25.7.09

K.P. Kavafis, una simfonia inacabada, traducció i notes d'Alexis Eudald Solà (i II)


Un dels elements més interessants que conté el llibre és l'erudita contextualització dels poemes. En estes pàgines veiem desfilar la cultura clàssica grega, romana i bizantina; la superposició de les religions grega pagana i la grega cristiana, les ciutats i països que pertanyien a aquella antiga cultura amb les seues històries i els seus mites restaurats i amb la cara néta. Podríem dir que Kavafis és un dels autors que ens fa present la continuïtat de l'hel·lenisme i del món bizantí. No és cap "romàntic" que restaura des del segle XX un passat perdut de coturns i teatres grecs; ans contràriament els "grecs" de Kavafis situen al propi Kavafis en una tradició que amb ell s'entén i cobra plenament sentit. Una gojada, amics.
Nota: Javier Marias va editar en castellà una traducció del magnífic llibre de sir Arthur Runcinnam the constantinoble empire fall's; també podeu llegir l'arxiclàssic Gibbon, The history of the Decline and Fall of the Roman Empire per si voleu documentar-vos sobre el món bizantí i el final de l'hel·lenisme. ambdós títols són molt recomanables.

18.7.09

K.P. Kavafis, una simfonia inacabada, traducció i notes d'Alexis Eudald Solà (I)



Qualsevol cosa que de Kavafis vaja eixint, els kavafians de tota la vida ho agraïm, i el llibre d'alexis eudald solà no és precisament "qualsevol cosa". Té diversos punts d'interés, el primer d'ells l'autor, traspassat l'any 2001 i grandíssim humanista, si ens atenem al significat originari d'aquesta paraula. Farà uns deu anys vaig tindre la sort (llavors encara no ho sabia) d'assistir a una curset a Girona on hi era de ponent i vaig poder comprovar que el català era la seua segona llengua: la primera era el grec. Sentir el grec en boca d'home tan sabut em va impresionar i encara ho recorde i crec que continuaré recordant-t'ho molt de temps més. El llibre és un recull del trenta-quatre poemes en esbós que l'autor no va donar per bons, o no va arribar a completr, o simplement que es van quedar al calaix. Els poemes estan molt bé, tant com ho pot estar un esbós, malgrat que el poeta siga kavafis; en reproduiré un perquè els amics lectors feu un tast abans de comprar-vos el llibre:

La fotografia

tot mirant la fotografia d'un company,
el seu rostre jovenívol
(ara ja perdut -la fotografia
portava la data del noranta-dos-),
s'emparà en ell la melangia de l'efímer.
El confortà, però, que com a mínim
no va permetre -no van permetre que cap vergonya estúpida
impedís o deturpés el seu amor.
D'allò de "joves depravats", "prostituts" dels imbècils,
el seu sentit estètic de l'amor mai no en va fer cas.


El poema és molt bonic, i si no fos que del lector també s'empara la melangia de l'efímer, hom diria que com a la flauta màgica de mozart et pots arribar a enamorar de la imatge que mostra una foto.

El segon gran punt d'interés que crec que té el llibre és l'aparell erudit que acompanya cada poema i que posa en context les paraules de kavafis, especialment em referisc als poemes de tema bizantí, que d'altra banda són els que menys ens van interessar en la nostra joventut. Recordem que kavafis és un autor que viu en veïnatge amb els turcs, ja sabeu, aquella genet que va prendre constantinoble (llegiu el tirant) i per desgràcia això no pot deixar de ser una font que nodreix la seua literatura. De com ho fa el grec, els nostres autors en podrien traure algun profit; per les nostres contrades només he vist una cosa pareguda a Pòntiques de Gaspar Jaén, a qui salude des d'ací i a qui desitge cent anys més de bona poesia.

21.4.09

història que va més enllà d'allò creïble sobre un galfí amant i un xiquet amat d'Aulo Geli

Que els galfins són voluptuosos i donats a l'amor no solament ho conten les velles històries, sinó també les noves. Així doncs, en el temps de Cèsar August, en la mar de Puteu, tal i com va escriure Apió, i uns segles abans junt a Naupacte, segons narra Teofrast, es va tenir notícia dels ardents amors d'uns galfins.
Allò més curiós és que estos animals no van tindre amors amb altres de la seua espècie, ans que els tingueren, de manera admirablement humana, per bells xicons que trobaven en barques o a la vora de la mar. He copiat un text de l'erudit Apió, precisament del cinqué llibre de les egipcíaques, o refereix als jocs que solien jugar un galfí enamorat i un xiquet que no el rebutjava, el primer duent el xiquet, i este cavalcant sobre l'animal. Diu que totes estes coses les ha vistes ell mateix i molta altra gent: "És més, jo mateix vaig vore a prop de Dikearquia un galfí que estava com foll d'amor per un xiquet -que es deia Jacint-. S'hi apropava a la seua joiosa crida amb l'ànima exaltada i les aletes replegades, tot evitant que cap part del seu cos patira mals, i muntant el xiquet al llom s'internava en la mar fins a dos-cents estadis. Roma i tota Itàlia acudia a veure a aquell peix conduït de les regnes per Afrodita". Hi afegia un succés nomenys meravellós: "després aquell mateix xicon estimat del galfí caigué malalt i morí. Però com l'animal enamorat s'acostava una volta i una altra a la platja on solia anar el xiquet, que el solia esperar a la voreta, ja mai més aparegué, va llanguir de nostàlgia i, en trobar-lo mort a la platja, aquells que havien conegut els seus amors el soterraren en el sepulcre del seu xiquet amat".





Navegant amb galfins




Estes vacances de pasqua tindran una imatge indeleble per a mi i per al patró del nostre 420 Josep A. Palomares: galfins! desenes de galfins nadant a la nostra vora (a la popa i a la proa, a les deu i per davall, per l'aire i a les dotze, tornant a buscar-nos i allunyant-se). En dos dies diferents entre la piscifactoria de la Vila i l'illa de Benidorm a les 13:oo h. i durant 30-40 minuts vam tindre la sort de navegar junt a estos fantàstics animals. La sensació en veure'ls que hi ha vida salvatge és tan poderosa que per un moment t'oblides de la teua reduïda espècie (la humana) i et deixes abraçar per la dels vius en general.

11.4.09

Anna Netrebko i Rolando Villazón em faran perdre l'afició a la literatura; i és que esta parella enamora; crec que ja no és una qüestió de tècnica vocal, joventut, bellesa, repertori universal -(he vist L'elisire d'amore (Donizzeti), La Traviata (Verdi) i Manon (Massenet)- afinació, afinitat, comprensió del que es canta, humilitat, força, il·lusió i fe en un mateix. Crec que simplement la conjunció de les seues veus és una de les obres d'art més elevades que els que vivim este principi de segle tenim la sort d'anar escoltant.

7.4.09


Navegació d'estiu de Josep Pla
Ara que l'estiu ja es veu des de les amures dels darrers dies de l'hivern res més alimentici espiritualment que Navegació d'estiu de Pla. La meu primera pàgina d'aquest llibre du la data de 1991, és a dir, que fa uns 18 anys el vaig llegir. Quants canvis en la meua vida i en el món des d'aquella navegació a ara. Em mire i em veig decidament planià i córrec a cercar altres títols i a amuntonar-los a la tauleta de nit. La vida amarga, en mar, vida de manolo, ...
Anem al llibre: després d'ajornar nou anys una navegació de cabotatge amb un vell amic del poble (l'Albert) des de petit resident a Portvendres (Rosselló) a conseqüència de "les guerres", finalment menprenen el projecte i salpen juntament amb un patró (Martinet) home de mar i del país, eixutet, bon navegant, des de Portvendres amb la intenció d'arribar on el vent i les ganes els puguen portar, que finalment resulta ser Peníscola.
Podem dir que fins a Blanes tot va resultant del gust dels tripulants, tant des del punt de vista de la navegació com des del punt de vista del coster, el qual coneixen i entenen. El pas per Blanes es tanca amb una llarga cita d'un text de Joaquim Ruyra sobre la mar d'aquest poble i els seus vents.
La segona part d'aquest trajecte comprendria des del maresme fins a Peníscola. L'optimisme va a menys, el paisatge de platges o urbà ja no resulta tan atractiu i lo cosa va gelant-se. Els comentaris que va abocant Pla són boníssims. En recordaré dos, dedicats especialment a valencians: el primer de Pla, en Vinaròs, "m'agraden els pobles de València, perquè encara tenen un substrat agrari que els fa nets, ordenats, ... esperem que no canvien molt, perquè serà a pitjor". El segon de Martinet, que ha d'anar en un moment a fer un tracte amb un tractant de taronja a Vinaròs: "he estat parlant amb els llauradors valencians i no semblen bèsties" (sic) !
La fi del bon humor d'Albert i les ganes de tornar a la rutina de terra fa que donen el viatge per acabat.