Herta Müller. Tot el que tinc, ho duc al damunt. Traducció de Joan Fontcuberta i Gel.
L'editorial Bromera sembla decidida a dur endavant l'edició de títols de premis nòbel recents, i nosaltres li ho agraïm; el seu catàleg altrament quedava configurat per un gruix d'autors valencians premiats en certàmens més o menys locals patrociants per la pròpia editorial i algun ajuntament que acabaven esdevenint una sorpresa (per a bé i per a mal). Malgrat els esforços que l'editorial ha dedicat a promocionar alguna d'aquestes obres d'àmbit local (ara pensem en el llibre de Pasqual Alapont Tota d'un glop), l'editorial no ha reeixit mai a traspassar aquest àmbit local valencià. Catalunya és, també per a Bromera, un altre país. Així, codemnats a errar pel país sense crítica literària ni mitjans de comunicació (el valencià), Bromera no ha esdevingut res diferent del que ja era quan va aparéixer: una editorial pensada i cenyida al món de l'ensenyament; una col·lecció per a alumnes i una altra per a els seus professors. No sabem si amb aquesta iniciativa l'editorial pretén arribar amb un públic més ampli, però en qualsevol cas li agraïm aquests títols. (Un altre dia parlarem del disseny de la col·lecció "l'eclèctica").
Dit tot això ens referirem al títol Tot el que tinc, ho duc al damunt, de la recent premi nòbel Herta Müller, romanesa de minoria alemanya nascuda l'any 53 i autora també dels títols L'home és un gran faisà en el món i La bèstia del cor (ambdós en aquesta editorial).
Es tracta d'una novel·la en què es narra en primera persona l'experiència d'un jove romanés deportat a un lager o camp de treball soviètic arran del decret d'Stalin (any 1945) que obligava els derrotats a reconstruir la Unió Soviètica una volta acabada la Segona Guerra Mundial.
L'autora es basa en el testimoni real d'Oskar Pastior, a qui va entrevistar per fornir els detalls de la vida en el camp, i en, diguem-ho així, la pròpia casa, ja que la mare de l'autora va haver de passar cinc anys en un d'aquests camps.
El narrador ens explica el moment de la deportació, el viatge fins Ucraïna, la vida i la rutina, els treballs i els patiments, els procés de conversió des de persona fins a ésser viu a què van ser sotmesos tots els presoners d'acord a detalls que doten la novel·la d'un caràcter líric que la fan volar. Resulta emocionant comprovar la transformació d'arbres, o edificis, o d'olors en nanses on agafar-se en moments de desesper així com la capacitat de l'autora de metaforitzar les necessitats més elementals per tal de convertir-les en narració. El protagonista s'agafa a unes paraules de la seua àvia "sé que tornaràs" per no haver d'abandonar l'esme i sobreviure.
És en definitiva una gran novel·la que narra la barbàrie a què es veié immersa l'Europa del segle XX amb una mirada que transcendeix el pols narratiu. Per alguna raó té aquesta dona el premi nòbel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada