Boulevard dels francesos. Ferran Torrent. Columna. Barcelona. 2010.
Si Joan Fuster no hagués inventat el nom de País Valencià als anys 60 i Ferran Torrent no l'hagués retratat d'ençà els 90 possiblement no sabríem de què parlàvem quan ens hi referiríem al terme "valencians". En aquesta darrera i esperada novel·la Torrent fa un retrat d'aquella generació que va voler canviar el món i va restar canviada per sempre (els qui sobrevisqueren); ens referim a aquells que als anys seixantes tenien vint anys. El retrat és implacable: una colla de fracassats, amb el matís que uns tardaren més que d'altres a adonar-se'n d'aquell fracàs. Torrent hi presenta un protagonista (fill de pares repressaliats a la guerra civil) militant del partit comunista, envoltat d'altres personatges que aporten algun punt de vista al collage de l'època (la feminista, l'antisistema sense motiu conscient, el fill de pare implicat en el règim, la filla de papà de "Balénzia", el mestre de la república). Certament, crec que aquest retrat està fet directament sobre el franquisme i el tardofranquisme però el negatiu que en resulta és aquesta generació "sacrificada". La novel·la avança en dos fronts: d'una banda hi ha un narrador objectiu en tercera persona i situat als anys seixanta en els capítols senars i d'altra un narrador personatge en els parells situat al moment present. Aquesta articulació fa de la novel·la una de les més riques de Torrent, sense arribar a embrutar el fil argumental en cap moment.
A aquestes alçades ens podríem preguntar, ¿què en resta de tot aquell temps, de totes aquelles il·lusions? ¿què hem de fer per la cosa col·lectiva? ¿hem de fer res per la cosa col·lectiva? ¿de quina cosa col·lectiva parlem? ¿La felicitat personal s'ha de deixar a banda en vistes a atényer fins col·lectius? Aquest i d'altres interrogants se'ns van plantejant conformen avancem en la novel·la de Torrent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada