies, de totes les altres coses molt abundosa, de hon se trahen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia. La gent qui és de allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació. Les dones de allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia é més atractives que totes les restants del món, car ab lo llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens. Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaÿment per la molta maldat qui en los habitadors de aquellà serà. De açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents que, com seran mesclats, la lavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoxes he de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de juheus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció. Encara diu més, que la causa per què és tan fructífera aquella regió e tan temprada sí és que com spera del sol dóna en parays terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li stà de dret endret, e de ací li ve tot lo que té. (Cap. CCCXXX).

sense senyal

2011-02-19T18:22:00.001+01:00

sense senyal

2011-02-19T18:22:00.000+01:00

Sense senyal

2011-02-19T18:15:00.005+01:00

Messi jugant en l'Almeria

2011-02-10T18:00:00.006+01:00

Em diu el meu benvolgut i enyorat amic Tirsis que s'ha enamorat d'una ària de Mozart (qui no!) que hi ha incrustada en una òpera d'un tal Anfossi. "És com Messi jugant a l'Almeria", m'ha dit, encertant la diana. Es tracta de l'ària Vorrei spiegarvi, Oh Dio! K 418. A continuació copie de Poggi i Vallora i després uns youtubes. Fortes i afectuoses abraçades!

Ària per a soprano i orquestra (cordes, trompes i oboès i fagots) en la tonalitat de La Major escrita el 20 de juny de 1783 (27 anys) a Viena amb un text d'autor desconegut:

Vorrei spiegarvi, oh Dio!

qual é l'affanno mio (...)

NOTES: En juny de 1783 -a l'ombra d'aqueixes dues obres mestres que són la missa K427 i el quartet K421- Mozart composà una sèrie de pàgines "substitutives" destinades a l'òpera bufa El curioso indiscreto, de P. Anfossi, representada en Viena; les àries en qüestió (K418, K419 i K420) anaven destinades als protagonistes d'aquesta òpera, la seua cunyada Aloysia Lange i el tenor J. Valentin Adamberger. L'ària K418 (amb el mateix text que l'ària K178) està introduïda per un inoblidable adagio, una de les pàgines més tristes de la literatura vocal de Mozart, preciosament introduïda pel violí i sostinguda per les emotives veus dels instruments de vent.

COMENTARI: Paumgartner: "(...) una melodia afectuosa i melancòlica (...) que ateny altures sublims com un càlid núvol estival. La línia i la sonoritat d'aquesta peça són d'una perfecció sense par".

CURIOSITATS: La inclusió de les àries de Mozart en el treball d'Anfossi provocaren un inesperat i violent terratrèmol. "Deu saber -refereix Mozart a son pare- que els meus enemics són tan pèrfids que han difòs la següent maledicència: Mozart vol corregir l'òpera d'Anfossi... Llavors vaig ordenar dir al comte Rosemberg que jo no hauria lliurat aquestes àries si en el libreto no s'hagués estampat, en alemany i italià, la següent "Advertència: a aquestes dues àries (...) els ha posades música el Senyor Mozart per tal de complaure la Senyora Lange (...)". Açò deu quedar ben clar perquè vaja l'honor a qui convinga sense que quede en cap part danyada la reputació i la fama del famós Napolità".

Vida i aventures del cavaller valencià don Pero Maça. Martí de Riquer. Quaderns Crema.

2010-11-09T18:37:00.004+01:00

És aquest un llibre que volem recomanar per unes quantes raons: de primer, el seu autor, Martí de Riquer, és un dels actius més importants que tenim en la prosa catalana, i aquest llibret ve també a demostrar-ho: es llig i s'assaboreix, perquè la seua és una prosa lleugera, gens embafosa, sense elements sobrers, com tantes vegades veiem, posats només per seguir un cert cursus oral que no se sap a què treuen cap. Riquer ho fa fàcil: transparent. En segon lloc, malgrat l'erudició de què fa gala l'autor, la història que narra i documenta és l'aventura no solament del cavaller que apareix anomenat a la portada, sinó també la de la classe social a què pertanyia i de retruc la del país i l'època on vivia. A més a més, i en tercer lloc, Riquer ho fa tan bé, que el llibre esdevé un petit manual secret de la vida a la Corona d'Aragó des de Jaume I fins a Joanot Martorell, on Pero Maça, avi, pare i fill, és testimoni, més o menys involuntari de diversos episodis de la nostra història. Com els personatges una mica ridículs que acaben donant un punt de vista "real" a esdeveniments transcendents, Pero Maça apareix en les revoltes de Sicília, o en el viatge al purgatori de Sant Patrici compartint taula amb John Talbot, o en les bandositats entre Centelles i Vilaraguts, ... En definitiva, si no l'heu llegit, no us en penedireu.

Joan Solà. In memoriam.

2010-10-28T21:40:00.003+02:00

Ens acomiadem del mestre Solà. Vinguts del que érem, restem el que som.

L'ànima del món. (Tot recordant Conrad).

2010-10-16T14:29:00.005+02:00

El modern buc de vapor avança, per una mar tranquil·la i ombrívola, amb una bategant tremolor del seu armaçó, amb algun que altre retronar metàl·lic de les seues pregoneses, com si hostatjara un cor de ferro dins del seu cos de ferro; amb un ritme ostinat i dens en el seu progrés i el regular batec de l'hèlix, el sentit august i laboriós de la qual se sent de nit en la distància com la marxa d'un futur inevitable. Però, enmig d'un temporal, la silenciosa maquinària d'un veler no solament captava la força, sinó la veu salvatge i exultant de l'ànima del món. Tant si la nau escapava amb els seus alts pals brandant, com si s'enfrontava al vendaval amb eixos alts màstils completament vençuts, sempre estava present aquella frenètica cançó, profunda com un càntic, a la manera d'un baix que acompanya l'estrident flauta del vent, tocant sobre els crestalls de la mar, amb l'estrepitós punteig, de tant en tant, d'un trencall del maror. A voltes els embruixats efectes d'aquella orquestra invisible li crispaven a un els nervis fins l'extrem de desitjar ser sord.

