Regire una mica entre els meus papers i em trobe el volum de Ferraté Opinions a la carta, on és preguntat per Enric Sòria: "-Se sol resumir l'amor de March amb la dicotomia de la carn i l'esperit. Vosté ens proposa una lectura més complexa i més humana. ¿Hi ha, també ací, simplificacions miops? -La simplificació és evident, i es deu sobretot al fet que s'han buscat abans que res les explicacions basades en l'apel·lació a contextos externs, vull dir fonts, influències i altres curiositats perifèriques semblants, en lloc de recórrer al context intern de tota l'obra de March, on hi ha tot el que el lector necessita, al costat, és clar, de la seva pròpia experiència, que és una de les fonts més importants de l'explicació de la literatura. Però potser passa que el pudor ofega la intel·ligència dels savis, en el cas d'una obra en darrer terme tan impúdica com ho és la de March."
Quedem-nos amb aquesta darrera sentència del savi català ("el pudor ofega la intel·ligència dels savis") i tornem a Houellebecq i les seues partícules elementals. Es tracta sens dubte d'una novel·la que com a mínim deixa "mal cos": se'ns narra la peripècia de dos germanastres que no han sabut o no han pogut trobar una vida mínimament satisfactòria i esdevenen personatges totalment inadaptats i marginats (com un s'imagina l'autor, tot siga dit), un, totalment obsessionat amb el sexe, l'altre, incapaç d'establir vincles de cap classe amb ningú. L'autor és capaç de mostrar tot un catàleg de "perversions" a què els personatges recorren ara i adés a la cerca d'un certa felicitat. La tesi ve a ser: el sexe és una font inesgotable de patiment i d'infelicitat.
La novel·la de Tolstói, que pren el títol de la sonata per a violí i piano de Beethoven, és també un text valent, despullat, on l'autor, en una època de crisi matrimonial, narra l'experiència d'un home casat que, presa d'un atac de gelosia, assassina la pròpia muller. El llibre és un al·legat passional contra la convenció amorosa occidental (l'amor romàntic o trobadoresc, la fin'amors), i explica, com només els grans autors són capaços de fer-ho, la deriva del seu matrimoni, les expectatives posades, els desenganys i els autoenganys, en què aviat es converteix tot.
Són textos que no podem llegir sense autoexaminar-nos i sense deixar de reconéixer certa quantitat de veritat que no poques voltes estem en condicions de reconéixer (en realitat quasi mai): textos que ens posen l'espill davant de la cara d'una forma brutal, que no sempre acceptem.
La interpretació cultural de March encara no ha aconseguit apropar-nos-el com l'humà que fou, però potser ara estem una mica més a prop. En qualsevol cas, si la valentia és una qualitat literària, March n'aniria sobrat:
Si res he fet que bé puga ser dit,
no l'he obrat sinó per passió;
si m'ha semblat que ho ha fet la raó
a mi mateix certament he mentit.
3 comentaris:
“La Kreutzer necessita un pianista capaç de lliurar una autèntica batalla amb el violinista, i Martha Argerich posseeix no únicament el foc i virtuosisme necessaris, sinó que pot dur ambdues aptituds al límit de les possibilitats en un estudi. Gidon Kremer té a parts iguals partidaris i detractors, aquests últims l’acusen d’una lleu falta de calor, qüestió que no és cap obstacle en aquesta obra, on a més té una excel·lent connexió amb la seva companya...” Extret de "1001 discos de música clàsica que hay que escuchar antes de morir": has triat la millor interpertació de la "Kreutzer" per al vídeo, quin goig obrir el teu bloc i trobar delicatessen. Espere amb candeletes el teu pròxim post.
Car P. Maró,
"Es desfà el punyent hivern amb l'agradable retorn de la primavera i del ponentol, i llisquen damunt dels pals les quilles eixutes."
Horaci, Oda IV.
Gràcies Daniel, veure esta dona al piano et deixa embadocat inevitablement.
Pirra car, si entenc bé els versos d'Horaci és hora que l'orça talle les aigües de La Vila.
Publica un comentari a l'entrada