29.8.11

Epicureana II


L'ombra d'Epicur és allargada; en la literatura romànica clàssica molt palesament, però en autors-pensadors que no ho suposaríem també. N'és un bon exemple el cristianíssim Petrarca, de qui espigolem un fragment del seu Elogi de la vida solitària, bellament traduït per Núria Gómez Llauger.

Heus ací el mode de vida que em plau: un son breu, un àpat lleguer, la beguda senzilla, la toga modesta; sols demano que es pugui distingir entre l'abillament, el llit i la taula propis d'un home i els d'un animal. No cerco pas un estatge fastuós ni ruïnes daurades, ni taules carregades d'argent cisellat i de plats que fumegen -no m'he oblidat de mi mateix fins a tal punt!-; cerco, més aviat, la mesura en cada cosa. No refuso de jeure o de dormir de tant en tant en terra, no vull pas que sembli que m'oposo al que propugna un amic meu a les seves Epístoles: "Cal que el sopar sigui breu, i dormir vora el riu estirat sobre l'herba". Ara bé, passar tot el temps a l'aire lliure em sembla més propi dels óssos que no pas dels homes, malgrat que aquell presumeixi de tenir tot el cel com a sostre i la terra sencera com a llit.

6 comentaris:

Pirra ha dit...

Fins i tot Petrarca tenia un amic desmesurat.

P. Maró ha dit...

Si endevines qui es l'amic de Petrarca et pague una cervesa.

Pirra ha dit...

L'amic és Jaume Cabré

P. Maró ha dit...

Pirra caro! A vore si este trosset t'inspira. Actue amb por de ser massa explícit!
...quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d'empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Príap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d'ajeure's, sia sota una vella alzina, sia damunt l'atapeïda gespa. S'escolen mentrestant entre els marges els alts rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l'aigua que raja fan venir un son lleuger....
(he sentit dir que Anafi, la petita illa grega, vol entrar en el repte, acuita't doncs).

Pirra ha dit...

A mi, l’heura, corona dels doctes fronts, m’uneix als déus celestials; a mi, un fresc boscatge i els lleugers esbarts de Nimfes i Sàtirs m’allunyen del comú dels homes.
Pels seus bivacs he conegut Horaci

P. Maró ha dit...

Cervesa més ben guanyada no se'n podrà trobar! salut honor i salvament!