Que el Tristany i Isolda constitueixen un dels mites fundacionals de la nostra cultura és ben conegut. El segle XIX, amb Wagner i Donizetti per enmig, van establir-la de dret en el cànon, i l'obra de reconstrucció de Bédier no va ser sinó el resultat d'aquest desig col·lectiu inconscient. A totes aquestes coses, i en l'àmbit de la nostra cultura, cal que afegim la traducció que en féu Carles Riba amb només 28 anys. Se'n parla molt sovint de les seues traduccions dels grecs i de Rilke o Holderlin, però poc d'aquesta. Citaré unes paraules del pròleg de Riquer que potser li fan justícia: "fóra temptador fer un paral·lel entre Joseph Bédier, erudit romanista i gran prosista en llengua francesa, i Carles Riba, competentíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari. Però això no fóra just, car en Riba hi ha, per damunt de tot, l'altíssim poeta". Atenció, perquè algú podria pensar, "Riba és bon poeta com Bédier prosista". Em sembla que el comentari de Riquer va per la via de constatar que la traducció que en fa Riba d'aquest llibre ateny la més alta poesia. I ací constatem que no s'equivoca un pèl.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada