9.11.10

Vida i aventures del cavaller valencià don Pero Maça. Martí de Riquer. Quaderns Crema.


És aquest un llibre que volem recomanar per unes quantes raons: de primer, el seu autor, Martí de Riquer, és un dels actius més importants que tenim en la prosa catalana, i aquest llibret ve també a demostrar-ho: es llig i s'assaboreix, perquè la seua és una prosa lleugera, gens embafosa, sense elements sobrers, com tantes vegades veiem, posats només per seguir un cert cursus oral que no se sap a què treuen cap. Riquer ho fa fàcil: transparent. En segon lloc, malgrat l'erudició de què fa gala l'autor, la història que narra i documenta és l'aventura no solament del cavaller que apareix anomenat a la portada, sinó també la de la classe social a què pertanyia i de retruc la del país i l'època on vivia. A més a més, i en tercer lloc, Riquer ho fa tan bé, que el llibre esdevé un petit manual secret de la vida a la Corona d'Aragó des de Jaume I fins a Joanot Martorell, on Pero Maça, avi, pare i fill, és testimoni, més o menys involuntari de diversos episodis de la nostra història. Com els personatges una mica ridículs que acaben donant un punt de vista "real" a esdeveniments transcendents, Pero Maça apareix en les revoltes de Sicília, o en el viatge al purgatori de Sant Patrici compartint taula amb John Talbot, o en les bandositats entre Centelles i Vilaraguts, ... En definitiva, si no l'heu llegit, no us en penedireu.

28.10.10

Joan Solà. In memoriam.

Ens acomiadem del mestre Solà. Vinguts del que érem, restem el que som.

16.10.10

L'ànima del món. (Tot recordant Conrad).


El modern buc de vapor avança, per una mar tranquil·la i ombrívola, amb una bategant tremolor del seu armaçó, amb algun que altre retronar metàl·lic de les seues pregoneses, com si hostatjara un cor de ferro dins del seu cos de ferro; amb un ritme ostinat i dens en el seu progrés i el regular batec de l'hèlix, el sentit august i laboriós de la qual se sent de nit en la distància com la marxa d'un futur inevitable. Però, enmig d'un temporal, la silenciosa maquinària d'un veler no solament captava la força, sinó la veu salvatge i exultant de l'ànima del món. Tant si la nau escapava amb els seus alts pals brandant, com si s'enfrontava al vendaval amb eixos alts màstils completament vençuts, sempre estava present aquella frenètica cançó, profunda com un càntic, a la manera d'un baix que acompanya l'estrident flauta del vent, tocant sobre els crestalls de la mar, amb l'estrepitós punteig, de tant en tant, d'un trencall del maror. A voltes els embruixats efectes d'aquella orquestra invisible li crispaven a un els nervis fins l'extrem de desitjar ser sord.
I eixa remembrança d'un desig personal que jo he experimentat en diversos oceans, on l'ànima del món disposa de sobrat espai per revoltar-se amb un poderós sospir, em du a fer l'observació que més li val a un mariner que l'oïda la tinga en perfecte estat si vol cuidar com cal dels pals d'una nau. Tal era el grau d'intimitat en què un mariner havia de vivir en l'antigor amb la seua embarcació que els seus sentits venien a ser els de la nau, i la tensió a què el seu cos es veia sotmés li servia per jutjar l'esforç que els màstils del vaixell estaven realitzant.
Joseph Conrad, The mirror of the see.

12.10.10

El romanç de Tristany i Isolda. Joseph Bédier. Traducció i nota preliminar de Carles Riba. Presentació de Martí de Riquer. Quaderns Crema. 1981.


