25.8.10

Els dofins a "El quadern gris"


Escorcollant la sàssia he entropessat amb El quadern gris de Pla fet en blog. He anat a tal dia com hui, net, mig de llebeig (el matí) mig de llevant (el vespre), i m'he trobat amb una descripció d'una navegació de la qual vos copie un trosset que fa referència als dofins; ale, a passar-ho bé.

25 d’agost de 1918

A la tarda, amb el meu germà, varem el «N.a S.adel Carmen», hissem el tros de vela de martellque porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall –semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb aquella voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua. [...] Josep Pla.



11.8.10

Crear amb el cos (a propòsit de Miquel Barceló)

Des que Tàpies ens ho explicà, hem comprés que la supefície en què l'artista fixa la seua creació forma part d'aquella creació (llegiu sinó el magnífic El tatuaje y el cuerpo). També sabíem que la dansa és l'art que usa el cos com a instrument expressiu, com a material de creació. L'escultura, per la seua banda, vindria a ser la "petrificació" d'un cos en un moment. Una combinació d'aquests tres elements (superfície, cos, escultura) ens la serveix l'artista mallorquí amb la col·laboració del ballarí Josef Nadj.

9.8.10

construir la imatge del país


Boulevard dels francesos. Ferran Torrent. Columna. Barcelona. 2010.
Si Joan Fuster no hagués inventat el nom de País Valencià als anys 60 i Ferran Torrent no l'hagués retratat d'ençà els 90 possiblement no sabríem de què parlàvem quan ens hi referiríem al terme "valencians". En aquesta darrera i esperada novel·la Torrent fa un retrat d'aquella generació que va voler canviar el món i va restar canviada per sempre (els qui sobrevisqueren); ens referim a aquells que als anys seixantes tenien vint anys. El retrat és implacable: una colla de fracassats, amb el matís que uns tardaren més que d'altres a adonar-se'n d'aquell fracàs. Torrent hi presenta un protagonista (fill de pares repressaliats a la guerra civil) militant del partit comunista, envoltat d'altres personatges que aporten algun punt de vista al collage de l'època (la feminista, l'antisistema sense motiu conscient, el fill de pare implicat en el règim, la filla de papà de "Balénzia", el mestre de la república). Certament, crec que aquest retrat està fet directament sobre el franquisme i el tardofranquisme però el negatiu que en resulta és aquesta generació "sacrificada". La novel·la avança en dos fronts: d'una banda hi ha un narrador objectiu en tercera persona i situat als anys seixanta en els capítols senars i d'altra un narrador personatge en els parells situat al moment present. Aquesta articulació fa de la novel·la una de les més riques de Torrent, sense arribar a embrutar el fil argumental en cap moment.
A aquestes alçades ens podríem preguntar, ¿què en resta de tot aquell temps, de totes aquelles il·lusions? ¿què hem de fer per la cosa col·lectiva? ¿hem de fer res per la cosa col·lectiva? ¿de quina cosa col·lectiva parlem? ¿La felicitat personal s'ha de deixar a banda en vistes a atényer fins col·lectius? Aquest i d'altres interrogants se'ns van plantejant conformen avancem en la novel·la de Torrent.