31.10.11

Post per si voleu fer com que heu llegit Jo confesso.


Començaré confessant que és la primera novel·la que llig d'aquest autor. No tots arribem a tot. Per què no havia llegit res d'aquest novel·lista abans? Doncs no hi ha grans raons. Les seues obres (els títols, alguns comentaris sentits ací o allà) em suggerien novel·la històrica, de gènere, amb les connotacions negatives que hi puga haver en l'expressió, novel·la fàcil, novel·la que agrada a gent que jo no considere lectora, gent que té a les bibloteques de sa casa la col·lecció dels premis planeta i els llibres d'escola que els profes d'institut van manant a llegir als seus fills, gent que no llig perquè diu que no té temps, gent que només llig a l'estiu, quan té les vacances i els entra les ganes d'agafar “un bon llibre”, gent que se sorprén que et puga agradar llegir una Ilíada, o els sonets de Petrarca. Arribats a aquest punt la qüestió és una altra: per què m'he decidit per llegir-me, ara sí, aquesta darrera de l'autor? Provem d'engrunar les raons: primera, l'edició en català m'ha agradat més que la castellana i el preu era el mateix, segona, els meus llibreters (a La Vila Joiosa i especialment a Altea) o se l'estaven llegint o se l'anaven a llegir; tercera, l'obra i l'autor venien amb el reclam “ha triomfat a Europa”, “han hagut de reconéixer de fora la qualitat de la literatura d'aquest home”, amb la qual cosa es feia bona la dita del profeta i la terra, etc. quarta, no sé com, segurament per la publicitat ambiental, em vaig assabentar que en el llibre es parlava d'Stefan Zweig, autor de la meua devoció, cosa que em va fer plantar les orelles de seguida. I cinquena i última: la meua sogra m'havia de fer un regal per al meu sant, 4 d'octubre. Ja estava clar: Jo confesso.

Abans de ficar-me en un estil de crítica més formal, que no domine, parlaré d'impressions, sentiments, intuïcions, que no fan tan científic però tenen la seua part de veritat. Un comença llegint el llibre amb alegria i esperança a parts iguals malgrat el volum i el pes que ja veus que et restarà comoditat al llit... però això és no res, vista l'envergadura del projecte. Després de la pàgina cent, en què ja has anat fent-te una idea dels personatges protagonistes, del català que fa servir l'autor, i de quatre cosetes tècniques que comproves que l'autor domina, ve una primera fase d'avorriment i de quimera...i si és així sempre? No, no pot ser, les històries s'aniran tancant i entrellaçant, açò podria ser un Italo Calvino perfectament, paciència i continuem. Pàgina dues-centes: estem ja en condicions d'afirmar que l'autor domina la combinació de plànols temporals i de punts de vista narratius, fins i tot en la mateixa frase, tu, xé, un mestre, i a més, no et perds mai, amb aquell català tan senzill, que s'agraeix i tot! Però la novel·la no arriba a entrar en matèria en cap moment, no hi ha ni un centímetre de profunditat, no hi ha vida! Ja vas mosquejant-te amb les tries que fa l'autor (que en un principi ni fu ni fa): això del nen superdotat, psé, què voleu, bé. Quinze idiomes parla el nen i toca el violí com si res. Com aprén els idiomes, si n'ha d'aprendre un més o aquell o aquell altre, i ale, vinga omplir pàgines amb els nombres en anglés, en italià, en... pufff! De l'avorriment podem veure quin serà el pròxim poble: es diu irritació. L'autor no té cap problema a fer-nos engolir els resultats de les seues recerques en la wiquipèdia.

Sort que aquelles cosetes tècniques li donen un punt de bon ofici, altrament la lectura hauria estat acabada. Us pose un exemple, el nen protagonista es desdobla amb els ninotets d'indis i pistolers amb què juga. Fa gràcia la cosa, ho fa bé l'home.

A aquestes alçades de partit ja ens hem adonat que a cada dos o tres capitolets s'inicia una història nova que ja es veu que té relació amb l'eix central: una va d'un inquisidor, una altra d'uns lutirers amb guerra amb els del poble veí, una altra sobre els nazis, … bé, ja aniran trenant-se. El que passa és que cap història captiva amb els seus personatges, recorda a les novel·les històriques en què simplement s'ha fet servir un atrezzo d'època i amb això ja és “històric”. Tant se val que siguen romans, àrabs o pirates del Carib. Clar, tot això, penses, pot estar subordinat a la intenció de l'autor de fer una espècie d'història del “mal”, on es puga equiparar qualsevol època o context... bé, s'accepta polp com animal de companyia. El problema és el mateix: la criatura no respira.