Que el Tristany i Isolda constitueixen un dels mites fundacionals de la nostra cultura és ben conegut. El segle XIX, amb Wagner i Donizetti per enmig, van establir-la de dret en el cànon, i l'obra de reconstrucció de Bédier no va ser sinó el resultat d'aquest desig col·lectiu inconscient. A totes aquestes coses, i en l'àmbit de la nostra cultura, cal que afegim la traducció que en féu Carles Riba amb només 28 anys. Se'n parla molt sovint de les seues traduccions dels grecs i de Rilke o Holderlin, però poc d'aquesta. Citaré unes paraules del pròleg de Riquer que potser li fan justícia: "fóra temptador fer un paral·lel entre Joseph Bédier, erudit romanista i gran prosista en llengua francesa, i Carles Riba, competentíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari. Però això no fóra just, car en Riba hi ha, per damunt de tot, l'altíssim poeta". Atenció, perquè algú podria pensar, "Riba és bon poeta com Bédier prosista". Em sembla que el comentari de Riquer va per la via de constatar que la traducció que en fa Riba d'aquest llibre ateny la més alta poesia. I ací constatem que no s'equivoca un pèl.

14.9.10

La substància de què estan fets els nostres somnis.

Lectura de The Shadow Line: A Confession de Joseph Conrad.
Quan l'estiu se'n fuig i encara se't queda a les mans la sal enganxada, pots fet dos coses: canviar de vida o llegir Conrad; jo he optat per la darrera opció, en un nou intent de sobreviure als col·leccionables de la tele, a la foscor de les nou de la nit i al fred de la matinada. Conrad no és precisament un autor que m'atrevisca a recomanar, perquè alguna que altra volta m'ha caigut de les mans (Lord Jim, v.gr.), però crec que té una virtut, la passió per la mar, que el fa atractiu i que fa que sempre acabe pensant en ell (i afegiré "i més ara"). El protagonista de The Shadow Line és cridat a exercir la seua primera faena de capità, cosa que el treu d'un impàs en què es troba. Vos copie el trosset que ve i vos desige un bon final d'estiu!

Una mitja hora més després, en posar per primera volta el peu sobre el seu pont, vaig experimentar una profunda satisfacció física. Res no haguera pogut igualar la plenitud d'aquell moment, la ideal perfecció d'aquella emocionant experiència que se'm concedia sense la faena prèvia ni les desil·lusions d'una carrera fosca.
D'un colp d'ull, vaig recórrer, vaig embolcallar, em vaig apropiar la forma que donava cos al sentiment abstracte del meu comandament. Immediatament, una munió de detalls, perceptibles només per a un mariner, van ferir amb força la meua mirada. Pel que fa a la resta de coses, la seua existència em semblava aliena a tota condició material. La terra a què estava amarrat em semblava inexistent. ¡Què m'importava a mi cap país del món! En totes les parts del món banyades per aigües navegables, les nostres relacions seguirien sent idèntiques -i més íntimes que quant expressar es poguera amb paraules. Llevat d'això, els esdeveniments i el seu escenari només serien un espectacle efímer. La colla mateixa de coolies grocs, atrafegada per la coberta principal, era menys consistent que la substància de què estan fets els nostres somnis. [...] Joseph Conrad.

25.8.10

Els dofins a "El quadern gris"


Escorcollant la sàssia he entropessat amb El quadern gris de Pla fet en blog. He anat a tal dia com hui, net, mig de llebeig (el matí) mig de llevant (el vespre), i m'he trobat amb una descripció d'una navegació de la qual vos copie un trosset que fa referència als dofins; ale, a passar-ho bé.

25 d’agost de 1918

A la tarda, amb el meu germà, varem el «N.a S.adel Carmen», hissem el tros de vela de martellque porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall –semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb aquella voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua. [...] Josep Pla.



11.8.10

Crear amb el cos (a propòsit de Miquel Barceló)

Des que Tàpies ens ho explicà, hem comprés que la supefície en què l'artista fixa la seua creació forma part d'aquella creació (llegiu sinó el magnífic El tatuaje y el cuerpo). També sabíem que la dansa és l'art que usa el cos com a instrument expressiu, com a material de creació. L'escultura, per la seua banda, vindria a ser la "petrificació" d'un cos en un moment. Una combinació d'aquests tres elements (superfície, cos, escultura) ens la serveix l'artista mallorquí amb la col·laboració del ballarí Josef Nadj.

