El romanç de Tristany i Isolda. Joseph Bédier. Traducció i nota preliminar de Carles Riba. Presentació de Martí de Riquer. Quaderns Crema. 1981.

Que el Tristany i Isolda constitueixen un dels mites fundacionals de la nostra cultura és ben conegut. El segle XIX, amb Wagner i Donizetti per enmig, van establir-la de dret en el cànon, i l'obra de reconstrucció de Bédier no va ser sinó el resultat d'aquest desig col·lectiu inconscient. A totes aquestes coses, i en l'àmbit de la nostra cultura, cal que afegim la traducció que en féu Carles Riba amb només 28 anys. Se'n parla molt sovint de les seues traduccions dels grecs i de Rilke o Holderlin, però poc d'aquesta. Citaré unes paraules del pròleg de Riquer que potser li fan justícia: "fóra temptador fer un paral·lel entre Joseph Bédier, erudit romanista i gran prosista en llengua francesa, i Carles Riba, competentíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari. Però això no fóra just, car en Riba hi ha, per damunt de tot, l'altíssim poeta". Atenció, perquè algú podria pensar, "Riba és bon poeta com Bédier prosista". Em sembla que el comentari de Riquer va per la via de constatar que la traducció que en fa Riba d'aquest llibre ateny la més alta poesia. I ací constatem que no s'equivoca un pèl.

La substància de què estan fets els nostres somnis.

Lectura de The Shadow Line: A Confession de Joseph Conrad.

Quan l'estiu se'n fuig i encara se't queda a les mans la sal enganxada, pots fet dos coses: canviar de vida o llegir Conrad; jo he optat per la darrera opció, en un nou intent de sobreviure als col·leccionables de la tele, a la foscor de les nou de la nit i al fred de la matinada. Conrad no és precisament un autor que m'atrevisca a recomanar, perquè alguna que altra volta m'ha caigut de les mans (Lord Jim, v.gr.), però crec que té una virtut, la passió per la mar, que el fa atractiu i que fa que sempre acabe pensant en ell (i afegiré "i més ara"). El protagonista de The Shadow Line és cridat a exercir la seua primera faena de capità, cosa que el treu d'un impàs en què es troba. Vos copie el trosset que ve i vos desige un bon final d'estiu!

Una mitja hora més després, en posar per primera volta el peu sobre el seu pont, vaig experimentar una profunda satisfacció física. Res no haguera pogut igualar la plenitud d'aquell moment, la ideal perfecció d'aquella emocionant experiència que se'm concedia sense la faena prèvia ni les desil·lusions d'una carrera fosca.

D'un colp d'ull, vaig recórrer, vaig embolcallar, em vaig apropiar la forma que donava cos al sentiment abstracte del meu comandament. Immediatament, una munió de detalls, perceptibles només per a un mariner, van ferir amb força la meua mirada. Pel que fa a la resta de coses, la seua existència em semblava aliena a tota condició material. La terra a què estava amarrat em semblava inexistent. ¡Què m'importava a mi cap país del món! En totes les parts del món banyades per aigües navegables, les nostres relacions seguirien sent idèntiques -i més íntimes que quant expressar es poguera amb paraules. Llevat d'això, els esdeveniments i el seu escenari només serien un espectacle efímer. La colla mateixa de coolies grocs, atrafegada per la coberta principal, era menys consistent que la substància de què estan fets els nostres somnis. [...] Joseph Conrad.

Els dofins a "El quadern gris"

Escorcollant la sàssia he entropessat amb El quadern gris de Pla fet en blog. He anat a tal dia com hui, net, mig de llebeig (el matí) mig de llevant (el vespre), i m'he trobat amb una descripció d'una navegació de la qual vos copie un trosset que fa referència als dofins; ale, a passar-ho bé.

25 d’agost de 1918

A la tarda, amb el meu germà, varem el «N.^a S.^adel Carmen», hissem el tros de vela de martellque porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall –semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb aquella voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua. [...] Josep Pla.

construir la imatge del país

Boulevard dels francesos. Ferran Torrent. Columna. Barcelona. 2010.

Si Joan Fuster no hagués inventat el nom de País Valencià als anys 60 i Ferran Torrent no l'hagués retratat d'ençà els 90 possiblement no sabríem de què parlàvem quan ens hi referiríem al terme "valencians". En aquesta darrera i esperada novel·la Torrent fa un retrat d'aquella generació que va voler canviar el món i va restar canviada per sempre (els qui sobrevisqueren); ens referim a aquells que als anys seixantes tenien vint anys. El retrat és implacable: una colla de fracassats, amb el matís que uns tardaren més que d'altres a adonar-se'n d'aquell fracàs. Torrent hi presenta un protagonista (fill de pares repressaliats a la guerra civil) militant del partit comunista, envoltat d'altres personatges que aporten algun punt de vista al collage de l'època (la feminista, l'antisistema sense motiu conscient, el fill de pare implicat en el règim, la filla de papà de "Balénzia", el mestre de la república). Certament, crec que aquest retrat està fet directament sobre el franquisme i el tardofranquisme però el negatiu que en resulta és aquesta generació "sacrificada". La novel·la avança en dos fronts: d'una banda hi ha un narrador objectiu en tercera persona i situat als anys seixanta en els capítols senars i d'altra un narrador personatge en els parells situat al moment present. Aquesta articulació fa de la novel·la una de les més riques de Torrent, sense arribar a embrutar el fil argumental en cap moment.

A aquestes alçades ens podríem preguntar, ¿què en resta de tot aquell temps, de totes aquelles il·lusions? ¿què hem de fer per la cosa col·lectiva? ¿hem de fer res per la cosa col·lectiva? ¿de quina cosa col·lectiva parlem? ¿La felicitat personal s'ha de deixar a banda en vistes a atényer fins col·lectius? Aquest i d'altres interrogants se'ns van plantejant conformen avancem en la novel·la de Torrent.

l'home, la bèstia i la virtut

Fut Jim Dodge. Trad. Martí Sales

Fut, en l'original Fup, és el primer llibre de ficció de l'autor nord-americà Jim Dodge, aparegut l'any 83, i des de novembre del 2009 en traducció catalana de Martí Sales en una bonica edició dins la col·lecció Butxaca 1984 de l'editorial 1984. A més, l'edició es tanca amb una llarga entrevista que Kiko Amat signa amb el nom de La festa sense fi.

Fut és el nom d'un dels tres protagonistes de la història, un ànec coll-verd, que juntament amb Jake (un avi que es considera immortal) i Menut (el seu nét, virtuós de la construcció de tanques) conviuen en el medi rural de l'alta Califòrnia. La novel·la té un to de bonhomia que no li estalvia en unes quantes ocasions rampells de mala llet, normalment contra el "sistema" i que aporta al lector grans moments de diversió i reflexió lligades. Cada personatge (incloent-hi l'ànec) està molt ben dibuixat en les seues rareses i s'hi produeix un contrast entre ells que n'accentua cert sentit de la tolerància, o potser millor cert sentit de la comunitat, que segurament es troba lligat a la ideologia (si se'm permet aquesta paraulota) bio-regionalista de la qual n'és seguidor Dodge. En aquesta faula, en aquest petit país imaginari conviuen respectant-se i lluitant, una força individualitzadora irreductible i un sentit d'allò comú que tots els vius compartim. Un llibre que us recomanem.

Narrativa amb cor líric.

Herta Müller. Tot el que tinc, ho duc al damunt. Traducció de Joan Fontcuberta i Gel.

