Joan Solà. In memoriam.

Ens acomiadem del mestre Solà. Vinguts del que érem, restem el que som.

L'ànima del món. (Tot recordant Conrad).

El modern buc de vapor avança, per una mar tranquil·la i ombrívola, amb una bategant tremolor del seu armaçó, amb algun que altre retronar metàl·lic de les seues pregoneses, com si hostatjara un cor de ferro dins del seu cos de ferro; amb un ritme ostinat i dens en el seu progrés i el regular batec de l'hèlix, el sentit august i laboriós de la qual se sent de nit en la distància com la marxa d'un futur inevitable. Però, enmig d'un temporal, la silenciosa maquinària d'un veler no solament captava la força, sinó la veu salvatge i exultant de l'ànima del món. Tant si la nau escapava amb els seus alts pals brandant, com si s'enfrontava al vendaval amb eixos alts màstils completament vençuts, sempre estava present aquella frenètica cançó, profunda com un càntic, a la manera d'un baix que acompanya l'estrident flauta del vent, tocant sobre els crestalls de la mar, amb l'estrepitós punteig, de tant en tant, d'un trencall del maror. A voltes els embruixats efectes d'aquella orquestra invisible li crispaven a un els nervis fins l'extrem de desitjar ser sord.

I eixa remembrança d'un desig personal que jo he experimentat en diversos oceans, on l'ànima del món disposa de sobrat espai per revoltar-se amb un poderós sospir, em du a fer l'observació que més li val a un mariner que l'oïda la tinga en perfecte estat si vol cuidar com cal dels pals d'una nau. Tal era el grau d'intimitat en què un mariner havia de vivir en l'antigor amb la seua embarcació que els seus sentits venien a ser els de la nau, i la tensió a què el seu cos es veia sotmés li servia per jutjar l'esforç que els màstils del vaixell estaven realitzant.

Joseph Conrad, The mirror of the see.

El romanç de Tristany i Isolda. Joseph Bédier. Traducció i nota preliminar de Carles Riba. Presentació de Martí de Riquer. Quaderns Crema. 1981.

Que el Tristany i Isolda constitueixen un dels mites fundacionals de la nostra cultura és ben conegut. El segle XIX, amb Wagner i Donizetti per enmig, van establir-la de dret en el cànon, i l'obra de reconstrucció de Bédier no va ser sinó el resultat d'aquest desig col·lectiu inconscient. A totes aquestes coses, i en l'àmbit de la nostra cultura, cal que afegim la traducció que en féu Carles Riba amb només 28 anys. Se'n parla molt sovint de les seues traduccions dels grecs i de Rilke o Holderlin, però poc d'aquesta. Citaré unes paraules del pròleg de Riquer que potser li fan justícia: "fóra temptador fer un paral·lel entre Joseph Bédier, erudit romanista i gran prosista en llengua francesa, i Carles Riba, competentíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari. Però això no fóra just, car en Riba hi ha, per damunt de tot, l'altíssim poeta". Atenció, perquè algú podria pensar, "Riba és bon poeta com Bédier prosista". Em sembla que el comentari de Riquer va per la via de constatar que la traducció que en fa Riba d'aquest llibre ateny la més alta poesia. I ací constatem que no s'equivoca un pèl.

La substància de què estan fets els nostres somnis.

Lectura de The Shadow Line: A Confession de Joseph Conrad.

Quan l'estiu se'n fuig i encara se't queda a les mans la sal enganxada, pots fet dos coses: canviar de vida o llegir Conrad; jo he optat per la darrera opció, en un nou intent de sobreviure als col·leccionables de la tele, a la foscor de les nou de la nit i al fred de la matinada. Conrad no és precisament un autor que m'atrevisca a recomanar, perquè alguna que altra volta m'ha caigut de les mans (Lord Jim, v.gr.), però crec que té una virtut, la passió per la mar, que el fa atractiu i que fa que sempre acabe pensant en ell (i afegiré "i més ara"). El protagonista de The Shadow Line és cridat a exercir la seua primera faena de capità, cosa que el treu d'un impàs en què es troba. Vos copie el trosset que ve i vos desige un bon final d'estiu!

Una mitja hora més després, en posar per primera volta el peu sobre el seu pont, vaig experimentar una profunda satisfacció física. Res no haguera pogut igualar la plenitud d'aquell moment, la ideal perfecció d'aquella emocionant experiència que se'm concedia sense la faena prèvia ni les desil·lusions d'una carrera fosca.

D'un colp d'ull, vaig recórrer, vaig embolcallar, em vaig apropiar la forma que donava cos al sentiment abstracte del meu comandament. Immediatament, una munió de detalls, perceptibles només per a un mariner, van ferir amb força la meua mirada. Pel que fa a la resta de coses, la seua existència em semblava aliena a tota condició material. La terra a què estava amarrat em semblava inexistent. ¡Què m'importava a mi cap país del món! En totes les parts del món banyades per aigües navegables, les nostres relacions seguirien sent idèntiques -i més íntimes que quant expressar es poguera amb paraules. Llevat d'això, els esdeveniments i el seu escenari només serien un espectacle efímer. La colla mateixa de coolies grocs, atrafegada per la coberta principal, era menys consistent que la substància de què estan fets els nostres somnis. [...] Joseph Conrad.

Els dofins a "El quadern gris"

Escorcollant la sàssia he entropessat amb El quadern gris de Pla fet en blog. He anat a tal dia com hui, net, mig de llebeig (el matí) mig de llevant (el vespre), i m'he trobat amb una descripció d'una navegació de la qual vos copie un trosset que fa referència als dofins; ale, a passar-ho bé.

25 d’agost de 1918

A la tarda, amb el meu germà, varem el «N.^a S.^adel Carmen», hissem el tros de vela de martellque porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall –semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb aquella voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua. [...] Josep Pla.

Crear amb el cos (a propòsit de Miquel Barceló)

Des que Tàpies ens ho explicà, hem comprés que la supefície en què l'artista fixa la seua creació forma part d'aquella creació (llegiu sinó el magnífic El tatuaje y el cuerpo). També sabíem que la dansa és l'art que usa el cos com a instrument expressiu, com a material de creació. L'escultura, per la seua banda, vindria a ser la "petrificació" d'un cos en un moment. Una combinació d'aquests tres elements (superfície, cos, escultura) ens la serveix l'artista mallorquí amb la col·laboració del ballarí Josef Nadj.

construir la imatge del país

Boulevard dels francesos. Ferran Torrent. Columna. Barcelona. 2010.

Si Joan Fuster no hagués inventat el nom de País Valencià als anys 60 i Ferran Torrent no l'hagués retratat d'ençà els 90 possiblement no sabríem de què parlàvem quan ens hi referiríem al terme "valencians". En aquesta darrera i esperada novel·la Torrent fa un retrat d'aquella generació que va voler canviar el món i va restar canviada per sempre (els qui sobrevisqueren); ens referim a aquells que als anys seixantes tenien vint anys. El retrat és implacable: una colla de fracassats, amb el matís que uns tardaren més que d'altres a adonar-se'n d'aquell fracàs. Torrent hi presenta un protagonista (fill de pares repressaliats a la guerra civil) militant del partit comunista, envoltat d'altres personatges que aporten algun punt de vista al collage de l'època (la feminista, l'antisistema sense motiu conscient, el fill de pare implicat en el règim, la filla de papà de "Balénzia", el mestre de la república). Certament, crec que aquest retrat està fet directament sobre el franquisme i el tardofranquisme però el negatiu que en resulta és aquesta generació "sacrificada". La novel·la avança en dos fronts: d'una banda hi ha un narrador objectiu en tercera persona i situat als anys seixanta en els capítols senars i d'altra un narrador personatge en els parells situat al moment present. Aquesta articulació fa de la novel·la una de les més riques de Torrent, sense arribar a embrutar el fil argumental en cap moment.

A aquestes alçades ens podríem preguntar, ¿què en resta de tot aquell temps, de totes aquelles il·lusions? ¿què hem de fer per la cosa col·lectiva? ¿hem de fer res per la cosa col·lectiva? ¿de quina cosa col·lectiva parlem? ¿La felicitat personal s'ha de deixar a banda en vistes a atényer fins col·lectius? Aquest i d'altres interrogants se'ns van plantejant conformen avancem en la novel·la de Torrent.