29.8.11

Epicureana II


L'ombra d'Epicur és allargada; en la literatura romànica clàssica molt palesament, però en autors-pensadors que no ho suposaríem també. N'és un bon exemple el cristianíssim Petrarca, de qui espigolem un fragment del seu Elogi de la vida solitària, bellament traduït per Núria Gómez Llauger.

Heus ací el mode de vida que em plau: un son breu, un àpat lleguer, la beguda senzilla, la toga modesta; sols demano que es pugui distingir entre l'abillament, el llit i la taula propis d'un home i els d'un animal. No cerco pas un estatge fastuós ni ruïnes daurades, ni taules carregades d'argent cisellat i de plats que fumegen -no m'he oblidat de mi mateix fins a tal punt!-; cerco, més aviat, la mesura en cada cosa. No refuso de jeure o de dormir de tant en tant en terra, no vull pas que sembli que m'oposo al que propugna un amic meu a les seves Epístoles: "Cal que el sopar sigui breu, i dormir vora el riu estirat sobre l'herba". Ara bé, passar tot el temps a l'aire lliure em sembla més propi dels óssos que no pas dels homes, malgrat que aquell presumeixi de tenir tot el cel com a sostre i la terra sencera com a llit.