Tono Fornés. Dones que caminen de pressa i altres poemes. Ed. Aguaclara. Col. L'aiguader. Alacant. 2009. 15é premi de poesia Tardor.
Que la poesia de Fornés gaudeix de bona salut és fàcil de vore. Que el temps passa i va deixant rastre, és inevitable. El biòleg i navegant, malgrat que afirma no entendre segons quins vents, té la ploma esmolada, segurament ploma d'alguna au marina de nom grec, i transmet vitalisme i energia arreu. El llibre consta de dues parts més extenses, la que dóna títol al conjunt, i una segona anomenada versos del capità; té una introducció, quirat, de dos poemes, i finalment acaba amb dues elegies (una dedicada a son pare, i una altra a Maite J.), i una coda anomenada Barry a l'illa. El conjunt resulta heterogeni i és millor llegir-lo en dos o tres "sentades". Diversos regustos i referents va venint al cap i creen cert coixí intertextual (amb perdó): des de Costa i Llobera a Ferrater (magnífic el poema DIREM) o des d'Homer als documentals de la tele. Una cosa ens sembla segura: hi ha l'amor proclamant el seu imperi. Que el pilot del capità boira se'l disfrute. Un dubte: ¿ha consultat l'autor la sibil·la de Cumes per saber el secret de les dones que caminen de pressa? que jo sàpiga a Dénia no n'hi ha pitonisses bones.
Volem preguntar per acabar: ¿amb quina música encara aconsegueix adelitar-se?