9.8.10

construir la imatge del país


Boulevard dels francesos. Ferran Torrent. Columna. Barcelona. 2010.
Si Joan Fuster no hagués inventat el nom de País Valencià als anys 60 i Ferran Torrent no l'hagués retratat d'ençà els 90 possiblement no sabríem de què parlàvem quan ens hi referiríem al terme "valencians". En aquesta darrera i esperada novel·la Torrent fa un retrat d'aquella generació que va voler canviar el món i va restar canviada per sempre (els qui sobrevisqueren); ens referim a aquells que als anys seixantes tenien vint anys. El retrat és implacable: una colla de fracassats, amb el matís que uns tardaren més que d'altres a adonar-se'n d'aquell fracàs. Torrent hi presenta un protagonista (fill de pares repressaliats a la guerra civil) militant del partit comunista, envoltat d'altres personatges que aporten algun punt de vista al collage de l'època (la feminista, l'antisistema sense motiu conscient, el fill de pare implicat en el règim, la filla de papà de "Balénzia", el mestre de la república). Certament, crec que aquest retrat està fet directament sobre el franquisme i el tardofranquisme però el negatiu que en resulta és aquesta generació "sacrificada". La novel·la avança en dos fronts: d'una banda hi ha un narrador objectiu en tercera persona i situat als anys seixanta en els capítols senars i d'altra un narrador personatge en els parells situat al moment present. Aquesta articulació fa de la novel·la una de les més riques de Torrent, sense arribar a embrutar el fil argumental en cap moment.
A aquestes alçades ens podríem preguntar, ¿què en resta de tot aquell temps, de totes aquelles il·lusions? ¿què hem de fer per la cosa col·lectiva? ¿hem de fer res per la cosa col·lectiva? ¿de quina cosa col·lectiva parlem? ¿La felicitat personal s'ha de deixar a banda en vistes a atényer fins col·lectius? Aquest i d'altres interrogants se'ns van plantejant conformen avancem en la novel·la de Torrent.

16.7.10

Dos vents


Tots sabem que les imatges que fa servir Ausias March són tretes de la realitat, qualitat en la seua poesia que han subratllat diversos crítics. Cal matisar que unes més que d'altres. Ahir, mentre moríem ofegats per la calor que un feble llebejol era incapaç d'aturar, véiem com un llevant impetuós, unes deu milles cap a fora, s'ensenyoria de la mar i estava per presentar batalla, amb uns ben alts borreguets com a emblema. Per un moment un tros de mar estava verdmaragda translúcid a penes pentinat mentre que un altre tros era blau blaumarí aiguamarina amb crestes blanques. No vam poder deixar de pensar en els versos de March:

Sí com la mar se plany greument e crida,
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e l'altre de ponent,
e dura tant fins l'un vent ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u seguir dispensa;
io el vos public: amar dretament vós.


7.7.10

l'home, la bèstia i la virtut




Fut Jim Dodge. Trad. Martí Sales
Fut, en l'original Fup, és el primer llibre de ficció de l'autor nord-americà Jim Dodge, aparegut l'any 83, i des de novembre del 2009 en traducció catalana de Martí Sales en una bonica edició dins la col·lecció Butxaca 1984 de l'editorial 1984. A més, l'edició es tanca amb una llarga entrevista que Kiko Amat signa amb el nom de La festa sense fi.
Fut és el nom d'un dels tres protagonistes de la història, un ànec coll-verd, que juntament amb Jake (un avi que es considera immortal) i Menut (el seu nét, virtuós de la construcció de tanques) conviuen en el medi rural de l'alta Califòrnia. La novel·la té un to de bonhomia que no li estalvia en unes quantes ocasions rampells de mala llet, normalment contra el "sistema" i que aporta al lector grans moments de diversió i reflexió lligades. Cada personatge (incloent-hi l'ànec) està molt ben dibuixat en les seues rareses i s'hi produeix un contrast entre ells que n'accentua cert sentit de la tolerància, o potser millor cert sentit de la comunitat, que segurament es troba lligat a la ideologia (si se'm permet aquesta paraulota) bio-regionalista de la qual n'és seguidor Dodge. En aquesta faula, en aquest petit país imaginari conviuen respectant-se i lluitant, una força individualitzadora irreductible i un sentit d'allò comú que tots els vius compartim. Un llibre que us recomanem.

4.7.10

Narrativa amb cor líric.


