9.11.10
Vida i aventures del cavaller valencià don Pero Maça. Martí de Riquer. Quaderns Crema.
És aquest un llibre que volem recomanar per unes quantes raons: de primer, el seu autor, Martí de Riquer, és un dels actius més importants que tenim en la prosa catalana, i aquest llibret ve també a demostrar-ho: es llig i s'assaboreix, perquè la seua és una prosa lleugera, gens embafosa, sense elements sobrers, com tantes vegades veiem, posats només per seguir un cert cursus oral que no se sap a què treuen cap. Riquer ho fa fàcil: transparent. En segon lloc, malgrat l'erudició de què fa gala l'autor, la història que narra i documenta és l'aventura no solament del cavaller que apareix anomenat a la portada, sinó també la de la classe social a què pertanyia i de retruc la del país i l'època on vivia. A més a més, i en tercer lloc, Riquer ho fa tan bé, que el llibre esdevé un petit manual secret de la vida a la Corona d'Aragó des de Jaume I fins a Joanot Martorell, on Pero Maça, avi, pare i fill, és testimoni, més o menys involuntari de diversos episodis de la nostra història. Com els personatges una mica ridículs que acaben donant un punt de vista "real" a esdeveniments transcendents, Pero Maça apareix en les revoltes de Sicília, o en el viatge al purgatori de Sant Patrici compartint taula amb John Talbot, o en les bandositats entre Centelles i Vilaraguts, ... En definitiva, si no l'heu llegit, no us en penedireu.
28.10.10
16.10.10
L'ànima del món. (Tot recordant Conrad).
El modern buc de vapor avança, per una mar tranquil·la i ombrívola, amb una bategant tremolor del seu armaçó, amb algun que altre retronar metàl·lic de les seues pregoneses, com si hostatjara un cor de ferro dins del seu cos de ferro; amb un ritme ostinat i dens en el seu progrés i el regular batec de l'hèlix, el sentit august i laboriós de la qual se sent de nit en la distància com la marxa d'un futur inevitable. Però, enmig d'un temporal, la silenciosa maquinària d'un veler no solament captava la força, sinó la veu salvatge i exultant de l'ànima del món. Tant si la nau escapava amb els seus alts pals brandant, com si s'enfrontava al vendaval amb eixos alts màstils completament vençuts, sempre estava present aquella frenètica cançó, profunda com un càntic, a la manera d'un baix que acompanya l'estrident flauta del vent, tocant sobre els crestalls de la mar, amb l'estrepitós punteig, de tant en tant, d'un trencall del maror. A voltes els embruixats efectes d'aquella orquestra invisible li crispaven a un els nervis fins l'extrem de desitjar ser sord.
12.10.10
El romanç de Tristany i Isolda. Joseph Bédier. Traducció i nota preliminar de Carles Riba. Presentació de Martí de Riquer. Quaderns Crema. 1981.
Que el Tristany i Isolda constitueixen un dels mites fundacionals de la nostra cultura és ben conegut. El segle XIX, amb Wagner i Donizetti per enmig, van establir-la de dret en el cànon, i l'obra de reconstrucció de Bédier no va ser sinó el resultat d'aquest desig col·lectiu inconscient. A totes aquestes coses, i en l'àmbit de la nostra cultura, cal que afegim la traducció que en féu Carles Riba amb només 28 anys. Se'n parla molt sovint de les seues traduccions dels grecs i de Rilke o Holderlin, però poc d'aquesta. Citaré unes paraules del pròleg de Riquer que potser li fan justícia: "fóra temptador fer un paral·lel entre Joseph Bédier, erudit romanista i gran prosista en llengua francesa, i Carles Riba, competentíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari. Però això no fóra just, car en Riba hi ha, per damunt de tot, l'altíssim poeta". Atenció, perquè algú podria pensar, "Riba és bon poeta com Bédier prosista". Em sembla que el comentari de Riquer va per la via de constatar que la traducció que en fa Riba d'aquest llibre ateny la més alta poesia. I ací constatem que no s'equivoca un pèl.
14.9.10
La substància de què estan fets els nostres somnis.
25.8.10
Els dofins a "El quadern gris"
Escorcollant la sàssia he entropessat amb El quadern gris de Pla fet en blog. He anat a tal dia com hui, net, mig de llebeig (el matí) mig de llevant (el vespre), i m'he trobat amb una descripció d'una navegació de la qual vos copie un trosset que fa referència als dofins; ale, a passar-ho bé.
25 d’agost de 1918
A la tarda, amb el meu germà, varem el «N.a S.adel Carmen», hissem el tros de vela de martellque porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall –semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb aquella voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua. [...] Josep Pla.
11.8.10
Crear amb el cos (a propòsit de Miquel Barceló)
9.8.10
construir la imatge del país
Boulevard dels francesos. Ferran Torrent. Columna. Barcelona. 2010.
16.7.10
Dos vents
Tots sabem que les imatges que fa servir Ausias March són tretes de la realitat, qualitat en la seua poesia que han subratllat diversos crítics. Cal matisar que unes més que d'altres. Ahir, mentre moríem ofegats per la calor que un feble llebejol era incapaç d'aturar, véiem com un llevant impetuós, unes deu milles cap a fora, s'ensenyoria de la mar i estava per presentar batalla, amb uns ben alts borreguets com a emblema. Per un moment un tros de mar estava verdmaragda translúcid a penes pentinat mentre que un altre tros era blau blaumarí aiguamarina amb crestes blanques. No vam poder deixar de pensar en els versos de March:
7.7.10
l'home, la bèstia i la virtut
Fut Jim Dodge. Trad. Martí Sales
4.7.10
Narrativa amb cor líric.
Herta Müller. Tot el que tinc, ho duc al damunt. Traducció de Joan Fontcuberta i Gel.
10.6.10
Morir-se elegantment o fent el ridícul
Antologia obituària del filòsofs de la Grècia antiga a cura de Sergi Grau
21.5.10
Per a Ximo Cano
Philip Roth. El profesor del deseo.
La novel·la narra de forma autobiogràfica la vida i amors de David Kepesh, i ho fa partint de la seua primera relació sexual a l'institut, amb una xicona animadora de l'equip, per passar a la seua època universitària, de becari per Europa i relacionant-se amb una sueca "alliberada" amb qui arriba a posar en pràctica totes les seues fantasies, però a qui abandona empés per un rampell de cercar una relació "amb algo més". De nou a USA, el protagonista estabelix una relació amb una dona anomenada Helen, bella i sofisticada però incapaç de conduir-se d'una manera adulta. El protagonista la rescata d'una altra relació turmentada i que mai no s'acaba de tancar; l'alcohol i la immaduresa acaben amb la relació i el protagonista ha d'acudir al psicoanalista. I fins ací puc contar. Llegiu-la perquè és Roth del millor. A més, per als malalts de literatura, el llibre està ple de referències a Txèjov i a Kafka, entre d'altres. I per supost, compta amb la valentia d'aquest autor en plantejar temes que ens resulten més que incòmodes i que ens fan mirar cap a un altra banda.
El capità boira torna a la mar.
Tono Fornés. Dones que caminen de pressa i altres poemes.
18.5.10
Dofins entre el port i la mallaeta.
Dofins entre el port i la mallaeta.
8.5.10
Poetes de l'arxiu de "Tuacte" (I)
6.5.10
Carlos Kleiber dirigint el final de Tristany i Isolda
La humiliació. Philip Roth
L'última novel·la de Philip Roth narra el desposseïment a què es veu sotmés Simon Axler, vella glòria de l'escena, que en arribar a la seixantena es troba mancat de la seguretat per seguir fent d'actor. Se sent ridícul, fals, idiota i amb eixes premisses li és impossible d'eixir a l'escenari. Esta circumstància suposa un tall de ganivet en la seua vida i ací és per on entra el talent de Philip Roth. Hi apareix un personatge, Pegeen, filla d'uns amics de Simon de joventut, que acaba una relació lèsbica i busca refugi...
30.4.10
31.3.10
Una d'Epicur
Ara que l'equinocci ha repartit el dia i la nit, pot resultar interessant, per als qui seguim les lliçons d'Epicur, recordar una anècdota esdevinguda a un tal Testòrides de Focea, que el Pseudo-Heròdot el fa conegut d'Homer (vg. Pòrtulas, J. introducció a la Ilíada, pàg. 348). Encara que falten uns centenars d'anys per a l'aparició oficial de la figura d'Epicur, Testòrides se n'espolsa una digna del mestre. Preguntat per com s'havia de conduir la persona en la vida, Testòrides respon: "des de l'exida del sol fins que els cavalls l'hagen arrossegat al capdamunt de la cúpula, comporta't com si fora el primer dia en què t'hi estàs al món; des d'eixe moment fins que Febos s'amaga i l'estrella Venere apareix, com si fora el teu últim dia". Res, res, no vos oblideu de viure.