L'ànima del món. (Tot recordant Conrad).

El modern buc de vapor avança, per una mar tranquil·la i ombrívola, amb una bategant tremolor del seu armaçó, amb algun que altre retronar metàl·lic de les seues pregoneses, com si hostatjara un cor de ferro dins del seu cos de ferro; amb un ritme ostinat i dens en el seu progrés i el regular batec de l'hèlix, el sentit august i laboriós de la qual se sent de nit en la distància com la marxa d'un futur inevitable. Però, enmig d'un temporal, la silenciosa maquinària d'un veler no solament captava la força, sinó la veu salvatge i exultant de l'ànima del món. Tant si la nau escapava amb els seus alts pals brandant, com si s'enfrontava al vendaval amb eixos alts màstils completament vençuts, sempre estava present aquella frenètica cançó, profunda com un càntic, a la manera d'un baix que acompanya l'estrident flauta del vent, tocant sobre els crestalls de la mar, amb l'estrepitós punteig, de tant en tant, d'un trencall del maror. A voltes els embruixats efectes d'aquella orquestra invisible li crispaven a un els nervis fins l'extrem de desitjar ser sord.

I eixa remembrança d'un desig personal que jo he experimentat en diversos oceans, on l'ànima del món disposa de sobrat espai per revoltar-se amb un poderós sospir, em du a fer l'observació que més li val a un mariner que l'oïda la tinga en perfecte estat si vol cuidar com cal dels pals d'una nau. Tal era el grau d'intimitat en què un mariner havia de vivir en l'antigor amb la seua embarcació que els seus sentits venien a ser els de la nau, i la tensió a què el seu cos es veia sotmés li servia per jutjar l'esforç que els màstils del vaixell estaven realitzant.

Joseph Conrad, The mirror of the see.