Herta Müller. Tot el que tinc, ho duc al damunt. Traducció de Joan Fontcuberta i Gel.
L'editorial Bromera sembla decidida a dur endavant l'edició de títols de premis nòbel recents, i nosaltres li ho agraïm; el seu catàleg altrament quedava configurat per un gruix d'autors valencians premiats en certàmens més o menys locals patrociants per la pròpia editorial i algun ajuntament que acabaven esdevenint una sorpresa (per a bé i per a mal). Malgrat els esforços que l'editorial ha dedicat a promocionar alguna d'aquestes obres d'àmbit local (ara pensem en el llibre de Pasqual Alapont Tota d'un glop), l'editorial no ha reeixit mai a traspassar aquest àmbit local valencià. Catalunya és, també per a Bromera, un altre país. Així, codemnats a errar pel país sense crítica literària ni mitjans de comunicació (el valencià), Bromera no ha esdevingut res diferent del que ja era quan va aparéixer: una editorial pensada i cenyida al món de l'ensenyament; una col·lecció per a alumnes i una altra per a els seus professors. No sabem si amb aquesta iniciativa l'editorial pretén arribar amb un públic més ampli, però en qualsevol cas li agraïm aquests títols. (Un altre dia parlarem del disseny de la col·lecció "l'eclèctica").
Dit tot això ens referirem al títol Tot el que tinc, ho duc al damunt, de la recent premi nòbel Herta Müller, romanesa de minoria alemanya nascuda l'any 53 i autora també dels títols L'home és un gran faisà en el món i La bèstia del cor (ambdós en aquesta editorial).
Es tracta d'una novel·la en què es narra en primera persona l'experiència d'un jove romanés deportat a un lager o camp de treball soviètic arran del decret d'Stalin (any 1945) que obligava els derrotats a reconstruir la Unió Soviètica una volta acabada la Segona Guerra Mundial.
L'autora es basa en el testimoni real d'Oskar Pastior, a qui va entrevistar per fornir els detalls de la vida en el camp, i en, diguem-ho així, la pròpia casa, ja que la mare de l'autora va haver de passar cinc anys en un d'aquests camps.
El narrador ens explica el moment de la deportació, el viatge fins Ucraïna, la vida i la rutina, els treballs i els patiments, els procés de conversió des de persona fins a ésser viu a què van ser sotmesos tots els presoners d'acord a detalls que doten la novel·la d'un caràcter líric que la fan volar. Resulta emocionant comprovar la transformació d'arbres, o edificis, o d'olors en nanses on agafar-se en moments de desesper així com la capacitat de l'autora de metaforitzar les necessitats més elementals per tal de convertir-les en narració. El protagonista s'agafa a unes paraules de la seua àvia "sé que tornaràs" per no haver d'abandonar l'esme i sobreviure.
És en definitiva una gran novel·la que narra la barbàrie a què es veié immersa l'Europa del segle XX amb una mirada que transcendeix el pols narratiu. Per alguna raó té aquesta dona el premi nòbel.

10.6.10

Morir-se elegantment o fent el ridícul


Antologia obituària del filòsofs de la Grècia antiga a cura de Sergi Grau
Malgrat que el curador en el extens pròleg explica les fonts d'on ha tret la informació que serveix, pràcticament es pot considerar que el llibre consta de textos de Diògenes Laerci, que en el seu llibre vida de filòsofs és qui recull totes les anècdotes, citant ell altres fonts, que basteixen la informació que tenim. Tot i aquesta monocòrdia, el llibre resulta entretingut i amaga algunes pedres brillants que t'arrenquen un somriure o et fan que et calfes el cap una mica. Destaquem per exemple el fet que aquests filòsofs eren capaços de morir de "desencís" o de "candiment"; Entre l'antologia hi trobem des dels més famosos (Epicur, Aristòtil, Plató, etc.) a d'altres que malgrat quedar-se a l'ombra dels grans no deixen de tindre interés. Us copie un fragment referit a Teofrast d'Èresos, a veure si us agrada:
(...) I conten que, havent-li preguntat els seus deixebles si tenia cap darrer consell per dar-los, digué: "No us he d'aconsellar pas, llevat que són molts els plaers que la vida denigra per culpa de la glòria. Car nosaltres, tan bon punt comencem a viure, és llavors que morim. No hi ha doncs, res més improductiu que la delera de glòria. Però que tingueu sort: deixeu córrer el raonament, que dóna molta feina, o bé mireu d'excel·lir-hi bellament, car la glòria que se n'obté és gran. Que la buidor de la vida és més que no pas el profit que se'n treu. Però a mi ja no em vaga de deliberar com cal actuar: examineu vosaltres què cal fer" (pàgs. 277-278)

