història que va més enllà d'allò creïble sobre un galfí amant i un xiquet amat d'Aulo Geli

Que els galfins són voluptuosos i donats a l'amor no solament ho conten les velles històries, sinó també les noves. Així doncs, en el temps de Cèsar August, en la mar de Puteu, tal i com va escriure Apió, i uns segles abans junt a Naupacte, segons narra Teofrast, es va tenir notícia dels ardents amors d'uns galfins.
Allò més curiós és que estos animals no van tindre amors amb altres de la seua espècie, ans que els tingueren, de manera admirablement humana, per bells xicons que trobaven en barques o a la vora de la mar. He copiat un text de l'erudit Apió, precisament del cinqué llibre de les egipcíaques, o refereix als jocs que solien jugar un galfí enamorat i un xiquet que no el rebutjava, el primer duent el xiquet, i este cavalcant sobre l'animal. Diu que totes estes coses les ha vistes ell mateix i molta altra gent: "És més, jo mateix vaig vore a prop de Dikearquia un galfí que estava com foll d'amor per un xiquet -que es deia Jacint-. S'hi apropava a la seua joiosa crida amb l'ànima exaltada i les aletes replegades, tot evitant que cap part del seu cos patira mals, i muntant el xiquet al llom s'internava en la mar fins a dos-cents estadis. Roma i tota Itàlia acudia a veure a aquell peix conduït de les regnes per Afrodita". Hi afegia un succés nomenys meravellós: "després aquell mateix xicon estimat del galfí caigué malalt i morí. Però com l'animal enamorat s'acostava una volta i una altra a la platja on solia anar el xiquet, que el solia esperar a la voreta, ja mai més aparegué, va llanguir de nostàlgia i, en trobar-lo mort a la platja, aquells que havien conegut els seus amors el soterraren en el sepulcre del seu xiquet amat".

Navegant amb galfins

Estes vacances de pasqua tindran una imatge indeleble per a mi i per al patró del nostre 420 Josep A. Palomares: galfins! desenes de galfins nadant a la nostra vora (a la popa i a la proa, a les deu i per davall, per l'aire i a les dotze, tornant a buscar-nos i allunyant-se). En dos dies diferents entre la piscifactoria de la Vila i l'illa de Benidorm a les 13:oo h. i durant 30-40 minuts vam tindre la sort de navegar junt a estos fantàstics animals. La sensació en veure'ls que hi ha vida salvatge és tan poderosa que per un moment t'oblides de la teua reduïda espècie (la humana) i et deixes abraçar per la dels vius en general.

Anna Netrebko i Rolando Villazón em faran perdre l'afició a la literatura; i és que esta parella enamora; crec que ja no és una qüestió de tècnica vocal, joventut, bellesa, repertori universal -(he vist L'elisire d'amore (Donizzeti), La Traviata (Verdi) i Manon (Massenet)- afinació, afinitat, comprensió del que es canta, humilitat, força, il·lusió i fe en un mateix. Crec que simplement la conjunció de les seues veus és una de les obres d'art més elevades que els que vivim este principi de segle tenim la sort d'anar escoltant.

Navegació d'estiu de Josep Pla
Ara que l'estiu ja es veu des de les amures dels darrers dies de l'hivern res més alimentici espiritualment que Navegació d'estiu de Pla. La meu primera pàgina d'aquest llibre du la data de 1991, és a dir, que fa uns 18 anys el vaig llegir. Quants canvis en la meua vida i en el món des d'aquella navegació a ara. Em mire i em veig decidament planià i córrec a cercar altres títols i a amuntonar-los a la tauleta de nit. La vida amarga, en mar, vida de manolo, ...
Anem al llibre: després d'ajornar nou anys una navegació de cabotatge amb un vell amic del poble (l'Albert) des de petit resident a Portvendres (Rosselló) a conseqüència de "les guerres", finalment menprenen el projecte i salpen juntament amb un patró (Martinet) home de mar i del país, eixutet, bon navegant, des de Portvendres amb la intenció d'arribar on el vent i les ganes els puguen portar, que finalment resulta ser Peníscola.
Podem dir que fins a Blanes tot va resultant del gust dels tripulants, tant des del punt de vista de la navegació com des del punt de vista del coster, el qual coneixen i entenen. El pas per Blanes es tanca amb una llarga cita d'un text de Joaquim Ruyra sobre la mar d'aquest poble i els seus vents.
La segona part d'aquest trajecte comprendria des del maresme fins a Peníscola. L'optimisme va a menys, el paisatge de platges o urbà ja no resulta tan atractiu i lo cosa va gelant-se. Els comentaris que va abocant Pla són boníssims. En recordaré dos, dedicats especialment a valencians: el primer de Pla, en Vinaròs, "m'agraden els pobles de València, perquè encara tenen un substrat agrari que els fa nets, ordenats, ... esperem que no canvien molt, perquè serà a pitjor". El segon de Martinet, que ha d'anar en un moment a fer un tracte amb un tractant de taronja a Vinaròs: "he estat parlant amb els llauradors valencians i no semblen bèsties" (sic) !
La fi del bon humor d'Albert i les ganes de tornar a la rutina de terra fa que donen el viatge per acabat.

Gertrudis

gertrudis de J. V. Foix

gertrudis és una col·lecció de textos en prosa de Foix bellament i filològicament reeditats per Jaume Vallcorba amb peu d'impremta del 83/o6. Conté les parts següents: Diari 1918 (fragments), sense simbolisme, notes sobre la mar, i conte de nadal. Tots els textos estan dotats del poder de Foix de resultar nascuts de l'arrel de l'idioma tot remetent a estadis antics de la llengua. Gairebé construïx un idioma secret tot combinant aquerta forja de l'idioma i l'impacte del conjunt d'imatges oníriques de què és capaç d'acumular i combinar l'autor. D'una banda fragments somiats purs, d'altra elements del simbolisme europeu culte (cavall amb estrella al front, la mar, la lluna, firmament, ...) i finalment una voluntat diria que mineral de ser

una literatura lliure per a un país lliure (si és que això pot ser dit sense que el missatge es banalitze -per descomptat Foix ho aconsegueix).

Caravaggio de Derek Jarman

Excel·lent film sobre la vida i l'obra de Caravaggio. Desconec la fitxa tècnica. Mostra el procés d'elaboració d'alguns dels quadres més cèlebres (Bacus malalt, el llautista, l'enterrament de Crist, Magdalena, Mort de la Mare de Déu, sant Joan Baptista) d'una banda i de l'altra la vida de l'artista relacionada amb l'ambient dels poderosos (papes i cardenals) i el món dels models extrets del baixos fons de Roma. El guió és fantàstisc i està farcit de frases cèlebres aplicables a l'art en general. (Ganivet de Caravaggio: sense esperança i sense témer la mort). Els actors són força bons. Direcció artística excel·lent amb pinzellades d'ambient contemporani. Molt recomanable.

Traducció d'imprecacions de l'Appendix vergiliana

Imprecacions

Bàtaro, evoquem en el nostre cant la melodia del cigne: de nou cantem la nostra casa repartida i les nostres terres, les nostres terres contra les que hem llançat imprecacions, sacrílegs vots. Abans els cabrits s’enduran els llops, abans els vedells els lleons, els dofins fugiran dels peixos, abans les àguiles dels coloms i, tornant arrere, creixerà la discòrdia dels elements. Moltes coses ocorreran abans que la meua flauta perda la llibertat: a muntanyes i a selves contaré les teues accions, Licurg.
Que resulten estèrils i sacrílegs per a vosaltres els gojos de Trinacria i que no engendren forments, estimats camps del meu ancià, les llavors fèrtils, ni pastures els turons, ni els arbres fruits nous, ni raïm la parra, ni els propis boscos fronda, ni torrents les muntanyes.
De nou i per segona volta, Bàtaro, evoquem aquest cant: sembreu en els solcs de Ceres avena estèril, que s’esgrogueïsquen pàlids els prats assedegats per l’estiu, que sense madurar caiguen de les branques els fruits penjants, que manquen als boscos fronda, a les fonts aigua, i que no falte a la nostra flauta un cant de maledicció.
Que aquestes garlandes de Venus florints amb variada esplendor, que en primavera pinten les planes de color de púrpura (d’aquí les dolces brises, d’aquí el suau alé del camp), es transformen en ardor de pesta i en repugnant verí, que res de dolç no es produïsca als ulls, res de dolç a l’oïda.
Així ho pregue i que els efectes d’aquest cant superen els nostres desitjos:
Cantem i tu, molt celebrada en la meua obra, la millor de les selves, tupida de vegetació esplèndida, les teues verdes ombres tallem i no et vantaràs alegre de les teues flexibles branques ondulants a l’alé de les brises (ni per a mi, Bàtaro, ressonarà sovint el meu cant) quan la sacrílega destra del soldat s’arme amb la destral i quan caiguen les ombres fermoses, més fermoses que elles tu mateixa cauràs, selva feliç de l’antic amo. En va: això sí, embruixada pels nostres escrits, cremarà amb celestial foc. Júpiter (el propi Júpiter la va alimentar), et convé que aquesta reste reduïda a paveses. Després, que bufen salvatgement les forces del traci bòrees, que l’aure conduïsca un núvol mesclat d’ombra calígine, que l’àbrec amenace pluja amb torvs núvols, en el moment que tu, selva, resplendent en l’obscur blau del cel, no arribes a repetir allò que amb freqüència deies: Lídia! Que les flames arravaten un rere l’altre els ceps veïns, que arriben a ser els blats el seu aliment, difòs el foc, que vole pels aires la flama i que unisca les espigues als arbres. Per on una vara sacrílega va mesurar els nostres petits camps, per on un dia es van escampar les nostres terres, que tot es reduïsca a paveses.
Així ho pregue, i que els efectes d’aquest cant superen els nostres desitjos:
Ones que fuetegeu les costes amb les vostres aigües, costes que espargiu dolces brises pels camps, acolliu aquestes paraules: que se’n vaja Neptú a les terres amb les seues aigües i cobrisca enterament les planes amb espessa arena. Per on Vulcà saciat dels focs de Júpiter tanca els camps, diga’s Sirte bàrbara la segona germana de la líbica.
Me’n recorde, Bàtaro, vas reemprendre un cant més trist que aquest.
Conten que per la negra mar naden molt éssers portentosos, monstres que sovint espanten amb imprevistes formes quan de sobte apareixen els seus cossos enmig de la mar enfurida. Que aquestes coses ocultes duga Neptú amb trident hostil, remenant des de tot arreu amb l’ajut dels vents l’ombrívol onatge de la mar i que la negra cendra devore amb ones bromeroses. Diguen-se els meus camps ferotge mar (guarda’t, mariner), els meus camps contra els que he llançat imprecacions, vots sacrílegs. Si açò no fem penetrar en la teua oïda, Neptú, tu, Bàtaro, als rius confia els nostres dolors. Per a tu les fonts, per a tu sempre els rius són amics. (No hi ha res que jo puga perdre ja: són de Dite tots els meus esforços). Dirigiu ara cap arrere el córrer de les vostres aigües, rierols lliures, dirigiu-les i de nou escampeu-les pels camps oposats. Que córreguen els rius sense orde, desbordant-se les aigües i que no permeten que les nostres terres servisquen a rodamons.
Me’n recorde, Bàtaro, vas reemprendre un cant més dolç que aquest.
Que de sobte surgisquen de la terra eixuta tolls i que aquest segue joncs on un dia vam recollir espigues, que obstruïsca el forat de l’estrident grill la croadora granota.
Un cant més trist que aquest de nou entona la meua flauta.
Que es precipiten de les altes muntanyes fumejants xàfecs i en tota la seua extensió ocupen les planes amb el seu dilatat torbellí de xàfecs, que, amenaçant als amos, els deixen al fi perillosos tolls. Quan, lliscant l’aigua, arribe a les meues terres, que pesque en les nostres possessions el llaurador extranger, l’extranger que sempre ha prosperat en les guerres civils.
Oh petits camps, maleïts, objecte d’acusació dels pretors, i tu, Discòrdia, eterna enemiga del teu propi conciutadà. Jo, desterrat, sense culpa, necessitat ¿vaig deixar les meues terres perquè un soldat reba recompenses per una guerra funesta?
Des d’aquí, des d’un turó, veuré les meues últimes terres; des d’aquí marxaré als boscos. Seran ja un obstacle per a mi els tossals, ho seran les muntanyes; les planes podran sentir-me.
Adéu, dolços camps i Lídia més dolça que ells; adéu, pures fonts i, venturós nom, els meus petits camps.
Molt a poc a poc, ah, descendiu del puig malguanyades cabretes (no gojareu més de les suaus pastures conegudes) i tu, pare, resisteix. I la primera del ramat, que siga la última per a mi. Mire els meus camps. Resulta difícil quedar sense ells. Camps, adéu de nou; i tu, excel·lent Lídia, adéu. Visques o no, en un cas o altre moriràs amb mi.
Reemprenguem amb la flauta, Bàtaro, l’últim cant.
Abans es farà dolç l’amarg, blanet el dur, els ulls veuran blanc el negre, destre el sinistre, emigraran a d’altres aliens els àtoms dels cossos, abans que el meu amor per tu isca de les meues medul·les. Encara que sigues foc, encara que aigua, sempre t’estimaré, doncs sempre podré enrecordar-me dels meus gojos amb tu.
Virgili