Mentrestant i com qui no vol la cosa, hem arribat a dilluns i cal anar a la faena. Ha passat un cap de setmana literàriament avorrit. Dilluns veig el Cracòvia, dimarts estic molt cansat, dimecres, llig... dues pàgines, dijous veig el Polònia, divendres no me'n recorde què passa. Sí, m'estic convertint en un d'aquells “lectors” que no tenen temps per a llegir!

Dissabte. Fem un réset. No vaig ni per la pàgina tres-centes, i en té mil, vinga collons, que igual a la pàgina quatre-centes això fa un gir i em quede flipat! Què bonic que és l'autoengany, és insuperable, res se li pot equiparar. Els propis defectes ens semblen, peculiaritats, trets únics, simplement difícils d'explicar. Bé, llegim, vinga. Adrià Ardèvol, pobret, no estimat a la infantesa, té clar que no vol ser perfecte... què humà! Fa un amic, Bernat Plensa, però l'Adrià té un defecte com a amic, no pot estar-se de dir-li la veritat sempre...toma! I clar l'amic s'emprenya amb el repelente niño Vicente. Adrià s'enamora d'una artista plàstica (i aquí plàstica també significa de plàstic, sense vida), que clar resulta ser una catalana-jueva, mig de París, amb mitja família assassinada pel nazis, mig mística, mig... Un dia ella no apareix, i ell desesperat marxa a Tübingen a acabar la carrera. Allà, com Jesucrist a la sinagoga, deixat bocabadats a tots (recordem que és superdotat), incloent a Coseriu. Mentrestant, els nazis maten els jueus, els partisans maten els nazis, els inquisidors maten els heretges, els àrabs lapiden les dones, i els africans es moren tots sols. S'acaba el cap de setmana. La sensació d'irrealitat va apoderant-se de mi. Ací els bons són molt bons i els dolents no, els dolents són molt dolents. L'afirmació de l'autor que allò va eixint així que li ve comença a fer-se'm present. Dilluns, res , dimarts, tampoc, dimecres, res, dijous, massa faena i no puc, divendres res. Semble un no-lector! A casa va acumulant-se la faena i jo sense fer res: Llibertat de Franzen ja és a la tauleta de nit de la meua companya, jo m'he comprat Huida sin fin de Joseph Roth, acaba de sortir la de Ferran Torrent, ombres en la nit, i jo ací!! Cap de setmana. Continuem; Adrià es lliga una profe, però la relació té el seu hàndicap: encara estima l'altra, no l'ha poguda oblidar. La relació se'n va en orris, però no s'acaba de fer net...en fi, qui no té una nóvia de la joventut a la que va deixar i que s'ho mereixia tot, etc? Mentrestant l'amic es fa escriptor, i Cabré també ens fa llegir trossos de les seues novel·les, es casa i li va malament el matrimoni, té un fill i no és bon pare, molt malament, molt remalament, però que n'és d'humà! Nihil humanum alieni est, o nihil humanus a me alieni est? És igual amics, segur que trobareu la cita a la novel·la, que a hores d'ara ja s'ha convertit en un tesaurus de llocs comuns de la cultura, o de la cultureta. Mi que en sap! I els nazis continuen igual de dolents, però atenció que es poden penedir! Se m'ha oblidat dir que n'hi ha un violí que fa de fil conductor de la cosa, de comú denominador entre moltes de les històries que sense peresa l'autor va introduint. Com Mujica Láinez, vaja, però amb un violí. Es crea una trama a l'entorn de l'instrument, símbol del refinament europeu. Violí venut a la deseperada per un nazi que fuig però que era d'un jueu que el va poder salvar i que ara es troba a mans del nen superdotat que l'ha heretat de son pare a qui van assassinar per culpa del ditxós violí. Arribats en aquest punt, un només vol que facen el barsa per la tele, encara que siga tard. Cap de setmana altre cop, l'estiu se n'ha anat i plou. Cap de setmana per a llegir...sense esme ni il·lusió!! Proseguim però. Ella, la gran ella, torna de París i viuen junts per fi. Però atenció, aviat s'acaben les flors i violes i violins, perquè ella, la gran ella, exigeix al superdotat que torne el violí (que és del S XVII i val una milionada) al seu propietari anterior al nazi si vol continuar la relació. Ell s'hi oposa: ha fet un jurament al seu difunt pare que mai se'n desfarà. Ella, la gran ella, marxa a Cadaqués, ale. El superdotat es posa a investigar de qui és realment el violí i de sobte li apareix un avi jueu que el reclama, explica la història de la seua deportació a Auswitz i es queda amb el violí. Quin superdotat més rebó, és que jo el vull de fill! Sensació d'irrealitat i ràbia per l'ensabonada sentimental a costa del jueu i Auswitz. Finalment, ella, la gran ella, té un accident i es queda tetraplègica!!! Pàgina 930, diumenge a la nit. Deixem-ho estar, fan Sagrada família. No us en puc parlar més de l'argument perquè me l'he deixada en aquesta pàgina.