I eixa remembrança d'un desig personal que jo he experimentat en diversos oceans, on l'ànima del món disposa de sobrat espai per revoltar-se amb un poderós sospir, em du a fer l'observació que més li val a un mariner que l'oïda la tinga en perfecte estat si vol cuidar com cal dels pals d'una nau. Tal era el grau d'intimitat en què un mariner havia de vivir en l'antigor amb la seua embarcació que els seus sentits venien a ser els de la nau, i la tensió a què el seu cos es veia sotmés li servia per jutjar l'esforç que els màstils del vaixell estaven realitzant.

Joseph Conrad, The mirror of the see.

El romanç de Tristany i Isolda. Joseph Bédier. Traducció i nota preliminar de Carles Riba. Presentació de Martí de Riquer. Quaderns Crema. 1981.

2010-10-12T14:26:00.005+02:00

Que el Tristany i Isolda constitueixen un dels mites fundacionals de la nostra cultura és ben conegut. El segle XIX, amb Wagner i Donizetti per enmig, van establir-la de dret en el cànon, i l'obra de reconstrucció de Bédier no va ser sinó el resultat d'aquest desig col·lectiu inconscient. A totes aquestes coses, i en l'àmbit de la nostra cultura, cal que afegim la traducció que en féu Carles Riba amb només 28 anys. Se'n parla molt sovint de les seues traduccions dels grecs i de Rilke o Holderlin, però poc d'aquesta. Citaré unes paraules del pròleg de Riquer que potser li fan justícia: "fóra temptador fer un paral·lel entre Joseph Bédier, erudit romanista i gran prosista en llengua francesa, i Carles Riba, competentíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari. Però això no fóra just, car en Riba hi ha, per damunt de tot, l'altíssim poeta". Atenció, perquè algú podria pensar, "Riba és bon poeta com Bédier prosista". Em sembla que el comentari de Riquer va per la via de constatar que la traducció que en fa Riba d'aquest llibre ateny la més alta poesia. I ací constatem que no s'equivoca un pèl.

La substància de què estan fets els nostres somnis.

2010-09-14T16:43:00.006+02:00

Lectura de The Shadow Line: A Confession de Joseph Conrad.

Quan l'estiu se'n fuig i encara se't queda a les mans la sal enganxada, pots fet dos coses: canviar de vida o llegir Conrad; jo he optat per la darrera opció, en un nou intent de sobreviure als col·leccionables de la tele, a la foscor de les nou de la nit i al fred de la matinada. Conrad no és precisament un autor que m'atrevisca a recomanar, perquè alguna que altra volta m'ha caigut de les mans (Lord Jim, v.gr.), però crec que té una virtut, la passió per la mar, que el fa atractiu i que fa que sempre acabe pensant en ell (i afegiré "i més ara"). El protagonista de The Shadow Line és cridat a exercir la seua primera faena de capità, cosa que el treu d'un impàs en què es troba. Vos copie el trosset que ve i vos desige un bon final d'estiu!

Una mitja hora més després, en posar per primera volta el peu sobre el seu pont, vaig experimentar una profunda satisfacció física. Res no haguera pogut igualar la plenitud d'aquell moment, la ideal perfecció d'aquella emocionant experiència que se'm concedia sense la faena prèvia ni les desil·lusions d'una carrera fosca.

D'un colp d'ull, vaig recórrer, vaig embolcallar, em vaig apropiar la forma que donava cos al sentiment abstracte del meu comandament. Immediatament, una munió de detalls, perceptibles només per a un mariner, van ferir amb força la meua mirada. Pel que fa a la resta de coses, la seua existència em semblava aliena a tota condició material. La terra a què estava amarrat em semblava inexistent. ¡Què m'importava a mi cap país del món! En totes les parts del món banyades per aigües navegables, les nostres relacions seguirien sent idèntiques -i més íntimes que quant expressar es poguera amb paraules. Llevat d'això, els esdeveniments i el seu escenari només serien un espectacle efímer. La colla mateixa de coolies grocs, atrafegada per la coberta principal, era menys consistent que la substància de què estan fets els nostres somnis. [...] Joseph Conrad.

Els dofins a "El quadern gris"

2010-08-25T19:13:00.007+02:00

Escorcollant la sàssia he entropessat amb El quadern gris de Pla fet en blog. He anat a tal dia com hui, net, mig de llebeig (el matí) mig de llevant (el vespre), i m'he trobat amb una descripció d'una navegació de la qual vos copie un trosset que fa referència als dofins; ale, a passar-ho bé.

25 d’agost de 1918

A la tarda, amb el meu germà, varem el «N.^a S.^adel Carmen», hissem el tros de vela de martellque porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall –semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb aquella voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua. [...] Josep Pla.

Crear amb el cos (a propòsit de Miquel Barceló)

2010-08-11T12:39:00.005+02:00

Des que Tàpies ens ho explicà, hem comprés que la supefície en què l'artista fixa la seua creació forma part d'aquella creació (llegiu sinó el magnífic El tatuaje y el cuerpo). També sabíem que la dansa és l'art que usa el cos com a instrument expressiu, com a material de creació. L'escultura, per la seua banda, vindria a ser la "petrificació" d'un cos en un moment. Una combinació d'aquests tres elements (superfície, cos, escultura) ens la serveix l'artista mallorquí amb la col·laboració del ballarí Josef Nadj.

construir la imatge del país

2010-08-09T17:44:00.003+02:00

Boulevard dels francesos. Ferran Torrent. Columna. Barcelona. 2010.

Si Joan Fuster no hagués inventat el nom de País Valencià als anys 60 i Ferran Torrent no l'hagués retratat d'ençà els 90 possiblement no sabríem de què parlàvem quan ens hi referiríem al terme "valencians". En aquesta darrera i esperada novel·la Torrent fa un retrat d'aquella generació que va voler canviar el món i va restar canviada per sempre (els qui sobrevisqueren); ens referim a aquells que als anys seixantes tenien vint anys. El retrat és implacable: una colla de fracassats, amb el matís que uns tardaren més que d'altres a adonar-se'n d'aquell fracàs. Torrent hi presenta un protagonista (fill de pares repressaliats a la guerra civil) militant del partit comunista, envoltat d'altres personatges que aporten algun punt de vista al collage de l'època (la feminista, l'antisistema sense motiu conscient, el fill de pare implicat en el règim, la filla de papà de "Balénzia", el mestre de la república). Certament, crec que aquest retrat està fet directament sobre el franquisme i el tardofranquisme però el negatiu que en resulta és aquesta generació "sacrificada". La novel·la avança en dos fronts: d'una banda hi ha un narrador objectiu en tercera persona i situat als anys seixanta en els capítols senars i d'altra un narrador personatge en els parells situat al moment present. Aquesta articulació fa de la novel·la una de les més riques de Torrent, sense arribar a embrutar el fil argumental en cap moment.