L'editorial Bromera sembla decidida a dur endavant l'edició de títols de premis nòbel recents, i nosaltres li ho agraïm; el seu catàleg altrament quedava configurat per un gruix d'autors valencians premiats en certàmens més o menys locals patrociants per la pròpia editorial i algun ajuntament que acabaven esdevenint una sorpresa (per a bé i per a mal). Malgrat els esforços que l'editorial ha dedicat a promocionar alguna d'aquestes obres d'àmbit local (ara pensem en el llibre de Pasqual Alapont Tota d'un glop), l'editorial no ha reeixit mai a traspassar aquest àmbit local valencià. Catalunya és, també per a Bromera, un altre país. Així, codemnats a errar pel país sense crítica literària ni mitjans de comunicació (el valencià), Bromera no ha esdevingut res diferent del que ja era quan va aparéixer: una editorial pensada i cenyida al món de l'ensenyament; una col·lecció per a alumnes i una altra per a els seus professors. No sabem si amb aquesta iniciativa l'editorial pretén arribar amb un públic més ampli, però en qualsevol cas li agraïm aquests títols. (Un altre dia parlarem del disseny de la col·lecció "l'eclèctica").

Dit tot això ens referirem al títol Tot el que tinc, ho duc al damunt, de la recent premi nòbel Herta Müller, romanesa de minoria alemanya nascuda l'any 53 i autora també dels títols L'home és un gran faisà en el món i La bèstia del cor (ambdós en aquesta editorial).

Es tracta d'una novel·la en què es narra en primera persona l'experiència d'un jove romanés deportat a un lager o camp de treball soviètic arran del decret d'Stalin (any 1945) que obligava els derrotats a reconstruir la Unió Soviètica una volta acabada la Segona Guerra Mundial.

L'autora es basa en el testimoni real d'Oskar Pastior, a qui va entrevistar per fornir els detalls de la vida en el camp, i en, diguem-ho així, la pròpia casa, ja que la mare de l'autora va haver de passar cinc anys en un d'aquests camps.

El narrador ens explica el moment de la deportació, el viatge fins Ucraïna, la vida i la rutina, els treballs i els patiments, els procés de conversió des de persona fins a ésser viu a què van ser sotmesos tots els presoners d'acord a detalls que doten la novel·la d'un caràcter líric que la fan volar. Resulta emocionant comprovar la transformació d'arbres, o edificis, o d'olors en nanses on agafar-se en moments de desesper així com la capacitat de l'autora de metaforitzar les necessitats més elementals per tal de convertir-les en narració. El protagonista s'agafa a unes paraules de la seua àvia "sé que tornaràs" per no haver d'abandonar l'esme i sobreviure.

És en definitiva una gran novel·la que narra la barbàrie a què es veié immersa l'Europa del segle XX amb una mirada que transcendeix el pols narratiu. Per alguna raó té aquesta dona el premi nòbel.

Philip Roth. El profesor del deseo.

La novel·la narra de forma autobiogràfica la vida i amors de David Kepesh, i ho fa partint de la seua primera relació sexual a l'institut, amb una xicona animadora de l'equip, per passar a la seua època universitària, de becari per Europa i relacionant-se amb una sueca "alliberada" amb qui arriba a posar en pràctica totes les seues fantasies, però a qui abandona empés per un rampell de cercar una relació "amb algo més". De nou a USA, el protagonista estabelix una relació amb una dona anomenada Helen, bella i sofisticada però incapaç de conduir-se d'una manera adulta. El protagonista la rescata d'una altra relació turmentada i que mai no s'acaba de tancar; l'alcohol i la immaduresa acaben amb la relació i el protagonista ha d'acudir al psicoanalista. I fins ací puc contar. Llegiu-la perquè és Roth del millor. A més, per als malalts de literatura, el llibre està ple de referències a Txèjov i a Kafka, entre d'altres. I per supost, compta amb la valentia d'aquest autor en plantejar temes que ens resulten més que incòmodes i que ens fan mirar cap a un altra banda.

El capità boira torna a la mar.

Tono Fornés. Dones que caminen de pressa i altres poemes.

Ed. Aguaclara. Col. L'aiguader. Alacant. 2009. 15é premi de poesia Tardor.

Que la poesia de Fornés gaudeix de bona salut és fàcil de vore. Que el temps passa i va deixant rastre, és inevitable. El biòleg i navegant, malgrat que afirma no entendre segons quins vents, té la ploma esmolada, segurament ploma d'alguna au marina de nom grec, i transmet vitalisme i energia arreu. El llibre consta de dues parts més extenses, la que dóna títol al conjunt, i una segona anomenada versos del capità; té una introducció, quirat, de dos poemes, i finalment acaba amb dues elegies (una dedicada a son pare, i una altra a Maite J.), i una coda anomenada Barry a l'illa. El conjunt resulta heterogeni i és millor llegir-lo en dos o tres "sentades". Diversos regustos i referents va venint al cap i creen cert coixí intertextual (amb perdó): des de Costa i Llobera a Ferrater (magnífic el poema DIREM) o des d'Homer als documentals de la tele. Una cosa ens sembla segura: hi ha l'amor proclamant el seu imperi. Que el pilot del capità boira se'l disfrute. Un dubte: ¿ha consultat l'autor la sibil·la de Cumes per saber el secret de les dones que caminen de pressa? que jo sàpiga a Dénia no n'hi ha pitonisses bones.

Volem preguntar per acabar: ¿amb quina música encara aconsegueix adelitar-se?

La humiliació. Philip Roth

L'última novel·la de Philip Roth narra el desposseïment a què es veu sotmés Simon Axler, vella glòria de l'escena, que en arribar a la seixantena es troba mancat de la seguretat per seguir fent d'actor. Se sent ridícul, fals, idiota i amb eixes premisses li és impossible d'eixir a l'escenari. Esta circumstància suposa un tall de ganivet en la seua vida i ací és per on entra el talent de Philip Roth. Hi apareix un personatge, Pegeen, filla d'uns amics de Simon de joventut, que acaba una relació lèsbica i busca refugi...

Tot i ser una novel·la de Philip Roth, crec que l'autor no suca com sol fer-ho en els seus temes habituals. Òbviament el pretext dóna per a parlar de molt i és força improbable que l'autor, a novel·la per any, intente esprémer els seus temes com a Pastoral americana o El lament de Portnoy, però Roth no deixa mai de ser Roth.

Una d'Epicur

Ara que l'equinocci ha repartit el dia i la nit, pot resultar interessant, per als qui seguim les lliçons d'Epicur, recordar una anècdota esdevinguda a un tal Testòrides de Focea, que el Pseudo-Heròdot el fa conegut d'Homer (vg. Pòrtulas, J. introducció a la Ilíada, pàg. 348). Encara que falten uns centenars d'anys per a l'aparició oficial de la figura d'Epicur, Testòrides se n'espolsa una digna del mestre. Preguntat per com s'havia de conduir la persona en la vida, Testòrides respon: "des de l'exida del sol fins que els cavalls l'hagen arrossegat al capdamunt de la cúpula, comporta't com si fora el primer dia en què t'hi estàs al món; des d'eixe moment fins que Febos s'amaga i l'estrella Venere apareix, com si fora el teu últim dia". Res, res, no vos oblideu de viure.

K.P. Kavafis, una simfonia inacabada, traducció i notes d'Alexis Eudald Solà (i II)

Un dels elements més interessants que conté el llibre és l'erudita contextualització dels poemes. En estes pàgines veiem desfilar la cultura clàssica grega, romana i bizantina; la superposició de les religions grega pagana i la grega cristiana, les ciutats i països que pertanyien a aquella antiga cultura amb les seues històries i els seus mites restaurats i amb la cara néta. Podríem dir que Kavafis és un dels autors que ens fa present la continuïtat de l'hel·lenisme i del món bizantí. No és cap "romàntic" que restaura des del segle XX un passat perdut de coturns i teatres grecs; ans contràriament els "grecs" de Kavafis situen al propi Kavafis en una tradició que amb ell s'entén i cobra plenament sentit. Una gojada, amics.
Nota: Javier Marias va editar en castellà una traducció del magnífic llibre de sir Arthur Runcinnam the constantinoble empire fall's; també podeu llegir l'arxiclàssic Gibbon, The history of the Decline and Fall of the Roman Empire per si voleu documentar-vos sobre el món bizantí i el final de l'hel·lenisme. ambdós títols són molt recomanables.