Bé, ja hem arribat on anàvem: ja podem parlar a la cultura europea cara a cara, ja tenim el nostre Proust, per fi algú que proposar de candidat català als nòbels, quin tàndem que forma amb la Rodoreda. Tot això, més o menys, he estat veient que diu la crítica oficial. Tot em sembla fantàstic, tot bé. Només reclame els tres caps de setmana invertits barallant-me amb un best-seller.

29.8.11

Epicureana II


L'ombra d'Epicur és allargada; en la literatura romànica clàssica molt palesament, però en autors-pensadors que no ho suposaríem també. N'és un bon exemple el cristianíssim Petrarca, de qui espigolem un fragment del seu Elogi de la vida solitària, bellament traduït per Núria Gómez Llauger.

Heus ací el mode de vida que em plau: un son breu, un àpat lleguer, la beguda senzilla, la toga modesta; sols demano que es pugui distingir entre l'abillament, el llit i la taula propis d'un home i els d'un animal. No cerco pas un estatge fastuós ni ruïnes daurades, ni taules carregades d'argent cisellat i de plats que fumegen -no m'he oblidat de mi mateix fins a tal punt!-; cerco, més aviat, la mesura en cada cosa. No refuso de jeure o de dormir de tant en tant en terra, no vull pas que sembli que m'oposo al que propugna un amic meu a les seves Epístoles: "Cal que el sopar sigui breu, i dormir vora el riu estirat sobre l'herba". Ara bé, passar tot el temps a l'aire lliure em sembla més propi dels óssos que no pas dels homes, malgrat que aquell presumeixi de tenir tot el cel com a sostre i la terra sencera com a llit.

12.7.11

Dibuixant el vent

Hui no hem navegat perquè fa massa vent; ahir perquè en feia massa poc... el vent, el vent. El vent té nom, i a voltes cognom. Els qui heu passejat pel poema d'Ausiàs March Veles e vents en sabeu alguna cosa. Però a més del poeta de Gandia altres autors fa referència al vent. Ací en portarem dos, dels nostres més llegits; l'un és Josep Pla, de qui no cal dir res més; l'altre, Tono Fornes, molt viu per sort, és un poeta denienc, vitalista i amant de la mar. Tots dos parlen del gregal, l'un a Calella, l'altre a Dénia. Per al primer, net i mineral, per al segon, mentider i desconcertant:

Josep Pla

Quan entra el gregal, l'hora és clara i el matí radiant. L'aire és suau i les petites onades -ondulacions de joia- fan un camí planer i amable. A mesura que el dia avança tot naufraga en un elluernament universal. La sorra de la platja té una qualitat de pasta de vidre de color carmí esblaimat. La mar passa com un corrent de vidre fosc. Els caires de les coses tremolen, desdibuixats. El cel, desmoblat, és un abisme insondable. Arriba un moment que hi ha tanta llum que és impossible de veure res clar. Fins les persones de la família fan una altra cara. (Quadern gris).

Tono Fornes

(...) el gregal, sol ser brut, mentider i desconcertant. Teniu a la boca certa sensació d’assaborir la pols d’un paradís destruït, i la sospita que siga el de la vostra infantesa perduda no contribueix a l’optimisme. Tot està cobert de núvols baixos d’un cotó fluix i desfibrat que emboliquen de sedes opaques el Montgó, donant esperances que plourà per a finalment no caure ni gota. La mar s’altera més del que la força del vent podria fer pensar, la visibilitat és pèssima i us grinyolen els ossos més del compte. A l’estiu us fa l’efecte d’estar dins d’una olla de pressió a punt de bullir, i a l’hivern sembla que travesseu un tros de la mar bàltica on és impossible dibuixar la línia de l’horitzó. Quan s’entaula dies seguits estiba aigua superficial estèril contra la costa, així que si teníeu plans de pesca ho teniu clar: amb Gregal, ni peix ni pardal. De nou la cosa canvia radicalment si es tracta d’una brisa, perquè aleshores el gregal significa el començament de la roda diària dels vents, els primers espillets d’unes ones que inciten a templar i cenyir cap a alta mar amb hores d’alegries per davant al compàs del rellotge solar.

9.7.11

Epicureana


Un no sap mai a què treu cap la nostàlgia d'una vida més senzilla, perquè fet i fet la vida és sempre complicació, embolic i maldecap. La vida senzilla, senzilla, deu ser la de les plantes, és clar, ... Bé, per a casos com aquest és que van aparéixer els grans escriptors antics, d'entre els quals sempre tenim al cor a Epicur, ric per tindre un parell de formatges al rebost. Seguint la traça a aquest homenot, n'arribem a un altre, Josep Pla, que ens explica la història de Pere Brincs en el Quadern gris; que sigueu raonablement feliços:

Pere Brincs arriba a la barraca de la vinya amb el sol alt. Obre la porta de bat a bat i mentre penja el sarró en un clau i deixa el bastó darrera la porta, pica de mans.

Surten quatre gallines avalotades, hi ha un gran batibull d’ales davant del sol, una ploma de borrissol li queda penjada al bigoti.

Tites, tites, tites…

Pere Brincs té quatre gallines a la vinya per mor de donar-li color.

Com que els matins són frescos, d’arribada fa foc a la llar de la barraca. A l’estiu el fa al pas de la porta, a l’ombra. Mentre es torra el pa i es daura l’arengada, encén un cigarret. Després, assegut al pedrís de l’entrada, menja la torrada amanida amb oli i vinagre, fregada amb un gra d’all. La llesca de pa té un color sumptuós, sembla un tros de casulla de cardenal tacada per un sol moribund. Hi ha casulles molt importants. La torrada és una mica salada i convida a beure. Havent menjat carrega de vinassa.

Ben fumat, amb el tràmec, fa el tomb de la vinya. Cada dia, en aquella hora, es posa la mateixa qüestió: per on començaràs?. Dóna la volta al tros lentament, com un gos que volta un plat. De vegades es mira la vinya de reüll, volent dir:

Em fas una poca gràcia…

La vinya és a la vessant de migdia del cap de Begur, sobre Fornells. A dalt de tot, a la terra més magra, hi ha unes oliveres velles, plenes de pedaços, una figuera molt dura de llevar i sis o set pins per ombra. A la figuera, de vegades s’hi posa un oriol d’un groc desesperat. És una terra que sembla feta expressa perquè les perdius hi peonin amb la seva petulància. A mitjan lloc hi ha el pou, amb dues pilastres i una branca de pi a l’arc i el safareig, blau, per fer el sulfat. Al capdavall, la vinya toca el corriol dels carrabiners. El corriol és una cinta blanca que fa unes giragonses dolces sobre el penya-segat que dóna al mar. Passant-hi, se sent la fortor d’alga i de fonoll marí. Els dies de mal temps el ruixim de l’aigua socarrima la primera tira de ceps lineals.

La vinya és a solell tot l’any. A la tardor agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com quan hom trepitja engrunes de pa. Vista del mar és com un caliuer de foc i de cendra, amb la flama del sulfat del pou i del safareig. De la barraca es veu el mar, amb les embarcacions i la gràcia antiga de les veles que hi transiten, tota la badia de Fornells, amb la banya de les Falugues a la dreta i el cap de Begur a l’esquerra. Les Falugues són unes muntanyes de color de coll de tórtora sobre del qual els rocs semblen haver-se rovellat i florit. També es veu el caseriu de Fornells, ple de claredat, blanc, groc i rosat, la platja d’Aiguablava, d’una finor ombrívola, els cargols d’escuma de mar sobre les roques i les altres vinyes, pinedes i oliveres del vessant dolç i assolellat.

I fet i fet, encara, la feina de cavar i treure herbes és la que li agrada més. Per ensulfatar s’ha de caminar massa. Podar o empeltar fa venir son, i no és gaire agradós despertar-se amb un roc a l’esquena i una tòria al forat del nas. Pere Brincs, que més aviat és llarg i roig de cara, sembla, de lluny, corbat com una perdiu bequejant sobre l’agranall.