A aquestes alçades ens podríem preguntar, ¿què en resta de tot aquell temps, de totes aquelles il·lusions? ¿què hem de fer per la cosa col·lectiva? ¿hem de fer res per la cosa col·lectiva? ¿de quina cosa col·lectiva parlem? ¿La felicitat personal s'ha de deixar a banda en vistes a atényer fins col·lectius? Aquest i d'altres interrogants se'ns van plantejant conformen avancem en la novel·la de Torrent.

Dos vents

2010-07-16T10:30:00.003+02:00

Tots sabem que les imatges que fa servir Ausias March són tretes de la realitat, qualitat en la seua poesia que han subratllat diversos crítics. Cal matisar que unes més que d'altres. Ahir, mentre moríem ofegats per la calor que un feble llebejol era incapaç d'aturar, véiem com un llevant impetuós, unes deu milles cap a fora, s'ensenyoria de la mar i estava per presentar batalla, amb uns ben alts borreguets com a emblema. Per un moment un tros de mar estava verdmaragda translúcid a penes pentinat mentre que un altre tros era blau blaumarí aiguamarina amb crestes blanques. No vam poder deixar de pensar en els versos de March:

Sí com la mar se plany greument e crida,

com dos forts vents la baten egualment,

u de llevant e l'altre de ponent,

e dura tant fins l'un vent ha jaquida

sa força gran per lo més poderós,

dos grans desigs han combatut ma pensa,

mas lo voler vers u seguir dispensa;

io el vos public: amar dretament vós.

l'home, la bèstia i la virtut

2010-07-07T10:29:00.006+02:00

Fut Jim Dodge. Trad. Martí Sales

Fut, en l'original Fup, és el primer llibre de ficció de l'autor nord-americà Jim Dodge, aparegut l'any 83, i des de novembre del 2009 en traducció catalana de Martí Sales en una bonica edició dins la col·lecció Butxaca 1984 de l'editorial 1984. A més, l'edició es tanca amb una llarga entrevista que Kiko Amat signa amb el nom de La festa sense fi.

Fut és el nom d'un dels tres protagonistes de la història, un ànec coll-verd, que juntament amb Jake (un avi que es considera immortal) i Menut (el seu nét, virtuós de la construcció de tanques) conviuen en el medi rural de l'alta Califòrnia. La novel·la té un to de bonhomia que no li estalvia en unes quantes ocasions rampells de mala llet, normalment contra el "sistema" i que aporta al lector grans moments de diversió i reflexió lligades. Cada personatge (incloent-hi l'ànec) està molt ben dibuixat en les seues rareses i s'hi produeix un contrast entre ells que n'accentua cert sentit de la tolerància, o potser millor cert sentit de la comunitat, que segurament es troba lligat a la ideologia (si se'm permet aquesta paraulota) bio-regionalista de la qual n'és seguidor Dodge. En aquesta faula, en aquest petit país imaginari conviuen respectant-se i lluitant, una força individualitzadora irreductible i un sentit d'allò comú que tots els vius compartim. Un llibre que us recomanem.

Narrativa amb cor líric.

2010-07-04T17:04:00.008+02:00

Herta Müller. Tot el que tinc, ho duc al damunt. Traducció de Joan Fontcuberta i Gel.

L'editorial Bromera sembla decidida a dur endavant l'edició de títols de premis nòbel recents, i nosaltres li ho agraïm; el seu catàleg altrament quedava configurat per un gruix d'autors valencians premiats en certàmens més o menys locals patrociants per la pròpia editorial i algun ajuntament que acabaven esdevenint una sorpresa (per a bé i per a mal). Malgrat els esforços que l'editorial ha dedicat a promocionar alguna d'aquestes obres d'àmbit local (ara pensem en el llibre de Pasqual Alapont Tota d'un glop), l'editorial no ha reeixit mai a traspassar aquest àmbit local valencià. Catalunya és, també per a Bromera, un altre país. Així, codemnats a errar pel país sense crítica literària ni mitjans de comunicació (el valencià), Bromera no ha esdevingut res diferent del que ja era quan va aparéixer: una editorial pensada i cenyida al món de l'ensenyament; una col·lecció per a alumnes i una altra per a els seus professors. No sabem si amb aquesta iniciativa l'editorial pretén arribar amb un públic més ampli, però en qualsevol cas li agraïm aquests títols. (Un altre dia parlarem del disseny de la col·lecció "l'eclèctica").

Dit tot això ens referirem al títol Tot el que tinc, ho duc al damunt, de la recent premi nòbel Herta Müller, romanesa de minoria alemanya nascuda l'any 53 i autora també dels títols L'home és un gran faisà en el món i La bèstia del cor (ambdós en aquesta editorial).

Es tracta d'una novel·la en què es narra en primera persona l'experiència d'un jove romanés deportat a un lager o camp de treball soviètic arran del decret d'Stalin (any 1945) que obligava els derrotats a reconstruir la Unió Soviètica una volta acabada la Segona Guerra Mundial.

L'autora es basa en el testimoni real d'Oskar Pastior, a qui va entrevistar per fornir els detalls de la vida en el camp, i en, diguem-ho així, la pròpia casa, ja que la mare de l'autora va haver de passar cinc anys en un d'aquests camps.