K.P. Kavafis, una simfonia inacabada, traducció i notes d'Alexis Eudald Solà (I)

Qualsevol cosa que de Kavafis vaja eixint, els kavafians de tota la vida ho agraïm, i el llibre d'alexis eudald solà no és precisament "qualsevol cosa". Té diversos punts d'interés, el primer d'ells l'autor, traspassat l'any 2001 i grandíssim humanista, si ens atenem al significat originari d'aquesta paraula. Farà uns deu anys vaig tindre la sort (llavors encara no ho sabia) d'assistir a una curset a Girona on hi era de ponent i vaig poder comprovar que el català era la seua segona llengua: la primera era el grec. Sentir el grec en boca d'home tan sabut em va impresionar i encara ho recorde i crec que continuaré recordant-t'ho molt de temps més. El llibre és un recull del trenta-quatre poemes en esbós que l'autor no va donar per bons, o no va arribar a completr, o simplement que es van quedar al calaix. Els poemes estan molt bé, tant com ho pot estar un esbós, malgrat que el poeta siga kavafis; en reproduiré un perquè els amics lectors feu un tast abans de comprar-vos el llibre:

La fotografia

tot mirant la fotografia d'un company,
el seu rostre jovenívol
(ara ja perdut -la fotografia
portava la data del noranta-dos-),
s'emparà en ell la melangia de l'efímer.
El confortà, però, que com a mínim
no va permetre -no van permetre que cap vergonya estúpida
impedís o deturpés el seu amor.
D'allò de "joves depravats", "prostituts" dels imbècils,
el seu sentit estètic de l'amor mai no en va fer cas.

El poema és molt bonic, i si no fos que del lector també s'empara la melangia de l'efímer, hom diria que com a la flauta màgica de mozart et pots arribar a enamorar de la imatge que mostra una foto.

El segon gran punt d'interés que crec que té el llibre és l'aparell erudit que acompanya cada poema i que posa en context les paraules de kavafis, especialment em referisc als poemes de tema bizantí, que d'altra banda són els que menys ens van interessar en la nostra joventut. Recordem que kavafis és un autor que viu en veïnatge amb els turcs, ja sabeu, aquella genet que va prendre constantinoble (llegiu el tirant) i per desgràcia això no pot deixar de ser una font que nodreix la seua literatura. De com ho fa el grec, els nostres autors en podrien traure algun profit; per les nostres contrades només he vist una cosa pareguda a Pòntiques de Gaspar Jaén, a qui salude des d'ací i a qui desitge cent anys més de bona poesia.

història que va més enllà d'allò creïble sobre un galfí amant i un xiquet amat d'Aulo Geli

Que els galfins són voluptuosos i donats a l'amor no solament ho conten les velles històries, sinó també les noves. Així doncs, en el temps de Cèsar August, en la mar de Puteu, tal i com va escriure Apió, i uns segles abans junt a Naupacte, segons narra Teofrast, es va tenir notícia dels ardents amors d'uns galfins.
Allò més curiós és que estos animals no van tindre amors amb altres de la seua espècie, ans que els tingueren, de manera admirablement humana, per bells xicons que trobaven en barques o a la vora de la mar. He copiat un text de l'erudit Apió, precisament del cinqué llibre de les egipcíaques, o refereix als jocs que solien jugar un galfí enamorat i un xiquet que no el rebutjava, el primer duent el xiquet, i este cavalcant sobre l'animal. Diu que totes estes coses les ha vistes ell mateix i molta altra gent: "És més, jo mateix vaig vore a prop de Dikearquia un galfí que estava com foll d'amor per un xiquet -que es deia Jacint-. S'hi apropava a la seua joiosa crida amb l'ànima exaltada i les aletes replegades, tot evitant que cap part del seu cos patira mals, i muntant el xiquet al llom s'internava en la mar fins a dos-cents estadis. Roma i tota Itàlia acudia a veure a aquell peix conduït de les regnes per Afrodita". Hi afegia un succés nomenys meravellós: "després aquell mateix xicon estimat del galfí caigué malalt i morí. Però com l'animal enamorat s'acostava una volta i una altra a la platja on solia anar el xiquet, que el solia esperar a la voreta, ja mai més aparegué, va llanguir de nostàlgia i, en trobar-lo mort a la platja, aquells que havien conegut els seus amors el soterraren en el sepulcre del seu xiquet amat".

Navegació d'estiu de Josep Pla
Ara que l'estiu ja es veu des de les amures dels darrers dies de l'hivern res més alimentici espiritualment que Navegació d'estiu de Pla. La meu primera pàgina d'aquest llibre du la data de 1991, és a dir, que fa uns 18 anys el vaig llegir. Quants canvis en la meua vida i en el món des d'aquella navegació a ara. Em mire i em veig decidament planià i córrec a cercar altres títols i a amuntonar-los a la tauleta de nit. La vida amarga, en mar, vida de manolo, ...
Anem al llibre: després d'ajornar nou anys una navegació de cabotatge amb un vell amic del poble (l'Albert) des de petit resident a Portvendres (Rosselló) a conseqüència de "les guerres", finalment menprenen el projecte i salpen juntament amb un patró (Martinet) home de mar i del país, eixutet, bon navegant, des de Portvendres amb la intenció d'arribar on el vent i les ganes els puguen portar, que finalment resulta ser Peníscola.
Podem dir que fins a Blanes tot va resultant del gust dels tripulants, tant des del punt de vista de la navegació com des del punt de vista del coster, el qual coneixen i entenen. El pas per Blanes es tanca amb una llarga cita d'un text de Joaquim Ruyra sobre la mar d'aquest poble i els seus vents.
La segona part d'aquest trajecte comprendria des del maresme fins a Peníscola. L'optimisme va a menys, el paisatge de platges o urbà ja no resulta tan atractiu i lo cosa va gelant-se. Els comentaris que va abocant Pla són boníssims. En recordaré dos, dedicats especialment a valencians: el primer de Pla, en Vinaròs, "m'agraden els pobles de València, perquè encara tenen un substrat agrari que els fa nets, ordenats, ... esperem que no canvien molt, perquè serà a pitjor". El segon de Martinet, que ha d'anar en un moment a fer un tracte amb un tractant de taronja a Vinaròs: "he estat parlant amb els llauradors valencians i no semblen bèsties" (sic) !
La fi del bon humor d'Albert i les ganes de tornar a la rutina de terra fa que donen el viatge per acabat.

Gertrudis

gertrudis de J. V. Foix

gertrudis és una col·lecció de textos en prosa de Foix bellament i filològicament reeditats per Jaume Vallcorba amb peu d'impremta del 83/o6. Conté les parts següents: Diari 1918 (fragments), sense simbolisme, notes sobre la mar, i conte de nadal. Tots els textos estan dotats del poder de Foix de resultar nascuts de l'arrel de l'idioma tot remetent a estadis antics de la llengua. Gairebé construïx un idioma secret tot combinant aquerta forja de l'idioma i l'impacte del conjunt d'imatges oníriques de què és capaç d'acumular i combinar l'autor. D'una banda fragments somiats purs, d'altra elements del simbolisme europeu culte (cavall amb estrella al front, la mar, la lluna, firmament, ...) i finalment una voluntat diria que mineral de ser

una literatura lliure per a un país lliure (si és que això pot ser dit sense que el missatge es banalitze -per descomptat Foix ho aconsegueix).