¿Qui podria dir el que pot treballar, seguit, seguit? Potser només pot treballar una hora. Quan li sembla que no és temps, es redreça, es passa la mà pel front, mira el sol i deixa caure la sentència:

Nois, això s’ha de mullar…

Arribat a la barraca, despenja la carbassa, gradua el broquet i es fa saltar el vi petit a la llengua. Després, ara un pas ara un altre, torna a la feina. Tot anant-hi, s’ajup aquí, s’atura allà, treu una herba o una brossa, cull un fonoll, llença una pedra, redreça una tòria, espolsa una cuca verda de sobre un pàmpol.

De seguida és migdia. A l’estiu poua una galleda d’aigua per posar el vi en fresc; a l’hivern passa mitja hora reviscolant un tronc al caliu del foc. Bufa la brasa, i el foc li enrogeix la galta. Estén el tovalló, torra el pa, menja la cua de peix o rosega l’os de la costella. Després espioca el gotim de raïm, paladeja la pansa o trenca quatre nous.

El millor que pots fer –diu després– és anar a dormir un quart…

Si fa calor, s’ajeu sota la remor pregona i fina, com una carícia, dels pins. De l’ombra es veu el mar blanc, ensabonat, mandrós. L’horitzó és blau i fresc. Una gavina passa panteixant lentament. El paisatge té una immobilitat antiga, benigna i paternal. Si se sent un crit, el vent se l’emporta dolçament. Se sent passar el temps d’una manera suau, com un regalim d’oli.

Si el sol només és tebi, s’encabeix, abrigat amb la manta, en un clot ple de llistó que fa la vinya a mig aire. De vegades s’hi sent encara l’escalfor de la llebre. S’arronsa com un cuc. Tota la serenor del cel li entra pels ulls i veu l’aire com la meravella d’un eixam d’abelles daurades. Acluca els ulls a poc a poc, sentint encara la mica d’amargor de la nou al llavi i l’escalfor de la terra als ossos. S’adorm amb la sonsònia de la cua d’una cançó:

Els de Banyuls i els de la Roca
 festa major van anar…

Si somnia, és de la joventut. Sobretot els diumenges quan amb els amics anaven a la vinya a fer àpats i tabola. Al matí, els que eren caçadors feien una canilla i anaven a tirar quatre trets i a fer soroll amb els gossos. Tornaven amb tres quarts de conill o una perdiu. Els que eren mariners feien mig cop de musclos o paraven la moixonera. Es feien uns arrossos suculents i majestuosos –arrossos amb el calcari del marisc arran de plata–. Hom escoltava amb recolliment ple de fervor la musiqueta del sofregit fent el xiu-xiu a dins de la cassola, i les bombolles finals s’esperaven amb un tremolor a l’estómac. Les cançons no s’acabaven mai. Hom tornava amb la mà balba de pessigolles, la boca pastosa, el cap gros i enterbolinat i la carn endolcida. L’olor de romaní ho aclaria una mica tot, però feia pensar en les cuixes de les noies i en el borrissol de les galtes…

5.7.11

Lo jorn ha por de perdre sa claror.


Si malgrat estar de vacances teniu la consciència encara una mica torbada per llevar-vos tard, potser us pot ajudar aquest fragment del quadern gris de Pla:

De vegades sento que no seré mai home de matí. Cada dia és menor la meva curiositat per aquestes hores del dia. Quan m'hi llevo i surto de casa tinc la impressió de trencar les oracions de la gent, de molestar-la, per dir-ho ràpid. Al matí la gent té feina, va aqueferada, fa el seu comerç i les seves diligències i no vol ésser destorbada. Al matí, personalment, no tinc res a fer -res a fer en les coses que la gent sol fer al matí. La meva presència matinal entre els altres és una interferència empipadora, desagradable i sobrera. Per això aquestes hores em semblen els moments del dia més inútils, més desproveïts de sentit i de finalitat, més negligible. És molt possible que em llevi tard tota la vida per delicadesa, per no posar bastons a les rodes, per no trencar les oracions de l'altra gent.

15.4.11

El sol també es lleva per la governació d'Oriola


Diu Amintas que el millor de matinejar és acompanyar el sol en la seua eixida. Pensant en ell i el lloc on va, copie aquest text, que fa molts anys vàrem llegir a Walter Benjamin.

Rellotges i joieria.
Qui despert i ja vestit veja davant seu eixir el sol -durant un passeig, per exemple-, conservarà davant de tots els altres, i per a la resta del dia, la sobirania d'algú que ha estat coronat amb una diadema invisible, i a aquell a qui el sol haja sorprés treballant, tindrà la impressió, a migdia, d'haver-se posat ell mateix la corona.