El narrador ens explica el moment de la deportació, el viatge fins Ucraïna, la vida i la rutina, els treballs i els patiments, els procés de conversió des de persona fins a ésser viu a què van ser sotmesos tots els presoners d'acord a detalls que doten la novel·la d'un caràcter líric que la fan volar. Resulta emocionant comprovar la transformació d'arbres, o edificis, o d'olors en nanses on agafar-se en moments de desesper així com la capacitat de l'autora de metaforitzar les necessitats més elementals per tal de convertir-les en narració. El protagonista s'agafa a unes paraules de la seua àvia "sé que tornaràs" per no haver d'abandonar l'esme i sobreviure.

És en definitiva una gran novel·la que narra la barbàrie a què es veié immersa l'Europa del segle XX amb una mirada que transcendeix el pols narratiu. Per alguna raó té aquesta dona el premi nòbel.

Morir-se elegantment o fent el ridícul

2010-06-10T19:02:00.002+02:00

Antologia obituària del filòsofs de la Grècia antiga a cura de Sergi Grau

Malgrat que el curador en el extens pròleg explica les fonts d'on ha tret la informació que serveix, pràcticament es pot considerar que el llibre consta de textos de Diògenes Laerci, que en el seu llibre vida de filòsofs és qui recull totes les anècdotes, citant ell altres fonts, que basteixen la informació que tenim. Tot i aquesta monocòrdia, el llibre resulta entretingut i amaga algunes pedres brillants que t'arrenquen un somriure o et fan que et calfes el cap una mica. Destaquem per exemple el fet que aquests filòsofs eren capaços de morir de "desencís" o de "candiment"; Entre l'antologia hi trobem des dels més famosos (Epicur, Aristòtil, Plató, etc.) a d'altres que malgrat quedar-se a l'ombra dels grans no deixen de tindre interés. Us copie un fragment referit a Teofrast d'Èresos, a veure si us agrada:

(...) I conten que, havent-li preguntat els seus deixebles si tenia cap darrer consell per dar-los, digué: "No us he d'aconsellar pas, llevat que són molts els plaers que la vida denigra per culpa de la glòria. Car nosaltres, tan bon punt comencem a viure, és llavors que morim. No hi ha doncs, res més improductiu que la delera de glòria. Però que tingueu sort: deixeu córrer el raonament, que dóna molta feina, o bé mireu d'excel·lir-hi bellament, car la glòria que se n'obté és gran. Que la buidor de la vida és més que no pas el profit que se'n treu. Però a mi ja no em vaga de deliberar com cal actuar: examineu vosaltres què cal fer" (pàgs. 277-278)

Per a Ximo Cano

2010-05-21T20:37:00.007+02:00

Amarílide me n'havia parlat i li havíem escoltat alguna cosa; també vam assistir a una estrena seua a Altea. Hui ens hem trobat al voltant d'un vi. Este youtube és per a ell

Philip Roth. El profesor del deseo.

2010-05-21T19:22:00.005+02:00

La novel·la narra de forma autobiogràfica la vida i amors de David Kepesh, i ho fa partint de la seua primera relació sexual a l'institut, amb una xicona animadora de l'equip, per passar a la seua època universitària, de becari per Europa i relacionant-se amb una sueca "alliberada" amb qui arriba a posar en pràctica totes les seues fantasies, però a qui abandona empés per un rampell de cercar una relació "amb algo més". De nou a USA, el protagonista estabelix una relació amb una dona anomenada Helen, bella i sofisticada però incapaç de conduir-se d'una manera adulta. El protagonista la rescata d'una altra relació turmentada i que mai no s'acaba de tancar; l'alcohol i la immaduresa acaben amb la relació i el protagonista ha d'acudir al psicoanalista. I fins ací puc contar. Llegiu-la perquè és Roth del millor. A més, per als malalts de literatura, el llibre està ple de referències a Txèjov i a Kafka, entre d'altres. I per supost, compta amb la valentia d'aquest autor en plantejar temes que ens resulten més que incòmodes i que ens fan mirar cap a un altra banda.

El capità boira torna a la mar.

2010-05-21T17:55:00.010+02:00

Tono Fornés. Dones que caminen de pressa i altres poemes.

Ed. Aguaclara. Col. L'aiguader. Alacant. 2009. 15é premi de poesia Tardor.

Que la poesia de Fornés gaudeix de bona salut és fàcil de vore. Que el temps passa i va deixant rastre, és inevitable. El biòleg i navegant, malgrat que afirma no entendre segons quins vents, té la ploma esmolada, segurament ploma d'alguna au marina de nom grec, i transmet vitalisme i energia arreu. El llibre consta de dues parts més extenses, la que dóna títol al conjunt, i una segona anomenada versos del capità; té una introducció, quirat, de dos poemes, i finalment acaba amb dues elegies (una dedicada a son pare, i una altra a Maite J.), i una coda anomenada Barry a l'illa. El conjunt resulta heterogeni i és millor llegir-lo en dos o tres "sentades". Diversos regustos i referents va venint al cap i creen cert coixí intertextual (amb perdó): des de Costa i Llobera a Ferrater (magnífic el poema DIREM) o des d'Homer als documentals de la tele. Una cosa ens sembla segura: hi ha l'amor proclamant el seu imperi. Que el pilot del capità boira se'l disfrute. Un dubte: ¿ha consultat l'autor la sibil·la de Cumes per saber el secret de les dones que caminen de pressa? que jo sàpiga a Dénia no n'hi ha pitonisses bones.

Volem preguntar per acabar: ¿amb quina música encara aconsegueix adelitar-se?

Dofins entre el port i la mallaeta.

2010-05-18T18:53:00.008+02:00

El que voreu tot seguit és un video d'uns 6 minuts on es veu un grup de galfins jugant a la vora de la nostra embarcació. La gravació original és d'uns 30 minuts. La manca de vent va fer que ho deixàrem estar; altrament haguérem estat hores enregistrant...allà va un tast! (Demane disculpes, però no sé fer-li la volta al vídeo)

Dofins entre el port i la mallaeta.

2010-05-18T18:53:00.001+02:00

El que voreu tot seguit és un video d'uns 6 minuts on es veu un grup de galfins jugant a la vora de la nostra embarcació. La gravació original és d'uns 30 minuts. La manca de vent va fer que ho deixarem estar; altrament haguérem estat hores enregistrant...allà va un tast!

Poetes de l'arxiu de "Tuacte" (I)

2010-05-08T21:29:00.008+02:00

Tuacte va ser un quadern de poesia que es va editar a principi dels anys noranta i va arribar a publicar nou números. He trobat l'arxiu inèdit d'aquesta revista en una llibreria de vell d'Ontinyent, l'amo de la qual no m'ha sabut donar raó ni de l'origen d'aquest arxiu ni dels seus editors. Ara em dispose a donar a conéixer els poemes d'alguns dels autors que no trobe dolents del tot. En quatre quaderns els editors va disposar el material inèdit; el primer, de color roig, el segon blau, el tercer gris fosc i el darrer roig amb llistonets daurats. En cada quadern hi ha un índex amb els diferents autors; després una biografia dels autors feta a mode d'entrevista i a continuació alguns poemes, que, segons l'autor van de 3 fins a 12. Com que els autors devien ser estudiants universitaris que encara estan vius i possiblement han abandonat el conreu de la poesia i no se'n volen saber res, aniré publicant els poemes però inventaré un nom per a cada autor del qual només les inicials seran certes. També publicaré la petita biografia que hi consta. Potser és del vostre interés.

Miquel Arraix

Nascut el 1969 a Santa Pola. Li agradaria ser un poeta grec, crec que vol dir com els grecs feien poesia, i és declara amant de la literatura antiga llatina i romana. Entre els poetes seus preferits hi ha Teòcrit i Virgili, encara que sembla més influït per Catul (sic). És una persona molt tímida, tant que no gosava vindre a recitar a "La Rebolica". Estudia Geografia i Història. Viure a Alacant el fa malalt. Presenta 10 poemes.

Carlos Kleiber dirigint el final de Tristany i Isolda

2010-05-06T09:33:00.009+02:00

Ai! com tirem en falta la poesia de la batuta de Kleiber. Este home fa la seua faena com el rossinyol la seua. Feu play i deixeu-vos dirigir .

La humiliació. Philip Roth

2010-05-06T09:12:00.003+02:00

L'última novel·la de Philip Roth narra el desposseïment a què es veu sotmés Simon Axler, vella glòria de l'escena, que en arribar a la seixantena es troba mancat de la seguretat per seguir fent d'actor. Se sent ridícul, fals, idiota i amb eixes premisses li és impossible d'eixir a l'escenari. Esta circumstància suposa un tall de ganivet en la seua vida i ací és per on entra el talent de Philip Roth. Hi apareix un personatge, Pegeen, filla d'uns amics de Simon de joventut, que acaba una relació lèsbica i busca refugi...

Tot i ser una novel·la de Philip Roth, crec que l'autor no suca com sol fer-ho en els seus temes habituals. Òbviament el pretext dóna per a parlar de molt i és força improbable que l'autor, a novel·la per any, intente esprémer els seus temes com a Pastoral americana o El lament de Portnoy, però Roth no deixa mai de ser Roth.

2010-04-30T18:19:00.001+02:00

Una d'Epicur

2010-03-31T14:45:00.008+02:00

Ara que l'equinocci ha repartit el dia i la nit, pot resultar interessant, per als qui seguim les lliçons d'Epicur, recordar una anècdota esdevinguda a un tal Testòrides de Focea, que el Pseudo-Heròdot el fa conegut d'Homer (vg. Pòrtulas, J. introducció a la Ilíada, pàg. 348). Encara que falten uns centenars d'anys per a l'aparició oficial de la figura d'Epicur, Testòrides se n'espolsa una digna del mestre. Preguntat per com s'havia de conduir la persona en la vida, Testòrides respon: "des de l'exida del sol fins que els cavalls l'hagen arrossegat al capdamunt de la cúpula, comporta't com si fora el primer dia en què t'hi estàs al món; des d'eixe moment fins que Febos s'amaga i l'estrella Venere apareix, com si fora el teu últim dia". Res, res, no vos oblideu de viure.

Glenn Gould disfrutant amb Bach

2010-03-05T19:20:00.004+01:00

Malgrat que sempre li he tingut una miqueta de mania a este home, per com d'imcomprensible em resulta el fet que per haver d'apujar a algú (Bach) s'haja d'afonar a algú altre (Mozart), no em puc estar de penjar este youtube per als amants del piano de Bach.

Mozart, google i apple

2010-03-05T18:53:00.007+01:00

No puc dir que els dos darrers noms compartisquen importància amb el primer. És simplement què es pot arribar a fer combinant-los. Bé, cliqueu el play, amics mozartians, i sabreu com es sent un xiquet quan li plou sucre del cel en un dia assolellat de juny.

navegant per La Vila (la malladeta)

2009-08-31T18:30:00.001+02:00

navegant per La Vila (el paradís)

2009-08-31T18:14:00.001+02:00

navegant per La Vila (el bol nou)

2009-08-28T11:51:00.001+02:00

49 segons de navegació una horabaixa d'estiu a la Vila

2009-08-01T16:48:00.001+02:00

K.P. Kavafis, una simfonia inacabada, traducció i notes d'Alexis Eudald Solà (i II)

2009-07-25T19:36:00.001+02:00

Un dels elements més interessants que conté el llibre és l'erudita contextualització dels poemes. En estes pàgines veiem desfilar la cultura clàssica grega, romana i bizantina; la superposició de les religions grega pagana i la grega cristiana, les ciutats i països que pertanyien a aquella antiga cultura amb les seues històries i els seus mites restaurats i amb la cara néta. Podríem dir que Kavafis és un dels autors que ens fa present la continuïtat de l'hel·lenisme i del món bizantí. No és cap "romàntic" que restaura des del segle XX un passat perdut de coturns i teatres grecs; ans contràriament els "grecs" de Kavafis situen al propi Kavafis en una tradició que amb ell s'entén i cobra plenament sentit. Una gojada, amics.
Nota: Javier Marias va editar en castellà una traducció del magnífic llibre de sir Arthur Runcinnam the constantinoble empire fall's; també podeu llegir l'arxiclàssic Gibbon, The history of the Decline and Fall of the Roman Empire per si voleu documentar-vos sobre el món bizantí i el final de l'hel·lenisme. ambdós títols són molt recomanables.