Traducció d'imprecacions de l'Appendix vergiliana

Imprecacions

Bàtaro, evoquem en el nostre cant la melodia del cigne: de nou cantem la nostra casa repartida i les nostres terres, les nostres terres contra les que hem llançat imprecacions, sacrílegs vots. Abans els cabrits s’enduran els llops, abans els vedells els lleons, els dofins fugiran dels peixos, abans les àguiles dels coloms i, tornant arrere, creixerà la discòrdia dels elements. Moltes coses ocorreran abans que la meua flauta perda la llibertat: a muntanyes i a selves contaré les teues accions, Licurg.
Que resulten estèrils i sacrílegs per a vosaltres els gojos de Trinacria i que no engendren forments, estimats camps del meu ancià, les llavors fèrtils, ni pastures els turons, ni els arbres fruits nous, ni raïm la parra, ni els propis boscos fronda, ni torrents les muntanyes.
De nou i per segona volta, Bàtaro, evoquem aquest cant: sembreu en els solcs de Ceres avena estèril, que s’esgrogueïsquen pàlids els prats assedegats per l’estiu, que sense madurar caiguen de les branques els fruits penjants, que manquen als boscos fronda, a les fonts aigua, i que no falte a la nostra flauta un cant de maledicció.
Que aquestes garlandes de Venus florints amb variada esplendor, que en primavera pinten les planes de color de púrpura (d’aquí les dolces brises, d’aquí el suau alé del camp), es transformen en ardor de pesta i en repugnant verí, que res de dolç no es produïsca als ulls, res de dolç a l’oïda.
Així ho pregue i que els efectes d’aquest cant superen els nostres desitjos:
Cantem i tu, molt celebrada en la meua obra, la millor de les selves, tupida de vegetació esplèndida, les teues verdes ombres tallem i no et vantaràs alegre de les teues flexibles branques ondulants a l’alé de les brises (ni per a mi, Bàtaro, ressonarà sovint el meu cant) quan la sacrílega destra del soldat s’arme amb la destral i quan caiguen les ombres fermoses, més fermoses que elles tu mateixa cauràs, selva feliç de l’antic amo. En va: això sí, embruixada pels nostres escrits, cremarà amb celestial foc. Júpiter (el propi Júpiter la va alimentar), et convé que aquesta reste reduïda a paveses. Després, que bufen salvatgement les forces del traci bòrees, que l’aure conduïsca un núvol mesclat d’ombra calígine, que l’àbrec amenace pluja amb torvs núvols, en el moment que tu, selva, resplendent en l’obscur blau del cel, no arribes a repetir allò que amb freqüència deies: Lídia! Que les flames arravaten un rere l’altre els ceps veïns, que arriben a ser els blats el seu aliment, difòs el foc, que vole pels aires la flama i que unisca les espigues als arbres. Per on una vara sacrílega va mesurar els nostres petits camps, per on un dia es van escampar les nostres terres, que tot es reduïsca a paveses.
Així ho pregue, i que els efectes d’aquest cant superen els nostres desitjos:
Ones que fuetegeu les costes amb les vostres aigües, costes que espargiu dolces brises pels camps, acolliu aquestes paraules: que se’n vaja Neptú a les terres amb les seues aigües i cobrisca enterament les planes amb espessa arena. Per on Vulcà saciat dels focs de Júpiter tanca els camps, diga’s Sirte bàrbara la segona germana de la líbica.
Me’n recorde, Bàtaro, vas reemprendre un cant més trist que aquest.
Conten que per la negra mar naden molt éssers portentosos, monstres que sovint espanten amb imprevistes formes quan de sobte apareixen els seus cossos enmig de la mar enfurida. Que aquestes coses ocultes duga Neptú amb trident hostil, remenant des de tot arreu amb l’ajut dels vents l’ombrívol onatge de la mar i que la negra cendra devore amb ones bromeroses. Diguen-se els meus camps ferotge mar (guarda’t, mariner), els meus camps contra els que he llançat imprecacions, vots sacrílegs. Si açò no fem penetrar en la teua oïda, Neptú, tu, Bàtaro, als rius confia els nostres dolors. Per a tu les fonts, per a tu sempre els rius són amics. (No hi ha res que jo puga perdre ja: són de Dite tots els meus esforços). Dirigiu ara cap arrere el córrer de les vostres aigües, rierols lliures, dirigiu-les i de nou escampeu-les pels camps oposats. Que córreguen els rius sense orde, desbordant-se les aigües i que no permeten que les nostres terres servisquen a rodamons.
Me’n recorde, Bàtaro, vas reemprendre un cant més dolç que aquest.
Que de sobte surgisquen de la terra eixuta tolls i que aquest segue joncs on un dia vam recollir espigues, que obstruïsca el forat de l’estrident grill la croadora granota.
Un cant més trist que aquest de nou entona la meua flauta.
Que es precipiten de les altes muntanyes fumejants xàfecs i en tota la seua extensió ocupen les planes amb el seu dilatat torbellí de xàfecs, que, amenaçant als amos, els deixen al fi perillosos tolls. Quan, lliscant l’aigua, arribe a les meues terres, que pesque en les nostres possessions el llaurador extranger, l’extranger que sempre ha prosperat en les guerres civils.
Oh petits camps, maleïts, objecte d’acusació dels pretors, i tu, Discòrdia, eterna enemiga del teu propi conciutadà. Jo, desterrat, sense culpa, necessitat ¿vaig deixar les meues terres perquè un soldat reba recompenses per una guerra funesta?
Des d’aquí, des d’un turó, veuré les meues últimes terres; des d’aquí marxaré als boscos. Seran ja un obstacle per a mi els tossals, ho seran les muntanyes; les planes podran sentir-me.
Adéu, dolços camps i Lídia més dolça que ells; adéu, pures fonts i, venturós nom, els meus petits camps.
Molt a poc a poc, ah, descendiu del puig malguanyades cabretes (no gojareu més de les suaus pastures conegudes) i tu, pare, resisteix. I la primera del ramat, que siga la última per a mi. Mire els meus camps. Resulta difícil quedar sense ells. Camps, adéu de nou; i tu, excel·lent Lídia, adéu. Visques o no, en un cas o altre moriràs amb mi.
Reemprenguem amb la flauta, Bàtaro, l’últim cant.
Abans es farà dolç l’amarg, blanet el dur, els ulls veuran blanc el negre, destre el sinistre, emigraran a d’altres aliens els àtoms dels cossos, abans que el meu amor per tu isca de les meues medul·les. Encara que sigues foc, encara que aigua, sempre t’estimaré, doncs sempre podré enrecordar-me dels meus gojos amb tu.
Virgili