20.3.11

Un Tirant profrancés i filocastellà


Diu Eduard Mira al text del catàleg de l'exposició Joanot Martorell i la tardor de la cavalleria que el Tirant és una obra profrancesa i filocastellana, segurament pel tracte que l'autor va arribar a tindre amb el príncep navarrés Carles de Viana (nebot d'Alfons el Magnànim). Fou aquest un escriptor aristocratitzant, de tema únicament amorós, que arribà a cartejar-se amb Roís de Corella. Ja ens agradaria que Mira (seguidor de Corella, almenys quant a l'estil de prosa que fa) ampliés o matitzés aquesta opinió. Certament el Tirant és parc en comentaris sobre personatges històrics o més o menys històrics de l'àmbit nacional de Martorell. Aragó a penes si apareix citat com a topònim en un parell d'ocasions, al costat de les sis o set voltes que s'esmenta Espanya. Fet i fet a continuació transcric un fragment que té certa ambició profetitizadora. Un frare valencià de la mercé, encarregat d'anar rescatant captius per la Mediterrània recala a la terra dels moros per ajudar Tirant a batejar-los. Diu Martorell:
E lo dit frare era natural d'Espanya la baxa, de una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna de ésser molt pomposa e de molts valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera. Exceptat spècies, de totes les altres coses molt abundosa, de hon se trahen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia. La gent qui és de allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació. Les dones de allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia é més atractives que totes les restants del món, car ab lo llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens. Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaÿment per la molta maldat qui en los habitadors de aquellà serà. De açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents que, com seran mesclats, la lavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoxes he de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de juheus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció. Encara diu més, que la causa per què és tan fructífera aquella regió e tan temprada sí és que com spera del sol dóna en parays terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li stà de dret endret, e de ací li ve tot lo que té. (Cap. CCCXXX).

10.2.11

Messi jugant en l'Almeria

Em diu el meu benvolgut i enyorat amic Tirsis que s'ha enamorat d'una ària de Mozart (qui no!) que hi ha incrustada en una òpera d'un tal Anfossi. "És com Messi jugant a l'Almeria", m'ha dit, encertant la diana. Es tracta de l'ària Vorrei spiegarvi, Oh Dio! K 418. A continuació copie de Poggi i Vallora i després uns youtubes. Fortes i afectuoses abraçades!

Ària per a soprano i orquestra (cordes, trompes i oboès i fagots) en la tonalitat de La Major escrita el 20 de juny de 1783 (27 anys) a Viena amb un text d'autor desconegut:
Vorrei spiegarvi, oh Dio!
qual é l'affanno mio (...)

NOTES: En juny de 1783 -a l'ombra d'aqueixes dues obres mestres que són la missa K427 i el quartet K421- Mozart composà una sèrie de pàgines "substitutives" destinades a l'òpera bufa El curioso indiscreto, de P. Anfossi, representada en Viena; les àries en qüestió (K418, K419 i K420) anaven destinades als protagonistes d'aquesta òpera, la seua cunyada Aloysia Lange i el tenor J. Valentin Adamberger. L'ària K418 (amb el mateix text que l'ària K178) està introduïda per un inoblidable adagio, una de les pàgines més tristes de la literatura vocal de Mozart, preciosament introduïda pel violí i sostinguda per les emotives veus dels instruments de vent.
COMENTARI: Paumgartner: "(...) una melodia afectuosa i melancòlica (...) que ateny altures sublims com un càlid núvol estival. La línia i la sonoritat d'aquesta peça són d'una perfecció sense par".
CURIOSITATS: La inclusió de les àries de Mozart en el treball d'Anfossi provocaren un inesperat i violent terratrèmol. "Deu saber -refereix Mozart a son pare- que els meus enemics són tan pèrfids que han difòs la següent maledicència: Mozart vol corregir l'òpera d'Anfossi... Llavors vaig ordenar dir al comte Rosemberg que jo no hauria lliurat aquestes àries si en el libreto no s'hagués estampat, en alemany i italià, la següent "Advertència: a aquestes dues àries (...) els ha posades música el Senyor Mozart per tal de complaure la Senyora Lange (...)". Açò deu quedar ben clar perquè vaja l'honor a qui convinga sense que quede en cap part danyada la reputació i la fama del famós Napolità".