16.7.10

Dos vents


Tots sabem que les imatges que fa servir Ausias March són tretes de la realitat, qualitat en la seua poesia que han subratllat diversos crítics. Cal matisar que unes més que d'altres. Ahir, mentre moríem ofegats per la calor que un feble llebejol era incapaç d'aturar, véiem com un llevant impetuós, unes deu milles cap a fora, s'ensenyoria de la mar i estava per presentar batalla, amb uns ben alts borreguets com a emblema. Per un moment un tros de mar estava verdmaragda translúcid a penes pentinat mentre que un altre tros era blau blaumarí aiguamarina amb crestes blanques. No vam poder deixar de pensar en els versos de March:

Sí com la mar se plany greument e crida,
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e l'altre de ponent,
e dura tant fins l'un vent ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u seguir dispensa;
io el vos public: amar dretament vós.


7.7.10

l'home, la bèstia i la virtut




Fut Jim Dodge. Trad. Martí Sales
Fut, en l'original Fup, és el primer llibre de ficció de l'autor nord-americà Jim Dodge, aparegut l'any 83, i des de novembre del 2009 en traducció catalana de Martí Sales en una bonica edició dins la col·lecció Butxaca 1984 de l'editorial 1984. A més, l'edició es tanca amb una llarga entrevista que Kiko Amat signa amb el nom de La festa sense fi.
Fut és el nom d'un dels tres protagonistes de la història, un ànec coll-verd, que juntament amb Jake (un avi que es considera immortal) i Menut (el seu nét, virtuós de la construcció de tanques) conviuen en el medi rural de l'alta Califòrnia. La novel·la té un to de bonhomia que no li estalvia en unes quantes ocasions rampells de mala llet, normalment contra el "sistema" i que aporta al lector grans moments de diversió i reflexió lligades. Cada personatge (incloent-hi l'ànec) està molt ben dibuixat en les seues rareses i s'hi produeix un contrast entre ells que n'accentua cert sentit de la tolerància, o potser millor cert sentit de la comunitat, que segurament es troba lligat a la ideologia (si se'm permet aquesta paraulota) bio-regionalista de la qual n'és seguidor Dodge. En aquesta faula, en aquest petit país imaginari conviuen respectant-se i lluitant, una força individualitzadora irreductible i un sentit d'allò comú que tots els vius compartim. Un llibre que us recomanem.

4.7.10

Narrativa amb cor líric.


Herta Müller. Tot el que tinc, ho duc al damunt. Traducció de Joan Fontcuberta i Gel.
L'editorial Bromera sembla decidida a dur endavant l'edició de títols de premis nòbel recents, i nosaltres li ho agraïm; el seu catàleg altrament quedava configurat per un gruix d'autors valencians premiats en certàmens més o menys locals patrociants per la pròpia editorial i algun ajuntament que acabaven esdevenint una sorpresa (per a bé i per a mal). Malgrat els esforços que l'editorial ha dedicat a promocionar alguna d'aquestes obres d'àmbit local (ara pensem en el llibre de Pasqual Alapont Tota d'un glop), l'editorial no ha reeixit mai a traspassar aquest àmbit local valencià. Catalunya és, també per a Bromera, un altre país. Així, codemnats a errar pel país sense crítica literària ni mitjans de comunicació (el valencià), Bromera no ha esdevingut res diferent del que ja era quan va aparéixer: una editorial pensada i cenyida al món de l'ensenyament; una col·lecció per a alumnes i una altra per a els seus professors. No sabem si amb aquesta iniciativa l'editorial pretén arribar amb un públic més ampli, però en qualsevol cas li agraïm aquests títols. (Un altre dia parlarem del disseny de la col·lecció "l'eclèctica").
Dit tot això ens referirem al títol Tot el que tinc, ho duc al damunt, de la recent premi nòbel Herta Müller, romanesa de minoria alemanya nascuda l'any 53 i autora també dels títols L'home és un gran faisà en el món i La bèstia del cor (ambdós en aquesta editorial).
Es tracta d'una novel·la en què es narra en primera persona l'experiència d'un jove romanés deportat a un lager o camp de treball soviètic arran del decret d'Stalin (any 1945) que obligava els derrotats a reconstruir la Unió Soviètica una volta acabada la Segona Guerra Mundial.
L'autora es basa en el testimoni real d'Oskar Pastior, a qui va entrevistar per fornir els detalls de la vida en el camp, i en, diguem-ho així, la pròpia casa, ja que la mare de l'autora va haver de passar cinc anys en un d'aquests camps.
El narrador ens explica el moment de la deportació, el viatge fins Ucraïna, la vida i la rutina, els treballs i els patiments, els procés de conversió des de persona fins a ésser viu a què van ser sotmesos tots els presoners d'acord a detalls que doten la novel·la d'un caràcter líric que la fan volar. Resulta emocionant comprovar la transformació d'arbres, o edificis, o d'olors en nanses on agafar-se en moments de desesper així com la capacitat de l'autora de metaforitzar les necessitats més elementals per tal de convertir-les en narració. El protagonista s'agafa a unes paraules de la seua àvia "sé que tornaràs" per no haver d'abandonar l'esme i sobreviure.
És en definitiva una gran novel·la que narra la barbàrie a què es veié immersa l'Europa del segle XX amb una mirada que transcendeix el pols narratiu. Per alguna raó té aquesta dona el premi nòbel.