Lectura de The Shadow Line: A Confession de Joseph Conrad. Quan l'estiu se'n fuig i encara se't queda a les mans la sal enganxada, pots fet dos coses: canviar de vida o llegir Conrad; jo he optat per la darrera opció, en un nou intent de sobreviure als col·leccionables de la tele, a la foscor de les nou de la nit i al fred de la matinada. Conrad no és precisament un autor que m'atrevisca a recomanar, perquè alguna que altra volta m'ha caigut de les mans (Lord Jim, v.gr.), però crec que té una virtut, la passió per la mar, que el fa atractiu i que fa que sempre acabe pensant en ell (i afegiré "i més ara"). El protagonista de The Shadow Line és cridat a exercir la seua primera faena de capità, cosa que el treu d'un impàs en què es troba. Vos copie el trosset que ve i vos desige un bon final d'estiu!
Una mitja hora més després, en posar per primera volta el peu sobre el seu pont, vaig experimentar una profunda satisfacció física. Res no haguera pogut igualar la plenitud d'aquell moment, la ideal perfecció d'aquella emocionant experiència que se'm concedia sense la faena prèvia ni les desil·lusions d'una carrera fosca.
D'un colp d'ull, vaig recórrer, vaig embolcallar, em vaig apropiar la forma que donava cos al sentiment abstracte del meu comandament. Immediatament, una munió de detalls, perceptibles només per a un mariner, van ferir amb força la meua mirada. Pel que fa a la resta de coses, la seua existència em semblava aliena a tota condició material. La terra a què estava amarrat em semblava inexistent. ¡Què m'importava a mi cap país del món! En totes les parts del món banyades per aigües navegables, les nostres relacions seguirien sent idèntiques -i més íntimes que quant expressar es poguera amb paraules. Llevat d'això, els esdeveniments i el seu escenari només serien un espectacle efímer. La colla mateixa de coolies grocs, atrafegada per la coberta principal, era menys consistent que la substància de què estan fets els nostres somnis. [...] Joseph Conrad.
5 comentaris:
Paco, sóc jordi, de moment comprove com opinar en el teu bloc. El 1r adjectiu, exquisit...
Sí, recomanar Conrad és delicat, a mi m'ha passat... Supose que coneixes El espejo del mar , Hiperión), testimoni de la devoció, amor i temor, per la mar. De Lord Jim, es pot provar amb la pel·lícula, sobretot perquè no hi ha ningú com Peter O'Toole per posar-li cara a l'ambigüitat. La novel·la em va agradar, tot i que és estranya (com tot lo de Conrad), però no dubte en qualificar-la de les millors novel·les sobre covards (caldria fer un rànquing de novel·les protagonitzades per covards). Si estar arrelat a la terra impressiona, a la mar...on no hi ha argelagues on agarrar-se...
Hola jordi! quina alegria llegir-te per ací! A mi Lord Jim directament no em va agradar; me la veig deixar per la meitat. Crec que Conrad és un escriptor amb una temàtica fabulosa (fins i tot deixant a part la mar): el desarrelament, l'error de joventut que es paga car, l'home contra la natura (ll'home en la natura), la relativitat de tota qüestió moral, ... però té un problema, i és que no té ritme ni pulsió narrativa. És per això que només tolere les coses curtes que fa, i encara rai! Una forta abraçada.
PD El espejo del mar, em fa plorar d'alegria.
Ni ritme ni pulsió narrativa... Sí, segurament tens raó, però en "El duel" o "El cor de les tenebres" la pulsió narrativa és absorbent, i el ritme batega com un cor. D'acord són dues novel·les "curtes"... Per altra part, no pot ser també un narrador de "l'ancien régime", vull dir "pre segle vint"? Desconeixedor o que simplement desdenyava les piruetes narratives de la modernor (combatent la imatge d'aquell quadre de Turner en què un remolcador a vapor retirava un vaixell a vela)? L'estranyesa a què em referia sobre la lectura que em va produir Lord Jim s'assembla, per posar dos exemples molt evidents, a la que vaig tindre amb la Ilíada o el Tirant. Bé, ja que no ho podem xarrar davant d'una cervesa, valga el teclat d'un ordinador. Qui no es (vídeo-)consola és perquè no vol.
Buscaré el quadre de Turner que dius i l'editaré. Dius que a les narracions breus té bon ritme. Potser en algunes sí, però en d'altres... d'El cor de les tenebres se m'ha quedat en la memòria la descripció que fa al començament del Tàmesis, que mereix passar a la història de la lit. de la resta "non cur". D'altres coses breus que he llegit i que m'han agradat: Tifó, el negre del narcís i el copartícep secret (ed. bromera i ed. Atalanta, respec.); de les coses llargues ni gose (nostromo, l'agent secret). Sabies que H.G. Wells i Conrad eren una espècie d'enemics literaris? Per acabar: La Ilílada no és d'este món i no se la pot comparar. L'estranyesa en llegir-la es diu emoció i agraïment. Moltes abraçades pensant en una futura cervesa!
Publica un comentari a l'entrada