18.11.08

Gertrudis




gertrudis de J. V. Foix

gertrudis és una col·lecció de textos en prosa de Foix bellament i filològicament reeditats per Jaume Vallcorba amb peu d'impremta del 83/o6. Conté les parts següents: Diari 1918 (fragments), sense simbolisme, notes sobre la mar, i conte de nadal. Tots els textos estan dotats del poder de Foix de resultar nascuts de l'arrel de l'idioma tot remetent a estadis antics de la llengua. Gairebé construïx un idioma secret tot combinant aquerta forja de l'idioma i l'impacte del conjunt d'imatges oníriques de què és capaç d'acumular i combinar l'autor. D'una banda fragments somiats purs, d'altra elements del simbolisme europeu culte (cavall amb estrella al front, la mar, la lluna, firmament, ...) i finalment una voluntat diria que mineral de ser
una literatura lliure per a un país lliure (si és que això pot ser dit sense que el missatge es banalitze -per descomptat Foix ho aconsegueix).

4.9.08


Caravaggio de Derek Jarman

Excel·lent film sobre la vida i l'obra de Caravaggio. Desconec la fitxa tècnica. Mostra el procés d'elaboració d'alguns dels quadres més cèlebres (Bacus malalt, el llautista, l'enterrament de Crist, Magdalena, Mort de la Mare de Déu, sant Joan Baptista) d'una banda i de l'altra la vida de l'artista relacionada amb l'ambient dels poderosos (papes i cardenals) i el món dels models extrets del baixos fons de Roma. El guió és fantàstisc i està farcit de frases cèlebres aplicables a l'art en general. (Ganivet de Caravaggio: sense esperança i sense témer la mort). Els actors són força bons. Direcció artística excel·lent amb pinzellades d'ambient contemporani. Molt recomanable.

30.8.08

Traducció d'imprecacions de l'Appendix vergiliana

Imprecacions

Bàtaro, evoquem en el nostre cant la melodia del cigne: de nou cantem la nostra casa repartida i les nostres terres, les nostres terres contra les que hem llançat imprecacions, sacrílegs vots. Abans els cabrits s’enduran els llops, abans els vedells els lleons, els dofins fugiran dels peixos, abans les àguiles dels coloms i, tornant arrere, creixerà la discòrdia dels elements. Moltes coses ocorreran abans que la meua flauta perda la llibertat: a muntanyes i a selves contaré les teues accions, Licurg.
Que resulten estèrils i sacrílegs per a vosaltres els gojos de Trinacria i que no engendren forments, estimats camps del meu ancià, les llavors fèrtils, ni pastures els turons, ni els arbres fruits nous, ni raïm la parra, ni els propis boscos fronda, ni torrents les muntanyes.
De nou i per segona volta, Bàtaro, evoquem aquest cant: sembreu en els solcs de Ceres avena estèril, que s’esgrogueïsquen pàlids els prats assedegats per l’estiu, que sense madurar caiguen de les branques els fruits penjants, que manquen als boscos fronda, a les fonts aigua, i que no falte a la nostra flauta un cant de maledicció.
Que aquestes garlandes de Venus florints amb variada esplendor, que en primavera pinten les planes de color de púrpura (d’aquí les dolces brises, d’aquí el suau alé del camp), es transformen en ardor de pesta i en repugnant verí, que res de dolç no es produïsca als ulls, res de dolç a l’oïda.
Així ho pregue i que els efectes d’aquest cant superen els nostres desitjos:
Cantem i tu, molt celebrada en la meua obra, la millor de les selves, tupida de vegetació esplèndida, les teues verdes ombres tallem i no et vantaràs alegre de les teues flexibles branques ondulants a l’alé de les brises (ni per a mi, Bàtaro, ressonarà sovint el meu cant) quan la sacrílega destra del soldat s’arme amb la destral i quan caiguen les ombres fermoses, més fermoses que elles tu mateixa cauràs, selva feliç de l’antic amo. En va: això sí, embruixada pels nostres escrits, cremarà amb celestial foc. Júpiter (el propi Júpiter la va alimentar), et convé que aquesta reste reduïda a paveses. Després, que bufen salvatgement les forces del traci bòrees, que l’aure conduïsca un núvol mesclat d’ombra calígine, que l’àbrec amenace pluja amb torvs núvols, en el moment que tu, selva, resplendent en l’obscur blau del cel, no arribes a repetir allò que amb freqüència deies: Lídia! Que les flames arravaten un rere l’altre els ceps veïns, que arriben a ser els blats el seu aliment, difòs el foc, que vole pels aires la flama i que unisca les espigues als arbres. Per on una vara sacrílega va mesurar els nostres petits camps, per on un dia es van escampar les nostres terres, que tot es reduïsca a paveses.
Així ho pregue, i que els efectes d’aquest cant superen els nostres desitjos:
Ones que fuetegeu les costes amb les vostres aigües, costes que espargiu dolces brises pels camps, acolliu aquestes paraules: que se’n vaja Neptú a les terres amb les seues aigües i cobrisca enterament les planes amb espessa arena. Per on Vulcà saciat dels focs de Júpiter tanca els camps, diga’s Sirte bàrbara la segona germana de la líbica.
Me’n recorde, Bàtaro, vas reemprendre un cant més trist que aquest.
Conten que per la negra mar naden molt éssers portentosos, monstres que sovint espanten amb imprevistes formes quan de sobte apareixen els seus cossos enmig de la mar enfurida. Que aquestes coses ocultes duga Neptú amb trident hostil, remenant des de tot arreu amb l’ajut dels vents l’ombrívol onatge de la mar i que la negra cendra devore amb ones bromeroses. Diguen-se els meus camps ferotge mar (guarda’t, mariner), els meus camps contra els que he llançat imprecacions, vots sacrílegs. Si açò no fem penetrar en la teua oïda, Neptú, tu, Bàtaro, als rius confia els nostres dolors. Per a tu les fonts, per a tu sempre els rius són amics. (No hi ha res que jo puga perdre ja: són de Dite tots els meus esforços). Dirigiu ara cap arrere el córrer de les vostres aigües, rierols lliures, dirigiu-les i de nou escampeu-les pels camps oposats. Que córreguen els rius sense orde, desbordant-se les aigües i que no permeten que les nostres terres servisquen a rodamons.
Me’n recorde, Bàtaro, vas reemprendre un cant més dolç que aquest.
Que de sobte surgisquen de la terra eixuta tolls i que aquest segue joncs on un dia vam recollir espigues, que obstruïsca el forat de l’estrident grill la croadora granota.
Un cant més trist que aquest de nou entona la meua flauta.
Que es precipiten de les altes muntanyes fumejants xàfecs i en tota la seua extensió ocupen les planes amb el seu dilatat torbellí de xàfecs, que, amenaçant als amos, els deixen al fi perillosos tolls. Quan, lliscant l’aigua, arribe a les meues terres, que pesque en les nostres possessions el llaurador extranger, l’extranger que sempre ha prosperat en les guerres civils.
Oh petits camps, maleïts, objecte d’acusació dels pretors, i tu, Discòrdia, eterna enemiga del teu propi conciutadà. Jo, desterrat, sense culpa, necessitat ¿vaig deixar les meues terres perquè un soldat reba recompenses per una guerra funesta?
Des d’aquí, des d’un turó, veuré les meues últimes terres; des d’aquí marxaré als boscos. Seran ja un obstacle per a mi els tossals, ho seran les muntanyes; les planes podran sentir-me.
Adéu, dolços camps i Lídia més dolça que ells; adéu, pures fonts i, venturós nom, els meus petits camps.
Molt a poc a poc, ah, descendiu del puig malguanyades cabretes (no gojareu més de les suaus pastures conegudes) i tu, pare, resisteix. I la primera del ramat, que siga la última per a mi. Mire els meus camps. Resulta difícil quedar sense ells. Camps, adéu de nou; i tu, excel·lent Lídia, adéu. Visques o no, en un cas o altre moriràs amb mi.
Reemprenguem amb la flauta, Bàtaro, l’últim cant.
Abans es farà dolç l’amarg, blanet el dur, els ulls veuran blanc el negre, destre el sinistre, emigraran a d’altres aliens els àtoms dels cossos, abans que el meu amor per tu isca de les meues medul·les. Encara que sigues foc, encara que aigua, sempre t’estimaré, doncs sempre podré enrecordar-me dels meus gojos amb tu.