K.P. Kavafis, una simfonia inacabada, traducció i notes d'Alexis Eudald Solà (I)

2009-07-18T18:34:00.001+02:00

Qualsevol cosa que de Kavafis vaja eixint, els kavafians de tota la vida ho agraïm, i el llibre d'alexis eudald solà no és precisament "qualsevol cosa". Té diversos punts d'interés, el primer d'ells l'autor, traspassat l'any 2001 i grandíssim humanista, si ens atenem al significat originari d'aquesta paraula. Farà uns deu anys vaig tindre la sort (llavors encara no ho sabia) d'assistir a una curset a Girona on hi era de ponent i vaig poder comprovar que el català era la seua segona llengua: la primera era el grec. Sentir el grec en boca d'home tan sabut em va impresionar i encara ho recorde i crec que continuaré recordant-t'ho molt de temps més. El llibre és un recull del trenta-quatre poemes en esbós que l'autor no va donar per bons, o no va arribar a completr, o simplement que es van quedar al calaix. Els poemes estan molt bé, tant com ho pot estar un esbós, malgrat que el poeta siga kavafis; en reproduiré un perquè els amics lectors feu un tast abans de comprar-vos el llibre:

La fotografia

tot mirant la fotografia d'un company,
el seu rostre jovenívol
(ara ja perdut -la fotografia
portava la data del noranta-dos-),
s'emparà en ell la melangia de l'efímer.
El confortà, però, que com a mínim
no va permetre -no van permetre que cap vergonya estúpida
impedís o deturpés el seu amor.
D'allò de "joves depravats", "prostituts" dels imbècils,
el seu sentit estètic de l'amor mai no en va fer cas.

El poema és molt bonic, i si no fos que del lector també s'empara la melangia de l'efímer, hom diria que com a la flauta màgica de mozart et pots arribar a enamorar de la imatge que mostra una foto.

El segon gran punt d'interés que crec que té el llibre és l'aparell erudit que acompanya cada poema i que posa en context les paraules de kavafis, especialment em referisc als poemes de tema bizantí, que d'altra banda són els que menys ens van interessar en la nostra joventut. Recordem que kavafis és un autor que viu en veïnatge amb els turcs, ja sabeu, aquella genet que va prendre constantinoble (llegiu el tirant) i per desgràcia això no pot deixar de ser una font que nodreix la seua literatura. De com ho fa el grec, els nostres autors en podrien traure algun profit; per les nostres contrades només he vist una cosa pareguda a Pòntiques de Gaspar Jaén, a qui salude des d'ací i a qui desitge cent anys més de bona poesia.

història que va més enllà d'allò creïble sobre un galfí amant i un xiquet amat d'Aulo Geli

2009-04-21T19:25:00.001+02:00

Que els galfins són voluptuosos i donats a l'amor no solament ho conten les velles històries, sinó també les noves. Així doncs, en el temps de Cèsar August, en la mar de Puteu, tal i com va escriure Apió, i uns segles abans junt a Naupacte, segons narra Teofrast, es va tenir notícia dels ardents amors d'uns galfins.
Allò més curiós és que estos animals no van tindre amors amb altres de la seua espècie, ans que els tingueren, de manera admirablement humana, per bells xicons que trobaven en barques o a la vora de la mar. He copiat un text de l'erudit Apió, precisament del cinqué llibre de les egipcíaques, o refereix als jocs que solien jugar un galfí enamorat i un xiquet que no el rebutjava, el primer duent el xiquet, i este cavalcant sobre l'animal. Diu que totes estes coses les ha vistes ell mateix i molta altra gent: "És més, jo mateix vaig vore a prop de Dikearquia un galfí que estava com foll d'amor per un xiquet -que es deia Jacint-. S'hi apropava a la seua joiosa crida amb l'ànima exaltada i les aletes replegades, tot evitant que cap part del seu cos patira mals, i muntant el xiquet al llom s'internava en la mar fins a dos-cents estadis. Roma i tota Itàlia acudia a veure a aquell peix conduït de les regnes per Afrodita". Hi afegia un succés nomenys meravellós: "després aquell mateix xicon estimat del galfí caigué malalt i morí. Però com l'animal enamorat s'acostava una volta i una altra a la platja on solia anar el xiquet, que el solia esperar a la voreta, ja mai més aparegué, va llanguir de nostàlgia i, en trobar-lo mort a la platja, aquells que havien conegut els seus amors el soterraren en el sepulcre del seu xiquet amat".

2009-04-21T19:03:00.001+02:00

Navegant amb galfins

Estes vacances de pasqua tindran una imatge indeleble per a mi i per al patró del nostre 420 Josep A. Palomares: galfins! desenes de galfins nadant a la nostra vora (a la popa i a la proa, a les deu i per davall, per l'aire i a les dotze, tornant a buscar-nos i allunyant-se). En dos dies diferents entre la piscifactoria de la Vila i l'illa de Benidorm a les 13:oo h. i durant 30-40 minuts vam tindre la sort de navegar junt a estos fantàstics animals. La sensació en veure'ls que hi ha vida salvatge és tan poderosa que per un moment t'oblides de la teua reduïda espècie (la humana) i et deixes abraçar per la dels vius en general.

2009-04-11T22:00:00.002+02:00

Anna Netrebko i Rolando Villazón em faran perdre l'afició a la literatura; i és que esta parella enamora; crec que ja no és una qüestió de tècnica vocal, joventut, bellesa, repertori universal -(he vist L'elisire d'amore (Donizzeti), La Traviata (Verdi) i Manon (Massenet)- afinació, afinitat, comprensió del que es canta, humilitat, força, il·lusió i fe en un mateix. Crec que simplement la conjunció de les seues veus és una de les obres d'art més elevades que els que vivim este principi de segle tenim la sort d'anar escoltant.

2009-04-07T14:36:00.001+02:00

Navegació d'estiu de Josep Pla
Ara que l'estiu ja es veu des de les amures dels darrers dies de l'hivern res més alimentici espiritualment que Navegació d'estiu de Pla. La meu primera pàgina d'aquest llibre du la data de 1991, és a dir, que fa uns 18 anys el vaig llegir. Quants canvis en la meua vida i en el món des d'aquella navegació a ara. Em mire i em veig decidament planià i córrec a cercar altres títols i a amuntonar-los a la tauleta de nit. La vida amarga, en mar, vida de manolo, ...
Anem al llibre: després d'ajornar nou anys una navegació de cabotatge amb un vell amic del poble (l'Albert) des de petit resident a Portvendres (Rosselló) a conseqüència de "les guerres", finalment menprenen el projecte i salpen juntament amb un patró (Martinet) home de mar i del país, eixutet, bon navegant, des de Portvendres amb la intenció d'arribar on el vent i les ganes els puguen portar, que finalment resulta ser Peníscola.
Podem dir que fins a Blanes tot va resultant del gust dels tripulants, tant des del punt de vista de la navegació com des del punt de vista del coster, el qual coneixen i entenen. El pas per Blanes es tanca amb una llarga cita d'un text de Joaquim Ruyra sobre la mar d'aquest poble i els seus vents.
La segona part d'aquest trajecte comprendria des del maresme fins a Peníscola. L'optimisme va a menys, el paisatge de platges o urbà ja no resulta tan atractiu i lo cosa va gelant-se. Els comentaris que va abocant Pla són boníssims. En recordaré dos, dedicats especialment a valencians: el primer de Pla, en Vinaròs, "m'agraden els pobles de València, perquè encara tenen un substrat agrari que els fa nets, ordenats, ... esperem que no canvien molt, perquè serà a pitjor". El segon de Martinet, que ha d'anar en un moment a fer un tracte amb un tractant de taronja a Vinaròs: "he estat parlant amb els llauradors valencians i no semblen bèsties" (sic) !
La fi del bon humor d'Albert i les ganes de tornar a la rutina de terra fa que donen el viatge per acabat.

Gertrudis

2008-11-18T19:19:00.001+01:00

gertrudis de J. V. Foix

gertrudis és una col·lecció de textos en prosa de Foix bellament i filològicament reeditats per Jaume Vallcorba amb peu d'impremta del 83/o6. Conté les parts següents: Diari 1918 (fragments), sense simbolisme, notes sobre la mar, i conte de nadal. Tots els textos estan dotats del poder de Foix de resultar nascuts de l'arrel de l'idioma tot remetent a estadis antics de la llengua. Gairebé construïx un idioma secret tot combinant aquerta forja de l'idioma i l'impacte del conjunt d'imatges oníriques de què és capaç d'acumular i combinar l'autor. D'una banda fragments somiats purs, d'altra elements del simbolisme europeu culte (cavall amb estrella al front, la mar, la lluna, firmament, ...) i finalment una voluntat diria que mineral de ser

una literatura lliure per a un país lliure (si és que això pot ser dit sense que el missatge es banalitze -per descomptat Foix ho aconsegueix).

2008-09-04T19:01:00.002+02:00

Caravaggio de Derek Jarman

Excel·lent film sobre la vida i l'obra de Caravaggio. Desconec la fitxa tècnica. Mostra el procés d'elaboració d'alguns dels quadres més cèlebres (Bacus malalt, el llautista, l'enterrament de Crist, Magdalena, Mort de la Mare de Déu, sant Joan Baptista) d'una banda i de l'altra la vida de l'artista relacionada amb l'ambient dels poderosos (papes i cardenals) i el món dels models extrets del baixos fons de Roma. El guió és fantàstisc i està farcit de frases cèlebres aplicables a l'art en general. (Ganivet de Caravaggio: sense esperança i sense témer la mort). Els actors són força bons. Direcció artística excel·lent amb pinzellades d'ambient contemporani. Molt recomanable.