21.5.10

Per a Ximo Cano

Amarílide me n'havia parlat i li havíem escoltat alguna cosa; també vam assistir a una estrena seua a Altea. Hui ens hem trobat al voltant d'un vi. Este youtube és per a ell

Philip Roth. El profesor del deseo.


La novel·la narra de forma autobiogràfica la vida i amors de David Kepesh, i ho fa partint de la seua primera relació sexual a l'institut, amb una xicona animadora de l'equip, per passar a la seua època universitària, de becari per Europa i relacionant-se amb una sueca "alliberada" amb qui arriba a posar en pràctica totes les seues fantasies, però a qui abandona empés per un rampell de cercar una relació "amb algo més". De nou a USA, el protagonista estabelix una relació amb una dona anomenada Helen, bella i sofisticada però incapaç de conduir-se d'una manera adulta. El protagonista la rescata d'una altra relació turmentada i que mai no s'acaba de tancar; l'alcohol i la immaduresa acaben amb la relació i el protagonista ha d'acudir al psicoanalista. I fins ací puc contar. Llegiu-la perquè és Roth del millor. A més, per als malalts de literatura, el llibre està ple de referències a Txèjov i a Kafka, entre d'altres. I per supost, compta amb la valentia d'aquest autor en plantejar temes que ens resulten més que incòmodes i que ens fan mirar cap a un altra banda.

El capità boira torna a la mar.


Tono Fornés. Dones que caminen de pressa i altres poemes.
Ed. Aguaclara. Col. L'aiguader. Alacant. 2009. 15é premi de poesia Tardor.

Que la poesia de Fornés gaudeix de bona salut és fàcil de vore. Que el temps passa i va deixant rastre, és inevitable. El biòleg i navegant, malgrat que afirma no entendre segons quins vents, té la ploma esmolada, segurament ploma d'alguna au marina de nom grec, i transmet vitalisme i energia arreu. El llibre consta de dues parts més extenses, la que dóna títol al conjunt, i una segona anomenada versos del capità; té una introducció, quirat, de dos poemes, i finalment acaba amb dues elegies (una dedicada a son pare, i una altra a Maite J.), i una coda anomenada Barry a l'illa. El conjunt resulta heterogeni i és millor llegir-lo en dos o tres "sentades". Diversos regustos i referents va venint al cap i creen cert coixí intertextual (amb perdó): des de Costa i Llobera a Ferrater (magnífic el poema DIREM) o des d'Homer als documentals de la tele. Una cosa ens sembla segura: hi ha l'amor proclamant el seu imperi. Que el pilot del capità boira se'l disfrute. Un dubte: ¿ha consultat l'autor la sibil·la de Cumes per saber el secret de les dones que caminen de pressa? que jo sàpiga a Dénia no n'hi ha pitonisses bones.
Volem preguntar per acabar: ¿amb quina música encara aconsegueix adelitar-se?


18.5.10

Dofins entre el port i la mallaeta.

El que voreu tot seguit és un video d'uns 6 minuts on es veu un grup de galfins jugant a la vora de la nostra embarcació. La gravació original és d'uns 30 minuts. La manca de vent va fer que ho deixàrem estar; altrament haguérem estat hores enregistrant...allà va un tast! (Demane disculpes, però no sé fer-li la volta al vídeo)

Dofins entre el port i la mallaeta.

El que voreu tot seguit és un video d'uns 6 minuts on es veu un grup de galfins jugant a la vora de la nostra embarcació. La gravació original és d'uns 30 minuts. La manca de vent va fer que ho deixarem estar; altrament haguérem estat hores enregistrant...allà va un tast!