Virgili

29.8.08

Estellesiana de Gaspar Jaén i Urban.


He tingut la sort d'aconseguir el darrer poemari publicat pel meu estimat poeta d'Elx Gaspar Jaén i Urban, Estellesiana. Es tracta d'una col·lecció de catorze sonets, amb una data al peu que va des de l'estiu del 79 a la tardor del 91, i revisats i acabats entre el 93 i el 2007. És un espectre de temps indubtablement ample que ens dóna un indici de l'interés de Jaén per la figura i per l'obra del poeta Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Els catorze poemes conformen una mena de carta oberta on l'autor va adreçant els seus pensaments al gran poeta, i per on vegem desfilar els diferents temes estellesians, l'amor i la mort enquadrats en una quotidianitat popular, que són un magnífic eco dels versos del poeta de Burjassot, entreverats amb un desig de constatar la trista història d'un gran poeta incrustat en una societat mediocre i semianalfabeta, com la valenciana de final de segle passat. Un cert to apassionat no acaba d'apagar un punt malenconiós que és propi de la poesia de Jaén, especialment a l'hora de fer evocacions de paisatges, o enumeracions caòtiques amb elements que constel·len els seus referents preferits: melons oberts en la calor, gavetes de roba, el món de la palmera i de les festes populars, la meteorologia com a expressió del pas de la vida o dels instants de vida metaforitzats, etc.
Quan vas llegint la col·lecció de sonets vas recordant la poesia d'Estellés i et vas emocionant amb els teus propis records mesclats amb les impressions de l'autor, però també els textos de Jaén tenen el poder de l'autoreferencialitat,

Tots els teus escrits
voldria dins el cant meu d'ara que em retorna
aquells llunyans estius en què et prenia els versos.


Un recorda a Estellés, però també a Jaén i el seu poemari La Festa.
En definitiva ha sigut un goig llegir el poemari de Gaspar, a qui envie salutacions des d'ací.
P.D. El llibre costa d'arreplegar, potser a València i a Alacant el trobeu, però a La Vila, a Benidorm i a Altea no. L'editorial et permet la subscripció (24 euros tres llibres)