Traducció d'imprecacions de l'Appendix vergiliana

2008-08-30T18:15:00.001+02:00

Imprecacions

Bàtaro, evoquem en el nostre cant la melodia del cigne: de nou cantem la nostra casa repartida i les nostres terres, les nostres terres contra les que hem llançat imprecacions, sacrílegs vots. Abans els cabrits s’enduran els llops, abans els vedells els lleons, els dofins fugiran dels peixos, abans les àguiles dels coloms i, tornant arrere, creixerà la discòrdia dels elements. Moltes coses ocorreran abans que la meua flauta perda la llibertat: a muntanyes i a selves contaré les teues accions, Licurg.
Que resulten estèrils i sacrílegs per a vosaltres els gojos de Trinacria i que no engendren forments, estimats camps del meu ancià, les llavors fèrtils, ni pastures els turons, ni els arbres fruits nous, ni raïm la parra, ni els propis boscos fronda, ni torrents les muntanyes.
De nou i per segona volta, Bàtaro, evoquem aquest cant: sembreu en els solcs de Ceres avena estèril, que s’esgrogueïsquen pàlids els prats assedegats per l’estiu, que sense madurar caiguen de les branques els fruits penjants, que manquen als boscos fronda, a les fonts aigua, i que no falte a la nostra flauta un cant de maledicció.
Que aquestes garlandes de Venus florints amb variada esplendor, que en primavera pinten les planes de color de púrpura (d’aquí les dolces brises, d’aquí el suau alé del camp), es transformen en ardor de pesta i en repugnant verí, que res de dolç no es produïsca als ulls, res de dolç a l’oïda.
Així ho pregue i que els efectes d’aquest cant superen els nostres desitjos:
Cantem i tu, molt celebrada en la meua obra, la millor de les selves, tupida de vegetació esplèndida, les teues verdes ombres tallem i no et vantaràs alegre de les teues flexibles branques ondulants a l’alé de les brises (ni per a mi, Bàtaro, ressonarà sovint el meu cant) quan la sacrílega destra del soldat s’arme amb la destral i quan caiguen les ombres fermoses, més fermoses que elles tu mateixa cauràs, selva feliç de l’antic amo. En va: això sí, embruixada pels nostres escrits, cremarà amb celestial foc. Júpiter (el propi Júpiter la va alimentar), et convé que aquesta reste reduïda a paveses. Després, que bufen salvatgement les forces del traci bòrees, que l’aure conduïsca un núvol mesclat d’ombra calígine, que l’àbrec amenace pluja amb torvs núvols, en el moment que tu, selva, resplendent en l’obscur blau del cel, no arribes a repetir allò que amb freqüència deies: Lídia! Que les flames arravaten un rere l’altre els ceps veïns, que arriben a ser els blats el seu aliment, difòs el foc, que vole pels aires la flama i que unisca les espigues als arbres. Per on una vara sacrílega va mesurar els nostres petits camps, per on un dia es van escampar les nostres terres, que tot es reduïsca a paveses.
Així ho pregue, i que els efectes d’aquest cant superen els nostres desitjos:
Ones que fuetegeu les costes amb les vostres aigües, costes que espargiu dolces brises pels camps, acolliu aquestes paraules: que se’n vaja Neptú a les terres amb les seues aigües i cobrisca enterament les planes amb espessa arena. Per on Vulcà saciat dels focs de Júpiter tanca els camps, diga’s Sirte bàrbara la segona germana de la líbica.
Me’n recorde, Bàtaro, vas reemprendre un cant més trist que aquest.
Conten que per la negra mar naden molt éssers portentosos, monstres que sovint espanten amb imprevistes formes quan de sobte apareixen els seus cossos enmig de la mar enfurida. Que aquestes coses ocultes duga Neptú amb trident hostil, remenant des de tot arreu amb l’ajut dels vents l’ombrívol onatge de la mar i que la negra cendra devore amb ones bromeroses. Diguen-se els meus camps ferotge mar (guarda’t, mariner), els meus camps contra els que he llançat imprecacions, vots sacrílegs. Si açò no fem penetrar en la teua oïda, Neptú, tu, Bàtaro, als rius confia els nostres dolors. Per a tu les fonts, per a tu sempre els rius són amics. (No hi ha res que jo puga perdre ja: són de Dite tots els meus esforços). Dirigiu ara cap arrere el córrer de les vostres aigües, rierols lliures, dirigiu-les i de nou escampeu-les pels camps oposats. Que córreguen els rius sense orde, desbordant-se les aigües i que no permeten que les nostres terres servisquen a rodamons.
Me’n recorde, Bàtaro, vas reemprendre un cant més dolç que aquest.
Que de sobte surgisquen de la terra eixuta tolls i que aquest segue joncs on un dia vam recollir espigues, que obstruïsca el forat de l’estrident grill la croadora granota.
Un cant més trist que aquest de nou entona la meua flauta.
Que es precipiten de les altes muntanyes fumejants xàfecs i en tota la seua extensió ocupen les planes amb el seu dilatat torbellí de xàfecs, que, amenaçant als amos, els deixen al fi perillosos tolls. Quan, lliscant l’aigua, arribe a les meues terres, que pesque en les nostres possessions el llaurador extranger, l’extranger que sempre ha prosperat en les guerres civils.
Oh petits camps, maleïts, objecte d’acusació dels pretors, i tu, Discòrdia, eterna enemiga del teu propi conciutadà. Jo, desterrat, sense culpa, necessitat ¿vaig deixar les meues terres perquè un soldat reba recompenses per una guerra funesta?
Des d’aquí, des d’un turó, veuré les meues últimes terres; des d’aquí marxaré als boscos. Seran ja un obstacle per a mi els tossals, ho seran les muntanyes; les planes podran sentir-me.
Adéu, dolços camps i Lídia més dolça que ells; adéu, pures fonts i, venturós nom, els meus petits camps.
Molt a poc a poc, ah, descendiu del puig malguanyades cabretes (no gojareu més de les suaus pastures conegudes) i tu, pare, resisteix. I la primera del ramat, que siga la última per a mi. Mire els meus camps. Resulta difícil quedar sense ells. Camps, adéu de nou; i tu, excel·lent Lídia, adéu. Visques o no, en un cas o altre moriràs amb mi.
Reemprenguem amb la flauta, Bàtaro, l’últim cant.
Abans es farà dolç l’amarg, blanet el dur, els ulls veuran blanc el negre, destre el sinistre, emigraran a d’altres aliens els àtoms dels cossos, abans que el meu amor per tu isca de les meues medul·les. Encara que sigues foc, encara que aigua, sempre t’estimaré, doncs sempre podré enrecordar-me dels meus gojos amb tu.
Virgili

Estellesiana de Gaspar Jaén i Urban.

2008-08-29T18:24:00.001+02:00

He tingut la sort d'aconseguir el darrer poemari publicat pel meu estimat poeta d'Elx Gaspar Jaén i Urban, Estellesiana. Es tracta d'una col·lecció de catorze sonets, amb una data al peu que va des de l'estiu del 79 a la tardor del 91, i revisats i acabats entre el 93 i el 2007. És un espectre de temps indubtablement ample que ens dóna un indici de l'interés de Jaén per la figura i per l'obra del poeta Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Els catorze poemes conformen una mena de carta oberta on l'autor va adreçant els seus pensaments al gran poeta, i per on vegem desfilar els diferents temes estellesians, l'amor i la mort enquadrats en una quotidianitat popular, que són un magnífic eco dels versos del poeta de Burjassot, entreverats amb un desig de constatar la trista història d'un gran poeta incrustat en una societat mediocre i semianalfabeta, com la valenciana de final de segle passat. Un cert to apassionat no acaba d'apagar un punt malenconiós que és propi de la poesia de Jaén, especialment a l'hora de fer evocacions de paisatges, o enumeracions caòtiques amb elements que constel·len els seus referents preferits: melons oberts en la calor, gavetes de roba, el món de la palmera i de les festes populars, la meteorologia com a expressió del pas de la vida o dels instants de vida metaforitzats, etc.
Quan vas llegint la col·lecció de sonets vas recordant la poesia d'Estellés i et vas emocionant amb els teus propis records mesclats amb les impressions de l'autor, però també els textos de Jaén tenen el poder de l'autoreferencialitat,

Tots els teus escrits
voldria dins el cant meu d'ara que em retorna
aquells llunyans estius en què et prenia els versos.

Un recorda a Estellés, però també a Jaén i el seu poemari La Festa.
En definitiva ha sigut un goig llegir el poemari de Gaspar, a qui envie salutacions des d'ací.
P.D. El llibre costa d'arreplegar, potser a València i a Alacant el trobeu, però a La Vila, a Benidorm i a Altea no. L'editorial et permet la subscripció (24 euros tres llibres)