8.5.10

Poetes de l'arxiu de "Tuacte" (I)

Tuacte va ser un quadern de poesia que es va editar a principi dels anys noranta i va arribar a publicar nou números. He trobat l'arxiu inèdit d'aquesta revista en una llibreria de vell d'Ontinyent, l'amo de la qual no m'ha sabut donar raó ni de l'origen d'aquest arxiu ni dels seus editors. Ara em dispose a donar a conéixer els poemes d'alguns dels autors que no trobe dolents del tot. En quatre quaderns els editors va disposar el material inèdit; el primer, de color roig, el segon blau, el tercer gris fosc i el darrer roig amb llistonets daurats. En cada quadern hi ha un índex amb els diferents autors; després una biografia dels autors feta a mode d'entrevista i a continuació alguns poemes, que, segons l'autor van de 3 fins a 12. Com que els autors devien ser estudiants universitaris que encara estan vius i possiblement han abandonat el conreu de la poesia i no se'n volen saber res, aniré publicant els poemes però inventaré un nom per a cada autor del qual només les inicials seran certes. També publicaré la petita biografia que hi consta. Potser és del vostre interés.

Miquel Arraix
Nascut el 1969 a Santa Pola. Li agradaria ser un poeta grec, crec que vol dir com els grecs feien poesia, i és declara amant de la literatura antiga llatina i romana. Entre els poetes seus preferits hi ha Teòcrit i Virgili, encara que sembla més influït per Catul (sic). És una persona molt tímida, tant que no gosava vindre a recitar a "La Rebolica". Estudia Geografia i Història. Viure a Alacant el fa malalt. Presenta 10 poemes.

6.5.10

Carlos Kleiber dirigint el final de Tristany i Isolda

Ai! com tirem en falta la poesia de la batuta de Kleiber. Este home fa la seua faena com el rossinyol la seua. Feu play i deixeu-vos dirigir .

La humiliació. Philip Roth


L'última novel·la de Philip Roth narra el desposseïment a què es veu sotmés Simon Axler, vella glòria de l'escena, que en arribar a la seixantena es troba mancat de la seguretat per seguir fent d'actor. Se sent ridícul, fals, idiota i amb eixes premisses li és impossible d'eixir a l'escenari. Esta circumstància suposa un tall de ganivet en la seua vida i ací és per on entra el talent de Philip Roth. Hi apareix un personatge, Pegeen, filla d'uns amics de Simon de joventut, que acaba una relació lèsbica i busca refugi...
Tot i ser una novel·la de Philip Roth, crec que l'autor no suca com sol fer-ho en els seus temes habituals. Òbviament el pretext dóna per a parlar de molt i és força improbable que l'autor, a novel·la per any, intente esprémer els seus temes com a Pastoral americana o El lament de Portnoy, però Roth no deixa mai de ser Roth.

31.3.10

Una d'Epicur


Ara que l'equinocci ha repartit el dia i la nit, pot resultar interessant, per als qui seguim les lliçons d'Epicur, recordar una anècdota esdevinguda a un tal Testòrides de Focea, que el Pseudo-Heròdot el fa conegut d'Homer (vg. Pòrtulas, J. introducció a la Ilíada, pàg. 348). Encara que falten uns centenars d'anys per a l'aparició oficial de la figura d'Epicur, Testòrides se n'espolsa una digna del mestre. Preguntat per com s'havia de conduir la persona en la vida, Testòrides respon: "des de l'exida del sol fins que els cavalls l'hagen arrossegat al capdamunt de la cúpula, comporta't com si fora el primer dia en què t'hi estàs al món; des d'eixe moment fins que Febos s'amaga i l'estrella Venere apareix, com si fora el teu últim dia". Res, res, no vos oblideu de viure.

5.3.10

Glenn Gould disfrutant amb Bach

Malgrat que sempre li he tingut una miqueta de mania a este home, per com d'imcomprensible em resulta el fet que per haver d'apujar a algú (Bach) s'haja d'afonar a algú altre (Mozart), no em puc estar de penjar este youtube per als amants del piano de Bach.

Mozart, google i apple

No puc dir que els dos darrers noms compartisquen importància amb el primer. És simplement què es pot arribar a fer combinant-los. Bé, cliqueu el play, amics mozartians, i sabreu com es sent un xiquet quan li plou sucre del cel en un dia assolellat de juny.