2.1.12

Recompte. De Viena a Bahía.



Acabada la família Máshber de Der Níster, m'adone que visc, des del començamemt de l'estiu, plàcidament instal·lat en l'Imperi Austrohúngar. Potser va començar amb Mahler, a qui feia 100 anys enterràvem, i de qui feia 10 anys que no escoltava res (potser perquè vaig abusar de la cançó de la terra). També podria ser que la cosa tinguera l'origen en Die Fliedermaus (d'algun dels Strauss, del més bo, segur), dirigida per Carlos Kleiber, àngel del senyor. Mentre intentava capbussar-me en l'estiu-estiu acompanyat pel Quadern gris d'en Pla, una mà (a la qual bese una i mil voltes) em va dur Alban Berg y sus ídolos, llibre del qual m'havien parlat però que, per alguna raó que es resisteix a ser verbalitzada, havia quedat arrere en la llista de llibres que no mai llegiria. El llibre de Soma Morgenstern reconstrueix l'amistat que va tindre amb el compositor vienés, des de la seua coneixença quasi casual fins la mort del músic, sobre el fons de la Viena que va des de la capital cosmopolita (Mahler, Freud, Roth, etc.) fins a la província desfeta i subjugada per la Gran Guerra primer i pels nazis després. La Viena que en resulta dibuixada és fascinant, i vaig haver de córrer per fer-me amb Huida y fin de Joseph Roth, del mateix autor, llibre si cap encara més commovedor que el de Berg, en tant que la història de Roth no deixa de ser-ho mai. Stefan Zweig, amb el món d'ahir, va afegir més llenya a la ja alta foguera. Després van vindre tot els llibres que vaig trobar de Joseph Roth, des de la llegenda del sant bevedor (que es pot trobar en català a Cercle de Viena -quin nom d'editorial més dolç-) a Job passant per El peso falso o Hotel Savoy. Amb Roth un ja comença a entrellucar què era l'Imperi, qui eren els jueus que hi habitaven, i qui eren els jueus orientals, de la fronterera Galítzia. Mentrestant m'assabente que el llibre que més ha influït en Quim Monzó, segons que vaig poder llegir en una entrevista, és el procés de Kafka, traduït per Gabriel Ferrater: corrent a llegir el procés. L'òpera Lulu d'Alban Berg va vindre després, així com les reconstruccions que de J.S.Bach va fer Anton Webern. Amb això arribem al principi, a la família Máshber, llibre que mereix l'etiqueta de clàssic. Bé, i ara, quan el fred se n'entra malgrat els nostres intents de viure en primavera, va i veig a la tele un documental, preciós, sobre Vinicius de Moraes i la bossanova, l'afrosamba, i altres coses brasileres, i què voleu, només vull que arribe l'estiu, tastar la sal de la mar nostra, i combatre la calor amb cervesa molt i molt fresca. De moment, penjaré un youtube amb una cançó, insensatez, interpretada per Mónica Solmaso, lletra de Vinicius i música de Tom Jobim, i si hem d'esperar, esperarem.

Ah, insensatez que você fez


Coração mais sem cuidado


Fez chorar de dor o seu amor


Um amor tão delicado

Ah, por que você foi fraco assim


Assim tão desalmado


Ah, meu coração, quem nunca amou


Não merece ser amado

Vai, meu coração, ouve a razão


Usa só sinceridade


Quem semeia vento, diz a razão


Colhe sempre tempestade

Vai, meu coração, pede perdão


Perdão apaixonado


Vai, porque quem não pede perdão


Não é nunca perdoado