Estellesiana de Gaspar Jaén i Urban.

He tingut la sort d'aconseguir el darrer poemari publicat pel meu estimat poeta d'Elx Gaspar Jaén i Urban, Estellesiana. Es tracta d'una col·lecció de catorze sonets, amb una data al peu que va des de l'estiu del 79 a la tardor del 91, i revisats i acabats entre el 93 i el 2007. És un espectre de temps indubtablement ample que ens dóna un indici de l'interés de Jaén per la figura i per l'obra del poeta Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Els catorze poemes conformen una mena de carta oberta on l'autor va adreçant els seus pensaments al gran poeta, i per on vegem desfilar els diferents temes estellesians, l'amor i la mort enquadrats en una quotidianitat popular, que són un magnífic eco dels versos del poeta de Burjassot, entreverats amb un desig de constatar la trista història d'un gran poeta incrustat en una societat mediocre i semianalfabeta, com la valenciana de final de segle passat. Un cert to apassionat no acaba d'apagar un punt malenconiós que és propi de la poesia de Jaén, especialment a l'hora de fer evocacions de paisatges, o enumeracions caòtiques amb elements que constel·len els seus referents preferits: melons oberts en la calor, gavetes de roba, el món de la palmera i de les festes populars, la meteorologia com a expressió del pas de la vida o dels instants de vida metaforitzats, etc.
Quan vas llegint la col·lecció de sonets vas recordant la poesia d'Estellés i et vas emocionant amb els teus propis records mesclats amb les impressions de l'autor, però també els textos de Jaén tenen el poder de l'autoreferencialitat,

Tots els teus escrits
voldria dins el cant meu d'ara que em retorna
aquells llunyans estius en què et prenia els versos.

Un recorda a Estellés, però també a Jaén i el seu poemari La Festa.
En definitiva ha sigut un goig llegir el poemari de Gaspar, a qui envie salutacions des d'ací.
P.D. El llibre costa d'arreplegar, potser a València i a Alacant el trobeu, però a La Vila, a Benidorm i a Altea no. L'editorial et permet la subscripció (24 euros tres llibres)